25 de març de 2013

La primavera i les paraules


        Quan era petit i em deien que havia arribat la primavera, em faltava temps per sortir al pati i, des de la barana de rajols triangulars, comprovar si tot el bosc ja estava esquitxat de flors. Dimecres, la meva filla va fer el mateix i, decebuda, em va preguntar per què no n’hi havia, de flors, per què ni tan sols es veien papallones i marietes voleiant pel jardí, per què no lluïa el sol i tornaven les orenetes. De menuts, creiem que els canvis són immediats, sobtats, automàtics. Creiem que les paraules, per si mateixes, ja comporten aquests canvis i desencadenen tota una sèrie de conseqüències irrefutables. La mainada s’ho pren tot literalment, al peu de la lletra, per això se’ls ha d’ensenyar a entendre el sentit de les bromes, de les ironies, dels jocs de paraules (jugar amb les paraules és una de les coses més apassionants que es pot fer amb un infant). Per a ells, les paraules gaudeixen d’un sentit sagrat, és a dir, són inviolables, dignes del màxim respecte, i per això no es poden trair. Cada mot que pronunciem exigeix un compromís i bé prou que els vailets s’encarreguen de recordar-nos-ho o, si cal, de retreure’ns-ho.
            Un cop adults, però, acabem assumint que les paraules tenen un poder molt més voluble: de vegades és immens, lacerant o abassegador; de vegades és desnerit, fútil o simplement nul. Aprenem –si més no alguns– a copsar i a fabricar ironies, que són un estratagema per intentar comprendre la realitat i sobreviure a les seves nicieses i atzagaiades. Acabem assumint, també, que els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món i –si més no alguns– ens esmercem a elaborar metàfores que ampliïn el nostre migrat horitzó vital. Aprenem que les paraules, en segons quines mans (o en segons quines llengües) esdevenen banals i frívoles, pur sofisma. Aprenem, al cap i a la fi, que l’altra alternativa és molt més dura: el silenci.
            I tot plegat no treu que –si més no alguns– continuem confiant en les paraules i esperant que les persones es comprometin amb allò que diuen. Confiem que les nostres preguntes obtindran resposta i els nostres precs seran escoltats. Pensem que les paraules, ben posades i polides, poden crear universos paral·lels que, ben sovint, contenen més veritat que el de “debò”. De fet, a mesura que ens anem fent grans, no podem deixar de pensar que les paraules tenen un efecte balsàmic, curatiu, gairebé redemptor. Deu ser per això que, any rere any, quan torna la primavera, esperem el bon temps i els brots nous amb la mateixa ingenuïtat d’un nen.

Diari de Girona, 24 de març de 2013


11 de març de 2013

Condemnats?


La manera com eduquem els nostres fills, els valors, normes, hàbits i principis que els transmetem (o intentem transmetre’ls), diuen molt de nosaltres i, fins i tot, sovint, ens posen en evidència. Vull dir que, a través d’ells, també som conscients de les nostres mancances i debilitats, dels nostres errors i incerteses. Els nostres fills són com un mirall i no sempre ens agrada el que hi veiem reflectit.
De vegades, tot plegat és ben notori: l’agressivitat, la sobreprotecció o la incúria dels progenitors es veuen traslladades en les actituds dels seus fills d’una manera gairebé automàtica, com un calc. Alguns pares utilitzen els fills per pal·liar els seus propis dolors i fracassos i ho fan d’una forma tan ostensible que frega la grolleria. D’altres contraresten les absències o la falta de compromís amb als fills amb mostres exagerades –públiques, si pot ser– d’afecte o lloança. Alguns recorren a les compensacions materials per sacsejar-se la mala consciència; d’altres es passen la vida autojustificant-se o autoenganyant-se. I d’altres, senzillament, claudiquen de les seves responsabilitats com a pares i deixen que siguin els altres (mestres, avis, amics...) qui eduquin els seus fills. En fi, tothom fa el que pot o menys i se’n surt poc o gens ni mica.
Però també hi ha aspectes més subtils, tot i que primordials, que ens passen desapercebuts i que afecten qualsevol tipus d’educació. M’explico. Pugem els nostres fills de la mateixa manera que enfoquem la nostra existència: empenyent-los cap al futur i cap al passat. És a dir, els ensenyem a desitjar i apreciar el que no tenen i els ensenyem a enyorar el que han perdut (sigui material o espiritual). Entremig, com una terra erma, s’estén, mut, el present, que se’ls escapa i se’ns escapa. I com que se’ns escapa i valorem tant el que hem perdut, afavorim un cop més la nostàlgia, la malencolia, fins i tot la culpabilitat per haver-ho deixat escapar. Llavors ens girem cap al futur i anhelem, de nou, amb redoblada força, el que no tenim. I el fet de no tenir-ho ens fa voler-ho amb més urgència, cosa que ens provoca angoixa, ansietat i frustració. És un cercle viciós difícil de superar. És una corda que anem tensant al cim de l’abisme que ens sembla el present.
Potser és l’hora de canviar l’enfocament de la nostra vida i, doncs, els valors que inculquem als nostres fills. O potser no, potser estem fets d’aquesta pasta i condemnats a gronxar-nos eternament entre l’angoixa d’un futur incert i la recança d’un passat irrecuperable.

Diari de Girona, 10 de març de 2013