2 de gener de 2013

M'hauria agradat


Encara estic paint el pacte entre CiU i ERC. Per una banda, sempre sap greu que un partit d'esquerres s’avingui a pactar amb un de dretes: és una petita derrota, una claudicació (el meu avi, republicà, ho hauria considerat una deslleialtat). Per l’altra, però, veig l’ocasió perquè ERC colli els excessos convergents i es pugui desplegar una política més progressista, més justa i menys feixuga per a les classes populars i mitjanes (és simptomàtic, per exemple, com han reaccionat ja alguns sectors i mitjans conservadors del país que fins fa quatre dies consideraven Mas un líder gairebé messiànic). Ara per ara, a més, no veig possible la independència sense CiU, ens agradi o no. I més tenint en compte com ha quedat el Parlament després de les eleccions. I no veig possible tirar el país endavant sense aquest acord amb CiU, malgrat el seu “independentisme” d'última hora, malgrat els seus pactes amb el PP i malgrat els Duran i Lleida i els Felip Puig de torn (és vergonyós que aquest senyor continuï al govern).
Tot i la dificultat que suposava, m’hauria agradat un pacte més extens, més plural i, per tant, més fort i sòlid. M’hauria agradat que s’hi haguessin afegit ICV i les CUP, perquè el dret a decidir, que centrarà la política catalana durant els propers dos anys, necessita un suport ampli i sense fissures. I m’hauria agradat perquè així seríem menys vulnerables als atacs, brutals i immunds, que vénen i vindran de l’Estat Espanyol. Fins i tot m’hauria agradat poder comptar amb el PSC, un partit clau en la història recent d'aquest país i que ara no pot abandonar-se i perdre’s en terra de ningú. Perquè els necessitem, els socialistes, pel que representen i pel segment de població sobre el qual poden influir. Que ningú no oblidi, a més, que el referèndum no està guanyat i que caldrà ser molt tossuts i flexibles alhora, caldrà ser persistents però generosos, i sobretot caldrà ser lúcids. Segurament no tindrem cap altra oportunitat com aquesta: ara o mai.
            El país que sorgeixi després del referèndum, haurà d'incloure i comprendre tots els partits i totes les ideologies, com qualsevol altre país normal. I això vol dir que també haurà d'incloure aquells partits que hauran fet tot el possible –amb demagògia, populisme i amenaces incloses- perquè Catalunya no es converteixi en un país lliure i sobirà. Per això m’hauria agradat comptar amb tots els altres en un govern d'unitat i en un front comú; així aquests, “la bancada de la por”, estarien més sols i més aïllats, i en un país lliure esdevindrien residuals i, amb el temps, anecdòtics.

Diari de Girona, 30 de desembre de 2012