7 de maig de 2013

La culpa és teva


He conviscut, he treballat, he conegut o he tingut de veïns gent que no es disculpa mai. Mai. No és que siguin infal·libles i, per tant, no cometin errors dels quals penedir-se o pels quals demanar perdó als perjudicats. No, cometen errors, com tothom, però són incapaços d’acceptar-los i reconeixe’ls; són incapaços de pair-los i assimilar-los. Per això no saben disculpar-se. O no poden. O no volen. O tot alhora.
La culpa, és clar, sempre és dels altres o de les circumstàncies. O, si cal, és fruit d’una conjunció astral o d’una conxorxa planetària amb uns motius i uns mecanismes que només comprenen ells. Els seus errors no són errors, sinó decisions forçades per circumstàncies imponderables, inexorables i ineluctables (paraules que potser no coneixen, però tampoc acceptaran que sigui culpa de la seva ignorància); circumstàncies de les quals, no cal dir-ho, mai en són ni remotament responsables. Sempre presenten els mateixos arguments per justificar els seus actes i espolsar-se qualsevol ombra de culpabilitat: “No vaig tenir més remei”, “Tu hauries fet el mateix en el meu cas”. Sempre troben atenuants per a la seva conducta i, en canvi, tot són agreujants en el comportament dels altres. Apliquen arbitràriament les normes i les lleis, de manera que només cal complir-les quan van al seu favor, mai en contra seva. Solen ser persones, a més, que jutgen amb severitat les equivocacions o relliscades dels altres i es mostren ostensiblement ofesos quan són ells els perjudicats. És més, fins i tot es mostren ofesos (o especialment molestos) quan se’ls assenyala les seves errades o se’ls recrimina una mala acció. Llavors intenten girar la truita i traspassar-te a tu la culpa per haver-los desemmascarat. Entren en una espiral que els va xuclant fins a perdre la noció del bé i del mal, de les mateixes mentides en què sustenten el seu discurs.
Disculpar-se, demanar perdó, és un acte d’humilitat, un reconeixement de la pròpia feblesa i, també, una mostra de generositat envers l’altre, una mostra d’honestedat i d’integritat. Equivocant-te, empassegant, ficant la pota aprens a rectificar i a esquivar obstacles, evoluciones, madures. La disculpa, a més, esdevé una acció catàrtica que ens allibera i ens neteja.  Deu ser per això que la gent que no es disculpa mai es va tacant d’arrogància, es va enrigidint rere una falsa consistència i va tenyint-se de mesquinesa. Al final, doncs, encarcarats, brutegen i puden, però la culpa –ja se sap– és nostra per ser tan escrupolosos.

Diari de Girona, 21 d'abril de 2013