En certs moments
de la vida, potser endut per l’eufòria, la candidesa i les lectures mal païdes,
un es pensa que tot és conciliable i, fins i tot, reconciliable: la feina i la
família, els calés i la integritat, les opinions i els amics, les modes i el
bon gust... Tot es pot compaginar i tot es pot harmonitzar sense haver de
renunciar a res. Les contradiccions i les paradoxes, penses, en aquesta etapa
existencial, són només aparents i es poden superar i sintetitzar només amb una
mica de diàleg, passió i mà esquerra (que ets hegelià, vaja, encara que no ho
sàpigues).
Però llavors –i potser això és
madurar, però només potser– te n’adones que no. T’adones que la feina ha de
passar a segon pla si vols que la teva família no es converteixi en un grup de
saludats amb qui comparteixes hotel. Els teus fills et reclamen perquè et
necessiten i cal que hi siguis en cos i ànima, completament, sense esquerdes ni
excuses. I això no treu que continuïs vivint la teva feina amb passió, d’acord.
Descobreixes també que els calés, sobretot si aspires a fer-ne a cabassos, no
vindran per molt que penquis, ni encara que el talent et surti per les orelles
i vessi per les finestres fins inundar el món sencer (ai, que m’embalo). No, no
va així. Si vols fer molts calés, t’has de començar a empassar galàpets
formidables, desempallegar-te de qualsevol escrúpol i enterrar els principis a
l’hort a veure si broten per primavera i algú els pot aprofitar. Aquest, suposo
que com tots però una mica més, és un país d’amiguismes, superficialitat i
altres misèries que m’estalvio.
Fins i tot alguns dels teus
–suposats- amics, coneguts i parents són incompatibles amb moltes de les teves
conviccions, valors i actituds. No pots ser amic de tothom. És més, ni tal sols
és sa que siguis amic de tothom. Hi ha gent amb qui mai podràs ser amic ni et
convé ser-ne. Hi ha gent amb qui és terapèutic i necessari trencar, fugir i, si
cal, deixar de parlar-hi. No passa res, no és cap drama. Senzillament no cal
que formin part de la teva vida.
Arribats a aquest punt de no retorn,
vas esdevenint conscient d’altres contradiccions insuperables que l’edat et
palesa com un bufetada: no es pot ser gran i enrotllat (perquè ni tan sols es
deu dir així ja), no es pot continuar sempre amb la mateixa talla de pantalons
ni suportar les mateixes ressaques ni perseguir somnis camuflats de malsons (o
a l’inrevés). I tot plegat és tan alliberador que decideixes encetar una
ampolla de vi. Un vi, per cert, que en aquells temps en què tot et semblava
reconciliable, ni coneixies ni hauries pogut pagar.
Diari de Girona, 19 de maig de 2013