8 de maig de 2013

Carmen Amaya


Aquest maig comença l’Any Carmen Amaya, un mite del ball flamenc que va morir fa cinquanta anys i, probablement, en fa cent que va néixer. Dic probablement perquè, com succeeix amb tots els mites, la vida de Carmen Amaya fluctua entre la realitat i la llegenda i resulta molt difícil filar prim i omplir alguns dels forats negres de la seva biografia.
De família gitana, Carmen va néixer arran de mar, en el Somorrostro de Barcelona, un barri de barraques avui desaparegut. Sempre va afirmar que les onades del mar li havien atorgat el sentit del ritme i, de ben petita, ja acompanyava el seu pare, guitarrista, per totes les tavernes i tuguris de la zona. Ben aviat agafà renom i es convertí en una sensació allà on anava. Menuda, nerviüda, volcànica, sacsejava els tablaos i enlluernava el públic.
En poc temps esdevingué una artista de referència, una pionera en el ball del flamenc. La guerra civil, tanmateix, la va decidir a marxar del país. Primer a l’Argentina i després a tots els països de l’Amèrica Llatina, Carmen Amaya arrasà cadascun dels escenaris que trepitjava. Però fou segurament el seu salt als Estats Units el que la convertí definitivament en un mite. Allà es va relacionar amb estrelles com Gary Cooper, Greta Garbo o Charles Chaplin. Diuen que Orson Welles, en veure-la ballar, va saltar a la pista i li oferí una gran quantitat de diners per actuar en una pel·lícula seva. Fins i tot el president Roosevelt la convidà a ballar a la Casa Blanca. Acompanyada d’una altra llegenda del flamenc, el guitarrista Sabicas, Carmen Amaya va conquerir Amèrica com després conqueriria Europa.
Però la genial balladora patia una malaltia que l’anava desgastant a poc a poc. El ball, com una paradoxa de la seva vida, l’esgotava i al mateix li permetia deslliurar-se de les toxines que la insuficiència renal no li deixava eliminar. Exhausta i vençuda per la malaltia, va buscar recer a prop del mar que tant estimava i enyorava. Un mas antic, amb una torre de guaita, atalaiant la costa agresta i les illes Medes, fou el seu refugi. Diuen que es va enamorar de can Pinc de Begur per una foto que li va mostrar el seu representant. Seria el darrer refugi de Carmen Amaya. El lloc on descansava entre gira i gira, on es va voler recuperar del rodatge de Los Tarantos. Malalta i dèbil, encara va tenir prou delit per mostrar un cop més el seu geni i el seu art i va ballar per darrera vegada a l’esplanada de l’antiga fàbrica Forgas a fi de recaptar diners per il·luminar el castell de Begur. El mateix poble que va triar per morir un fred matí de novembre de 1963.

Diari de Girona, 5 de maig de 2013
Mas de can Pinc de Begur on va morir Carmen Amaya (Pere Carreras Luque)