15 de gener de 2013

Obsessionats per l'èxit


          Sempre m’ha encuriosit –i inquietat– l’obsessió de certa gent per adquirir notorietat, fama, reconeixement, en definitiva, èxit i poder. Sol ser gent marcada per una ambició desmesurada i sovint malaltissa que situa els seus afanys i interessos personals per sobre de qualsevol altra cosa: família, amics, creences o principis ètics. Són gent obsedida i, per tant, perillosa, perquè no veuen matisos ni coneixen equilibris o mesures. En general, són individus amb greus mancances personals, afectives, vitals que serien capaços de vendre la seva pròpia mare per aconseguir els seus objectius. Tots en coneixem. Tots n'hem patit algun.
            Analitzats des de la distància i la fredor científica, però, resulten grotescos i absurds. Es passen la vida perseguint una quimera (com diria el caçador d'elefants) perquè la seva avidesa sempre els reclama més: més diners, més presència als mitjans, més prestigi, més influència o més aduladors. Viuen pendents dels contactes, de la imatge que transmeten, dels beneficis que poden rapinyar, dels favors que deuen i dels que encara han de requerir. Són esclaus d'un temps que no tenen, perquè se l’han gastat a recórrer el camí cap a un cim que mai no veuen prou elevat. Enlairats i ensuperbits, es veuen més guapos, més alts, més intel·ligents i més capacitats del que realment són. Per això, precisament, perden la perspectiva de la realitat i n'actuen al marge, com si sempre estiguessin col·locats o visquessin en una altra dimensió. Per això, també, tenen una visió fragmentada i distorsionada de si mateixos i de la gent que els envolta, la majoria dels quals només cerquen el recer i l’impuls de la seva fama o la seva influència (i quan això s’acaba, s’acaben també les relacions).
I tot plegat els converteix en personatges que, encegats per la boira del poder i de l’èxit, són com nens malcriats i, com a nens, actuen amb candidesa i innocència perquè es pensen que el món, l’univers sencer, s’ha rendit als seus peus. Es creuen infal·libles i és llavors quan l’esguerren estrepitosament. És quan se'ls descobreixen les martingales, les corrupcions, les ganivetades per l’esquena, l’apropiació de les idees d'altres  els xantatges, les amenaces... Aleshores els queda cara d'idiota i, amb els ulls esbatanats, sols, miren perplexos al seu voltant, preguntant-se on s’amaga l’error. No hi entenen res, és clar, i sempre atribueixen l’error als altres, a una conxorxa o al primer que se'ls acut. Si no fossin tan desgraciats, serien ridículs. Si no fossin tan malvats, serien patètics.

Diari de Girona, 13 de gener de 2013