25 de febrer de 2013

Les feines dels altres


         Un meu amic sostenia que tots els homes creuen –encara que no ho diguin– que les dones dels altres sempre estan més bones que les seves. Començo amb aquesta generalització una mica barroera perquè me’n recorda una altra, potser menys barroera però igualment arriscada, que he pogut constatar al llarg dels anys: tothom pensa que la feina dels altres és millor que la seva.        
Estic tip de sentir, per exemple, que la docència és una vinya, amb el sol argument que es gaudeixen de moltes vacances i es treballen poques hores. L’argument és fal·laç, és clar, perquè ningú compta les hores de preparació de les classes o la de correcció d’exàmens o tantes servituds que se’n deriven i que ara s’agreugen dia a dia amb les retallades. El més curiós, o el més revelador, és que aquestes fal·làcies les difongui gent que voldria aparcar els seus fills a l’escola les vint-i-quatre hores del dia (i de la nit, com diu la meva filla), perquè els fa mandra educar-los o són incapaços d’aguantar-los més de cinc segons.
            També he sentit sovint gent que critica o enveja, sempre amb un punt de ressentiment, aquells que realitzen feines a sopluig, asseguts davant un ordinador i que requereixin un mínim de coneixements i habilitats intel·lectuals. No cal dir que els criticaires no s’han molestat mai a adquirir els coneixements i les habilitats intel·lectuals per accedir a aquests llocs de treball. És més, fins fa quatre dies se’n fotien de tot plegat perquè amb la seva ignorància fatxenda podien aspirar a sous inflats i invertir-los en cotxes esportius i altres ostentacions de mal gust.
            Tanmateix, una de les feines més envejades i, doncs, més odiada és la de funcionari (recordo que també són funcionaris els mestres, els metges, els bombers, els policies...). La plaça de funcionari deu ser la millor feina del món, perquè sempre s’atribueix a un “enxufe” i mai al fet d’haver estudiat i aprovat unes oposicions. Ara que les coses van com van, tothom recorda que els funcionaris tenen feina fixa, però ningú recorda que quan les coses anaven com anaven els funcionaris tenien els mateixos sous ridículs que tenen ara (més ben dit: ara tenen encara menys sou, menys pagues, menys vacances i treballen més hores).
            Estic rumiant que, tal vegada, hi ha una excepció: la feina d’escriptor. No crec que sigui envejada per gaire ningú. I de fet no crec ni que sigui considerada una feina per gaire gent. Només així s’explicaria que als escriptors ens demanin tantes i tantes coses sense cobrar ni un cèntim i no els caigui la cara de vergonya.

Diari de Girona, 24 de febrer de 2013