Madurar?

         En certs moments de la vida, potser endut per l’eufòria, la candidesa i les lectures mal païdes, un es pensa que tot és conciliable i, fins i tot, reconciliable: la feina i la família, els calés i la integritat, les opinions i els amics, les modes i el bon gust... Tot es pot compaginar i tot es pot harmonitzar sense haver de renunciar a res. Les contradiccions i les paradoxes, penses, en aquesta etapa existencial, són només aparents i es poden superar i sintetitzar només amb una mica de diàleg, passió i mà esquerra (que ets hegelià, vaja, encara que no ho sàpigues).

            Però llavors –i potser això és madurar, però només potser– te n’adones que no. T’adones que la feina ha de passar a segon pla si vols que la teva família no es converteixi en un grup de saludats amb qui comparteixes hotel. Els teus fills et reclamen perquè et necessiten i cal que hi siguis en cos i ànima, completament, sense esquerdes ni excuses. I això no treu que continuïs vivint la teva feina amb passió, d’acord. Descobreixes també que els calés, sobretot si aspires a fer-ne a cabassos, no vindran per molt que penquis, ni encara que el talent et surti per les orelles i vessi per les finestres fins inundar el món sencer (ai, que m’embalo). No, no va així. Si vols fer molts calés, t’has de començar a empassar galàpets formidables, desempallegar-te de qualsevol escrúpol i enterrar els principis a l’hort a veure si broten per primavera i algú els pot aprofitar. Aquest, suposo que com tots però una mica més, és un país d’amiguismes, superficialitat i altres misèries que m’estalvio.

            Fins i tot alguns dels teus –suposats- amics, coneguts i parents són incompatibles amb moltes de les teves conviccions, valors i actituds. No pots ser amic de tothom. És més, ni tal sols és sa que siguis amic de tothom. Hi ha gent amb qui mai podràs ser amic ni et convé ser-ne. Hi ha gent amb qui és terapèutic i necessari trencar, fugir i, si cal, deixar de parlar-hi. No passa res, no és cap drama. Senzillament no cal que formin part de la teva vida.

            Arribats a aquest punt de no retorn, vas esdevenint conscient d’altres contradiccions insuperables que l’edat et palesa com un bufetada: no es pot ser gran i enrotllat (perquè ni tan sols es deu dir així ja), no es pot continuar sempre amb la mateixa talla de pantalons ni suportar les mateixes ressaques ni perseguir somnis camuflats de malsons (o a l’inrevés). I tot plegat és tan alliberador que decideixes encetar una ampolla de vi. Un vi, per cert, que en aquells temps en què tot et semblava reconciliable, ni coneixies ni hauries pogut pagar.

Diari de Girona, 19 de maig de 2013

Carmen Amaya

Aquest maig comença l’Any Carmen Amaya, un mite del ball flamenc que va morir fa cinquanta anys i, probablement, en fa cent que va néixer. Dic probablement perquè, com succeeix amb tots els mites, la vida de Carmen Amaya fluctua entre la realitat i la llegenda i resulta molt difícil filar prim i omplir alguns dels forats negres de la seva biografia.

De família gitana, Carmen va néixer arran de mar, en el Somorrostro de Barcelona, un barri de barraques avui desaparegut. Sempre va afirmar que les onades del mar li havien atorgat el sentit del ritme i, de ben petita, ja acompanyava el seu pare, guitarrista, per totes les tavernes i tuguris de la zona. Ben aviat agafà renom i es convertí en una sensació allà on anava. Menuda, nerviüda, volcànica, sacsejava els tablaos i enlluernava el públic.

En poc temps esdevingué una artista de referència, una pionera en el ball del flamenc. La guerra civil, tanmateix, la va decidir a marxar del país. Primer a l’Argentina i després a tots els països de l’Amèrica Llatina, Carmen Amaya arrasà cadascun dels escenaris que trepitjava. Però fou segurament el seu salt als Estats Units el que la convertí definitivament en un mite. Allà es va relacionar amb estrelles com Gary Cooper, Greta Garbo o Charles Chaplin. Diuen que Orson Welles, en veure-la ballar, va saltar a la pista i li oferí una gran quantitat de diners per actuar en una pel·lícula seva. Fins i tot el president Roosevelt la convidà a ballar a la Casa Blanca. Acompanyada d’una altra llegenda del flamenc, el guitarrista Sabicas, Carmen Amaya va conquerir Amèrica com després conqueriria Europa.

Però la genial balladora patia una malaltia que l’anava desgastant a poc a poc. El ball, com una paradoxa de la seva vida, l’esgotava i al mateix li permetia deslliurar-se de les toxines que la insuficiència renal no li deixava eliminar. Exhausta i vençuda per la malaltia, va buscar recer a prop del mar que tant estimava i enyorava. Un mas antic, amb una torre de guaita, atalaiant la costa agresta i les illes Medes, fou el seu refugi. Diuen que es va enamorar de can Pinc de Begur per una foto que li va mostrar el seu representant. Seria el darrer refugi de Carmen Amaya. El lloc on descansava entre gira i gira, on es va voler recuperar del rodatge de Los Tarantos. Malalta i dèbil, encara va tenir prou delit per mostrar un cop més el seu geni i el seu art i va ballar per darrera vegada a l’esplanada de l’antiga fàbrica Forgas a fi de recaptar diners per il·luminar el castell de Begur. El mateix poble que va triar per morir un fred matí de novembre de 1963.

Diari de Girona, 5 de maig de 2013

Mas de can Pinc de Begur on va morir Carmen Amaya (Pere Carreras Luque)

La culpa és teva

He conviscut, he treballat, he conegut o he tingut de veïns gent que no es disculpa mai. Mai. No és que siguin infal·libles i, per tant, no cometin errors dels quals penedir-se o pels quals demanar perdó als perjudicats. No, cometen errors, com tothom, però són incapaços d’acceptar-los i reconeixe’ls; són incapaços de pair-los i assimilar-los. Per això no saben disculpar-se. O no poden. O no volen. O tot alhora.

La culpa, és clar, sempre és dels altres o de les circumstàncies. O, si cal, és fruit d’una conjunció astral o d’una conxorxa planetària amb uns motius i uns mecanismes que només comprenen ells. Els seus errors no són errors, sinó decisions forçades per circumstàncies imponderables, inexorables i ineluctables (paraules que potser no coneixen, però tampoc acceptaran que sigui culpa de la seva ignorància); circumstàncies de les quals, no cal dir-ho, mai en són ni remotament responsables. Sempre presenten els mateixos arguments per justificar els seus actes i espolsar-se qualsevol ombra de culpabilitat: “No vaig tenir més remei”, “Tu hauries fet el mateix en el meu cas”. Sempre troben atenuants per a la seva conducta i, en canvi, tot són agreujants en el comportament dels altres. Apliquen arbitràriament les normes i les lleis, de manera que només cal complir-les quan van al seu favor, mai en contra seva. Solen ser persones, a més, que jutgen amb severitat les equivocacions o relliscades dels altres i es mostren ostensiblement ofesos quan són ells els perjudicats. És més, fins i tot es mostren ofesos (o especialment molestos) quan se’ls assenyala les seves errades o se’ls recrimina una mala acció. Llavors intenten girar la truita i traspassar-te a tu la culpa per haver-los desemmascarat. Entren en una espiral que els va xuclant fins a perdre la noció del bé i del mal, de les mateixes mentides en què sustenten el seu discurs.

Disculpar-se, demanar perdó, és un acte d’humilitat, un reconeixement de la pròpia feblesa i, també, una mostra de generositat envers l’altre, una mostra d’honestedat i d’integritat. Equivocant-te, empassegant, ficant la pota aprens a rectificar i a esquivar obstacles, evoluciones, madures. La disculpa, a més, esdevé una acció catàrtica que ens allibera i ens neteja.  Deu ser per això que la gent que no es disculpa mai es va tacant d’arrogància, es va enrigidint rere una falsa consistència i va tenyint-se de mesquinesa. Al final, doncs, encarcarats, brutegen i puden, però la culpa –ja se sap– és nostra per ser tan escrupolosos.

Diari de Girona, 21 d'abril de 2013