11 de març de 2013

Condemnats?


La manera com eduquem els nostres fills, els valors, normes, hàbits i principis que els transmetem (o intentem transmetre’ls), diuen molt de nosaltres i, fins i tot, sovint, ens posen en evidència. Vull dir que, a través d’ells, també som conscients de les nostres mancances i debilitats, dels nostres errors i incerteses. Els nostres fills són com un mirall i no sempre ens agrada el que hi veiem reflectit.
De vegades, tot plegat és ben notori: l’agressivitat, la sobreprotecció o la incúria dels progenitors es veuen traslladades en les actituds dels seus fills d’una manera gairebé automàtica, com un calc. Alguns pares utilitzen els fills per pal·liar els seus propis dolors i fracassos i ho fan d’una forma tan ostensible que frega la grolleria. D’altres contraresten les absències o la falta de compromís amb als fills amb mostres exagerades –públiques, si pot ser– d’afecte o lloança. Alguns recorren a les compensacions materials per sacsejar-se la mala consciència; d’altres es passen la vida autojustificant-se o autoenganyant-se. I d’altres, senzillament, claudiquen de les seves responsabilitats com a pares i deixen que siguin els altres (mestres, avis, amics...) qui eduquin els seus fills. En fi, tothom fa el que pot o menys i se’n surt poc o gens ni mica.
Però també hi ha aspectes més subtils, tot i que primordials, que ens passen desapercebuts i que afecten qualsevol tipus d’educació. M’explico. Pugem els nostres fills de la mateixa manera que enfoquem la nostra existència: empenyent-los cap al futur i cap al passat. És a dir, els ensenyem a desitjar i apreciar el que no tenen i els ensenyem a enyorar el que han perdut (sigui material o espiritual). Entremig, com una terra erma, s’estén, mut, el present, que se’ls escapa i se’ns escapa. I com que se’ns escapa i valorem tant el que hem perdut, afavorim un cop més la nostàlgia, la malencolia, fins i tot la culpabilitat per haver-ho deixat escapar. Llavors ens girem cap al futur i anhelem, de nou, amb redoblada força, el que no tenim. I el fet de no tenir-ho ens fa voler-ho amb més urgència, cosa que ens provoca angoixa, ansietat i frustració. És un cercle viciós difícil de superar. És una corda que anem tensant al cim de l’abisme que ens sembla el present.
Potser és l’hora de canviar l’enfocament de la nostra vida i, doncs, els valors que inculquem als nostres fills. O potser no, potser estem fets d’aquesta pasta i condemnats a gronxar-nos eternament entre l’angoixa d’un futur incert i la recança d’un passat irrecuperable.

Diari de Girona, 10 de març de 2013