28 de gener de 2013

Socialistes desanimats


        Conec força gent del PSC. Molts són federalistes; però alguns, fins i tot, m’han assegurat que arribat el moment votarien a favor de la independència. Tanmateix, sigui quina sigui la seva posició, tots ells estan convençuts que els catalans tenim tot el dret a decidir el nostre futur. Per això avui estan tan abatuts, tan decebuts i tan tristos: el seu partit ha votat en contra de la declaració de sobirania. Se senten menystinguts per una cúpula dirigent encapçalada per Pere Navarro, que ha traït l’essència del partit, la seva història i la seva dignitat. Joaquim Nadal ho va resumir perfectament: “Mai m’havia sentit tan allunyat del partit que he mirat de representar durant trenta-tres anys. Error tàctic, estratègic, ideològic i polític”. El mateix partit de Josep Pallach, de Joan Reventós o d’Ernest Lluch, per citar-ne només uns quants que ja no hi són.
Molts socialistes no entenen com un partit amb una llarga trajectòria democràtica, de lluita contra el franquisme i de tarannà integrador i progressista pot ara situar-se a la banda de dos partits retrògrads, que viuen de la provocació i fomenten el conflicte. Montserrat Tura ho deixava ben clar: “En el clam de més llibertat per al poble català, la meva posició no coincidirà mai amb el PP i Ciutadans. El PSC havia d'haver votat sí a la declaració”. I és que va fer molt de mal veure el PSC al costat del PP, el partit al qual sempre es recorre per espantar el votant. Les paraules de Sánchez Camacho van caure com una punyalada a l’ànima (la catalanista, s’entén) dels socialistes: “Senyor Navarro, benvingut al bàndol de la democràcia”.
A banda de les cares més conegudes, molts alcaldes, regidors, militants i votants socialistes han començat a esquerdar el partit. De fet, ja s’ha publicat un manifest de suport als cinc diputats del PSC que no van voler votar perquè "No podíem votar en contra del dret a decidir". “Doncs que haguessin votat que sí”, em diu un exregidor socialista, que afegeix: “Ho vaig deixar el 2011. Tot eren pals a les rodes per a la gent que lluitàvem per fer polítiques catalanes i d’esquerra”.
Però no tothom està trist o indignat al PSC. Navarro i els seus acòlits veuen com, a poc a poc però de manera implacable, van desbrossant el camí d’espines catalanistes. Chacón i companyia també es freguen les mans i preparen l’assalt al que realment els interessa: el govern d’Espanya. Aviat el PSC només tindrà una ànima i a molts, a hores d’ara, ja els ha caigut als peus.

Diari de Girona, 27 de gener de 2013


15 de gener de 2013

Obsessionats per l'èxit


          Sempre m’ha encuriosit –i inquietat– l’obsessió de certa gent per adquirir notorietat, fama, reconeixement, en definitiva, èxit i poder. Sol ser gent marcada per una ambició desmesurada i sovint malaltissa que situa els seus afanys i interessos personals per sobre de qualsevol altra cosa: família, amics, creences o principis ètics. Són gent obsedida i, per tant, perillosa, perquè no veuen matisos ni coneixen equilibris o mesures. En general, són individus amb greus mancances personals, afectives, vitals que serien capaços de vendre la seva pròpia mare per aconseguir els seus objectius. Tots en coneixem. Tots n'hem patit algun.
            Analitzats des de la distància i la fredor científica, però, resulten grotescos i absurds. Es passen la vida perseguint una quimera (com diria el caçador d'elefants) perquè la seva avidesa sempre els reclama més: més diners, més presència als mitjans, més prestigi, més influència o més aduladors. Viuen pendents dels contactes, de la imatge que transmeten, dels beneficis que poden rapinyar, dels favors que deuen i dels que encara han de requerir. Són esclaus d'un temps que no tenen, perquè se l’han gastat a recórrer el camí cap a un cim que mai no veuen prou elevat. Enlairats i ensuperbits, es veuen més guapos, més alts, més intel·ligents i més capacitats del que realment són. Per això, precisament, perden la perspectiva de la realitat i n'actuen al marge, com si sempre estiguessin col·locats o visquessin en una altra dimensió. Per això, també, tenen una visió fragmentada i distorsionada de si mateixos i de la gent que els envolta, la majoria dels quals només cerquen el recer i l’impuls de la seva fama o la seva influència (i quan això s’acaba, s’acaben també les relacions).
I tot plegat els converteix en personatges que, encegats per la boira del poder i de l’èxit, són com nens malcriats i, com a nens, actuen amb candidesa i innocència perquè es pensen que el món, l’univers sencer, s’ha rendit als seus peus. Es creuen infal·libles i és llavors quan l’esguerren estrepitosament. És quan se'ls descobreixen les martingales, les corrupcions, les ganivetades per l’esquena, l’apropiació de les idees d'altres  els xantatges, les amenaces... Aleshores els queda cara d'idiota i, amb els ulls esbatanats, sols, miren perplexos al seu voltant, preguntant-se on s’amaga l’error. No hi entenen res, és clar, i sempre atribueixen l’error als altres, a una conxorxa o al primer que se'ls acut. Si no fossin tan desgraciats, serien ridículs. Si no fossin tan malvats, serien patètics.

Diari de Girona, 13 de gener de 2013


2 de gener de 2013

M'hauria agradat


Encara estic paint el pacte entre CiU i ERC. Per una banda, sempre sap greu que un partit d'esquerres s’avingui a pactar amb un de dretes: és una petita derrota, una claudicació (el meu avi, republicà, ho hauria considerat una deslleialtat). Per l’altra, però, veig l’ocasió perquè ERC colli els excessos convergents i es pugui desplegar una política més progressista, més justa i menys feixuga per a les classes populars i mitjanes (és simptomàtic, per exemple, com han reaccionat ja alguns sectors i mitjans conservadors del país que fins fa quatre dies consideraven Mas un líder gairebé messiànic). Ara per ara, a més, no veig possible la independència sense CiU, ens agradi o no. I més tenint en compte com ha quedat el Parlament després de les eleccions. I no veig possible tirar el país endavant sense aquest acord amb CiU, malgrat el seu “independentisme” d'última hora, malgrat els seus pactes amb el PP i malgrat els Duran i Lleida i els Felip Puig de torn (és vergonyós que aquest senyor continuï al govern).
Tot i la dificultat que suposava, m’hauria agradat un pacte més extens, més plural i, per tant, més fort i sòlid. M’hauria agradat que s’hi haguessin afegit ICV i les CUP, perquè el dret a decidir, que centrarà la política catalana durant els propers dos anys, necessita un suport ampli i sense fissures. I m’hauria agradat perquè així seríem menys vulnerables als atacs, brutals i immunds, que vénen i vindran de l’Estat Espanyol. Fins i tot m’hauria agradat poder comptar amb el PSC, un partit clau en la història recent d'aquest país i que ara no pot abandonar-se i perdre’s en terra de ningú. Perquè els necessitem, els socialistes, pel que representen i pel segment de població sobre el qual poden influir. Que ningú no oblidi, a més, que el referèndum no està guanyat i que caldrà ser molt tossuts i flexibles alhora, caldrà ser persistents però generosos, i sobretot caldrà ser lúcids. Segurament no tindrem cap altra oportunitat com aquesta: ara o mai.
            El país que sorgeixi després del referèndum, haurà d'incloure i comprendre tots els partits i totes les ideologies, com qualsevol altre país normal. I això vol dir que també haurà d'incloure aquells partits que hauran fet tot el possible –amb demagògia, populisme i amenaces incloses- perquè Catalunya no es converteixi en un país lliure i sobirà. Per això m’hauria agradat comptar amb tots els altres en un govern d'unitat i en un front comú; així aquests, “la bancada de la por”, estarien més sols i més aïllats, i en un país lliure esdevindrien residuals i, amb el temps, anecdòtics.

Diari de Girona, 30 de desembre de 2012