25 de març de 2013

La primavera i les paraules


        Quan era petit i em deien que havia arribat la primavera, em faltava temps per sortir al pati i, des de la barana de rajols triangulars, comprovar si tot el bosc ja estava esquitxat de flors. Dimecres, la meva filla va fer el mateix i, decebuda, em va preguntar per què no n’hi havia, de flors, per què ni tan sols es veien papallones i marietes voleiant pel jardí, per què no lluïa el sol i tornaven les orenetes. De menuts, creiem que els canvis són immediats, sobtats, automàtics. Creiem que les paraules, per si mateixes, ja comporten aquests canvis i desencadenen tota una sèrie de conseqüències irrefutables. La mainada s’ho pren tot literalment, al peu de la lletra, per això se’ls ha d’ensenyar a entendre el sentit de les bromes, de les ironies, dels jocs de paraules (jugar amb les paraules és una de les coses més apassionants que es pot fer amb un infant). Per a ells, les paraules gaudeixen d’un sentit sagrat, és a dir, són inviolables, dignes del màxim respecte, i per això no es poden trair. Cada mot que pronunciem exigeix un compromís i bé prou que els vailets s’encarreguen de recordar-nos-ho o, si cal, de retreure’ns-ho.
            Un cop adults, però, acabem assumint que les paraules tenen un poder molt més voluble: de vegades és immens, lacerant o abassegador; de vegades és desnerit, fútil o simplement nul. Aprenem –si més no alguns– a copsar i a fabricar ironies, que són un estratagema per intentar comprendre la realitat i sobreviure a les seves nicieses i atzagaiades. Acabem assumint, també, que els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món i –si més no alguns– ens esmercem a elaborar metàfores que ampliïn el nostre migrat horitzó vital. Aprenem que les paraules, en segons quines mans (o en segons quines llengües) esdevenen banals i frívoles, pur sofisma. Aprenem, al cap i a la fi, que l’altra alternativa és molt més dura: el silenci.
            I tot plegat no treu que –si més no alguns– continuem confiant en les paraules i esperant que les persones es comprometin amb allò que diuen. Confiem que les nostres preguntes obtindran resposta i els nostres precs seran escoltats. Pensem que les paraules, ben posades i polides, poden crear universos paral·lels que, ben sovint, contenen més veritat que el de “debò”. De fet, a mesura que ens anem fent grans, no podem deixar de pensar que les paraules tenen un efecte balsàmic, curatiu, gairebé redemptor. Deu ser per això que, any rere any, quan torna la primavera, esperem el bon temps i els brots nous amb la mateixa ingenuïtat d’un nen.

Diari de Girona, 24 de març de 2013