Els
que tenim vora quaranta anys vam néixer en una dictadura agonitzant i vam
créixer en una democràcia feble i insegura que, amb els anys, s’ha demostrat
obertament precària. Els nostres pares, fills de la postguerra, es van educar
en la fretura que imposaven els temps i l’obscurantisme que imposava el Règim.
Els nostres avis –i potser els nostres besavis– havien fet la guerra. Dues,
tres, quatre generacions marcades per un conflicte bèl·lic i les brutals
conseqüències d’una dictadura feixista que va decretar el silenci i la vergonya
per als vençuts. En nom de la reconciliació nacional, es va “depurar”, humiliar
i denigrar qualsevol persona que remotament tingués a veure amb el marxisme, el
separatisme i la maçoneria que, obsessivament, com gossos de presa, els
vencedors ensumaven a tot arreu.
Un
silenci colossal, feixuc, asfixiant, que s’ha allargassat fins al present i
que, encara, pretén amagar i fer oblidar una rebel·lió militar contra un règim
democràtic. Un silenci que nega i s’esforça a esborrar el genocidi, les presons,
l’exili i els camps de concentració. Un silenci que va permetre que un dictador
sanguinari (n’hi ha cap que no ho sigui?) morís de vell i els seus hereus
continuessin remenant les cireres impunement. Un país, doncs, construït a còpia
d’oblits i mentides, i, per tant, malalt i corromput. Uns oblits interessats i
unes mentides barroeres que no curen cap ferida perquè senzillament les deixen
obertes i sagnant.
De
tot això tracta i sobre tot això reflexiona No
parlis amb estranys (fragments de memòria), l’obra de la figuerenca Helena
Tornero, que s’ha estrenat aquest dimecres al TNC. Amb uns actors esplèndids
que recomponen les petites històries de cada casa, de cada família, els
fragments d’una trencadissa que avui encara ressona i que molts encara
fingeixen no sentir. Maria Casellas, Òscar Castellví, Olga Cercós, Oriol Genís,
Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Àngels Poch i David Vert ballen i canten al
ritme de la música ye-yé, van de vacances o beuen còctels fins emborratxar-se;
mentre, però, els grisos continuen torturant i els vençuts no poden tornar a
casa seva i les dones es converteixen en objectes al servei del
nacionalcatolicisme. Una tragicòmedia que toca el moll de l’os, perquè està
feta de veritat i de compromís.
No parlis amb estranys
es pot veure fins al 14 d’abril, casualment (o no) data de proclamació de la
Segona República. Encara hi sou a temps, de gaudir-la. Encara hi som a temps,
de trencar els silencis i fer justícia als que van haver de callar per sempre.
Diari de Girona, 7 d'abril de 2013
 |
| L'equip de "No parlis amb estranys" |
