16 de desembre de 2013

Uf, va dir ell

Arribem a la vida amb un lament, amb un crit de dolor, de queixa, amb un bram d’estranyesa, amb un xisclet agut i estrident o amb uns plors discrets. I morim amb un sospir d’estupor, amb paraules que no pronunciem, que es fonen a mig camí, entre la realitat i la inconsciència, amb esbufecs o rutiges o tossines, que també són un lament.
Durant l’interval, o sigui, la vida, aprenem a parlar. D’una manera lenta i laboriosa, tossuda, domestiquem els sons i sofistiquem (atenció a les diferents accepcions d’aquest mot!) el seu sentit. Anem adquirint fonemes i ampliant el vocabulari. Construïm frases i ens meravellem de la capacitat que tenen de provocar canvis al nostre voltant; en un primer moment som només pragmàtics. Després, gradualment, aprenem a fer jocs de paraules, ironies, metàfores, perquè el llenguatge, en el seu nivell més primari i superficial, ens sembla insuficient per encabir tota la diversitat i riquesa dels nostres pensaments i de la realitat que ens envolta. És una etapa d’eufòria, de creativitat, de plenitud. Sembla que el llenguatge no tingui límits, que sigui mal·leable, que ens expliqui el món i també a nosaltres mateixos. Fins i tot sembla que pugui arribar a esquerdar el nostre cercle de soledat i fer-nos comprensibles a tot i a tothom: comunicar-nos-hi amb nitidesa, traspassar-nos els pensaments els uns als altres, compartir-ho tot. És una mena d’optimisme lingüístic, si se’m permet l’expressió.

Tanmateix, aquest optimisme topa sovint amb situacions refractàries. Vull dir que ens passem la vida perfeccionant i polint el nostre llenguatge, afinant les paraules, eixamplant els nostres recursos lingüístics i, en moments claus, en moments de gran emoció o tensió, ens quedem muts o, com a molt, arribem a emetre interjeccions, renecs, esgarips, alenades o frases fetes, prefabricades i llocs comuns. O què fem, si no, quan se’ns mor algú molt estimat? O quan hem de donar el condol? O quan esclatem d’alegria per una bona notícia? Com definim les paradoxes de la vida? Què som capaços d’expressar davant d’una obra d’art que ens aclapara? Què diem quan el plaer ens recorre l’espinada en ple orgasme? Oh? Ahhhh? Hum? Quin domini del llenguatge, oi? Quins mots podem pronunciar quan se’ns menja la impotència o la ira? Quina frase podem construir quan ens burxen les entranyes? I quan ens discutim i ens barallem amb algú, on queda tota la capacitat del llenguatge per enllaçar pensaments, per apropar punts de vista, per matisar, per dialogar? Doncs això: Uf!

Diari de Girona, 15 de desembre de 2013


2 de desembre de 2013

Llibres, lectures i fatxenderies

Sovint, per la feina que faig, pels ambients on em moc i per la gent amb qui tracto, sento persones que presumeixen de biblioteques alexandrines (o babèliques) i d’un ritme i una quantitat de lectures formidable. Escoltant-los, fa la sensació que no només s’ho hagin llegit gairebé tot, sinó que fins i tot ho hagin entès. Admirable. Temps enrere, aquestes manifestacions em deixaven cohibit, acomplexat, mut, com si mai no pogués assolir aquest estatus reservat a uns quants privilegiats. Devia ser en aquella època en què jo acumulava llibres i llegia a dolls, perquè ho necessitava, però també perquè m’ho prenia com una cursa, com una competició en la qual no volia quedar ressagat. Ara no. Ja no.
Ara no m’amoïna gens confessar que hi ha autors que no conec i llibres que no he llegit. No m’avergonyeix admetre que hi ha clàssics que se’m resisteixen (alguns potser per sempre) i que hi ha obres la comprensió de les quals se m’escapa. Finalment, és a dir, després de moltes lectures reeixides i fallides, reveladores o insubstancials, un s’adona que no importa tant la quantitat de llibres que llegeix com el profit que li fan. Amb els anys, aprens a pair, a assimilar i a destil·lar, la qual cosa serveix alhora per establir un criteri que et permet ensumar les obres que paga la pena llegir i aquelles que es desinflen a les primeres planes o les primeres ratlles. Les presses han quedat enrere i les pressions, també. S’han superat les excentricitats i les fatxenderies; no calen boutades ni poses ni blufs. Deixant de banda les lectures ineludibles (per una ressenya, un article, una presentació, una recerca documental, etc.) ara llegeixo d’una altra manera i a un altre ritme. Llegeixo amb calma i amb cura. Hi ha llibres que no acabo, que amb prou feines enceto i que abandono sense cap recança (n’hi ha tants, que m’esperen!). Llegeixo mastegant i assaborint, retenint els gustos i els matisos, tornant enrere i fent parades. Necessito temps i serenor, i ja no em serveix qualsevol lloc, com abans. Gairebé diria que llegeixo badant: abstret, encantat, obert. I, cada cop més, rellegeixo.

Tot plegat, és clar, ha anat afaiçonant la meva biblioteca: polida i solvent, però discreta pel que fa al nombre de volums. En part, per l’espai que reclamen els llibres i en part perquè cada cert temps faig neteja (o purga) i regalo, dono, cedeixo o simplement llenço aquells llibres que estan malmenats, que sé que no tornaré a llegir o que crec que no mereixen reposar en unes lleixes fetes a mà i a mida. 

Diari de Girona, 1 de desembre de 2013


17 de novembre de 2013

Traductors


       Els últims mesos, per motius de feina, he hagut de llegir més llibres i articles en anglès del que és habitual, però alhora he hagut de traduir diversos textos, cosa que ja s’escapa de la –meva– normalitat. Alguns dels textos eren de caire tècnic, d’altres més aviat periodístic i algun marcadament literari. Tots, fins i tot els més senzills, m’han creat alguna mena de dificultat: dubtes de vocabulari, de sentit, sintàctics, de to, d’estil, de ritme... És clar que un pot tirar pel dret i optar per una traducció barroera, apressada i negligent, com tantes n’he vist i patit, però la meva genètica –o el que sigui– m’impulsa a fer les coses tan bé com sé i tan bé com puc.
Aleshores m’he posat a la pell dels traductors, dels de debò, dels vocacionals i rigorosos, del que s’hi dediquen amb cos i ànima, i hi deixen les celles i el fetge perquè allò soni com ha de sonar i no sembli que ningú hagi potinejat les paraules dels altres o les hagi enfaixat fins a deformar-les. Em refereixo als traductors que són capaços, no només de traduir paraules (això ja ho fa el Google i un diccionari), sinó d’adaptar-les a les necessitats de cada llengua i de cada context. Traductors que, amb una habilitat i una subtilesa que envejo, saben traslladar també l’estil de l’original, recrear el to de l’obra, el ritme i la musicalitat de la llengua, la intencionalitat de l’autor, la riquesa del lèxic, els jocs de paraules, els efectes de la puntuació o els diferents registres lingüístics o dialectals dels diàlegs, és a dir, un munt de detalls i matisos que formen i conformen una obra literària.
I els he admirat més que mai, perquè salven qualsevol obstacle, perquè inventen solucions, perquè improvisen i, tot traduint, enriqueixen la pròpia llengua i la tornen més versàtil i vigorosa. Gràcies als traductors, aquesta mena de mèdiums, podem tenir accés a obres que mai no hauríem pogut llegir en la seva llengua original (què hauria estat de mi sense Txèkhov i Márai o sense Kant i Plató, per exemple). Admiro els traductors, perquè fan una feina sovint amagada (de vegades el seu nom no apareix enlloc o costa de trobar) o poc valorada (també mal pagada), feixuga i desagraïda en massa ocasions. M’agrada la seva discreció, com si caminessin de puntetes per no destorbar-nos, per passar desapercebuts i cedir tot el protagonisme al text que han traduït. Em cauen bé, perquè viuen de les paraules i per les paraules i això, és clar, ens fa molt còmplices i molt propers. I per tot plegat, els estic agraït i em ve de gust que ho sàpiguen. 

Diari de Girona, 17 de novembre de 2013 


4 de novembre de 2013

Vida real, vida virtual



       Tots tenim, com a mínim, tres vides. Una és, per dir-ho d’alguna manera, l’oficial, és a dir, la que oferim al món, la que representem al carrer, en les relacions socials, en les situacions més convencionals. L’altra és la que vivim de portes endins, en cercles familiars, entre els amics més íntims i en àmbits més privats. I la tercera és la nostra vida interior, els pensaments, passions, neguits, somnis que s’enxarxen dins nostre i que rarament surten a l’exterior, almenys tal i com els hem concebut. Sovint les tres vides es compaginen i es complementen prou bé, més que res perquè ja hem adquirit una certa habilitat a fer-ho. Tanmateix, de vegades sorgeixen contradiccions entre elles, malentesos i desavinences, però s’acaba trobant l’equilibri, encara que sigui a còpia de doblegar-ne una en benefici de l’altra (terreny abonat per a la literatura, per cert).
La gent que només ens tracta en la nostra vida oficial obté, per força, una imatge superficial, tangencial i epidèrmica de nosaltres. Als seus ulls, som com una caricatura, com un personatge pla i estereotipat d’una mala novel·la (i ara se m’acut una plausible raó per la qual triomfa una tal narrativa adotzenada). La gent que ens coneix en un marc privat i de prop, en canvi, percep més matisos, certes subtileses del nostre caràcter que li permeten valorar-nos amb més propietat. Amb tot, ningú no té accés al nostre reducte més profund i, per tant, sempre s’escapen detalls i trets que oculten una part de la nostra personalitat (als altres, però també a nosaltres mateixos; i per això a vegades sorprenem i ens sorprenem amb algun dels nostres actes).
D’uns anys ençà, però, gosaria dir que la majoria de nosaltres ha sumat una nova vida a la seva existència. És la que exhibim a les xarxes socials i, en general, a Internet. Hi mostrem les fotos més afavoridores, hi anotem els pensaments que jutgem més elevats i enginyosos, o hi propaguem els nostres èxits, per minsos que siguin. Oferim, doncs, una imatge esbiaixada, tendenciosa, interessada i sensacionalista, com si es tractés d’un d’aquells diaris que no paga la pena citar.
 Les nostres vides, doncs, no només mostren una imatge polièdrica de nosaltres a la resta, sinó que també ens retornen, a través d’ells, una determinada imatge de nosaltres mateixos que ens serveix per intentar definir-nos i esmenar-nos, per entendre’ns i jutjar-nos. Amb tot, l’autoengany és tan fàcil i temptador que el món n’és ple d’exemples, tant el real com el virtual.

Diari de Girona, 3 de novembre de 2013 


21 d’octubre de 2013

On es cou la vida



        Guardo imatges fugaces i difuses d’una cuina de llenya (econòmica, en deien) que hi havia a cals meus avis. Era negra, grossa, massissa, de ferro i encara en puc veure el caliu, tan seductor, i els agafadors del forn que m’evocaven la cara d’algun felí. En canvi, recordo amb més detall la cuina dels meus besavis, segurament perquè sempre va ser la mateixa i perquè, al costat de l’estufa de llenya, destacava un armari del qual apareixien sovint anissos, confits i caramels. Retinc amb tota precisió la cuina enorme, desproporcionada on la meva àvia primer i la meva mare després feien de cuineres, i que contrastava amb la diminuta cuina domèstica en la qual la meva àvia, una dona voluminosa i afable, es movia amb soltesa. 
            En totes aquestes cuines, i en les altres que vindrien més tard, s’hi feia vida. Vull dir que no només s’hi cuinava, sinó que també s’hi aprenia a cuinar, s’hi enraonava, s’hi xafardejava, s’hi discutia, s’hi reia i s’hi plorava. I s’hi prenien decisions cabdals per a tots els membres de la família. Eren punts de trobada, de socialització, petites escoles de vida. Allà un aprenia a distingir una rascassa d’una escórpora, i un rovelló d’un pinetell (i també aprenia qui i com es pescaven i quan i a quin bosc es podien trobar). Allà un sentia paraules com “esmocar”, “codonyat”, “amorosir” o “matafaluga”, i se n’enamorava perdudament. Entre cassoles fumejants i receptes que es transmetien com un secret, hi anàvem creixent i impregnant-nos d’aquelles aromes que per sempre més ens perseguirien i a les quals associaríem moments, records i mots.
            Ara procuro que la cuina de casa sigui com totes les cuines que han desfilant per la meva existència. Per això la meva mare (artista dels fogons i de la seva memòria) m’ha anat ensenyant els plats estrella amb tot el ritual que comporten: l’arròs a la cassola, el niu, el platillo de bolets o també els brunyols i d’altres postres. Entregada ja a la cerimònia, la meva filla es posa, orgullosa, un davantal i potineja pels marbres mentre la seva àvia imparteix càtedra i el seu pare es baralla amb els sofregits i les picades. Mentre, repassem quins són els productes de cada temporada i com has de comprar perquè no et donin gat per llebre i quina és la millor manera de netejar la sèpia. Tot, amanit amb els records i les experiències que s’associen a cada ingredient, a cada gest, a cada olor. I la meva filla, aliena a les converses adultes, continua engrescada en les seves “receptes”, sense saber que tot plegat va fent xup-xup en la seva memòria.

Diari de Girona, 20 d'octubre de 2013 


7 d’octubre de 2013

Polítics i docents

         Per una vegada i sense que serveixi de precedent, deixin-me que els ho expliqui. Mirin: quan has descomptat totes les despeses del piset de Sarrià-Pedralbes, l’elitista universitat de les nenes, la quota de la prestigiosa clínica privada i el fet (molest, és veritat, però –de moment– inevitable) de pagar el sou de la cuinera, el jardiner, el xofer i les minyones, amb prou feines et queden unes desenes de milers d’euros. Ah, i me’n descuidava de la dietista que em controla de tant en tant el colesterol, i del fisioterapeuta i la massatgista que em resulten imprescindibles per destensar la musculatura aclaparada per l’estrès (quina feina, la nostra! Sempre patint).
            I posats a sincerar-me, els explicaré un petit secret, una debilitat: ho he de reconèixer, m’agrada anar net i polit, impecable. Sobretot quan vaig a missa. Que la imatge ho és tot, a la nostra feina. Però això, ja ho sé, té un preu, perquè jo no em poso qualsevol cosa i la maquilladora ja m’ho diu, que m’afavoreix la brillantor de llavis i la roba de marca, com més exclusiva millor (ai, les corbates, que són la meva perdició!). Què volen que hi faci, pobre de mi, no ho he triat pas jo, això de ser un dandi.
I a tot plegat afegeixin les vacances a la Costa Brava, perquè en alguna mansió ens hem de refer de tanta pressió i desgast; i hi sumin el manteniment de les altres cases de segona residència, que no només de mar i passejades amb iot viu l’home (i la dona, que no sóc tan carca com diuen). A més, la crisi no ha afectat només els pensionistes, els obrers i gent així, no senyor, la prova està que els restaurants de tres estrelles Michelin cada cop resulten més cars, el foie micuit s’ha posat pels núvols i els Vega Sicilia ja no es poden comprar per caixes com quan no havíem de rescatar bancs. I per acabar-ho d’adobar les suites dels hotels de luxe tampoc no et fan cap rebaixa, per molt sovint que t’hi allotgis i per molt que siguis qui ets.

Total, que cada dia costa més arribar a fi de mes i no sé pas on anirem a parar. Per això em va molestar tant l’altre dia quan em van demanar si em dedicaria mai a la docència (per un moment vaig entendre “decència” i em vaig esgarrifar). Sembla que em prenguin el pèl (és un dir), amb aquestes preguntes, sabent com saben la responsabilitat que arrossego abnegadament pel bé del país i tot el que això comporta. A més, veient les despeses que tinc, encara no entenen vostès per què els docents cobren el sou que cobren?

Diari de Girona, 6 d'octubre de 2013

Joaquim Horta, un poeta a Begur

A la llibreria-estanc-papereria de Begur cada dia venia un senyor baixet, silenciós i exquisidament educat a comprar el diari. I jo, aleshores un adolescent, me’l mirava amb simpatia i curiositat. “És poeta”, em va xiuxiuejar la mestressa, i de llavors ençà me’l vaig mirar també una admiració gairebé reverencial. Ell, que devia intuir el meu interès i neguit, em va demanar un bon dia si m’agradava llegir. “Sí, molt”, li vaig respondre. “Doncs té, el coneixes?”. Era un llibre de Joan Vinyoli. Jo no l’havia llegit, però sabia qui era perquè la seva vídua, Teresa Sastre, venia cada dia a la botiga. Després van arribar més llibres: de Maiakovski, que ell mateix havia traduït i editat, de Pere Quart, d’ell mateix, com Home que espera. De tant en tant, quan n’hi tornava un em deia: “Queda-te’l, que et farà profit”.
Sempre que coincidíem al carrer, al bar, on fos, em cridava i xerràvem una estona. D’aparença discreta i afable, el poeta deixava anar de tant en tant unes veritats com punys que em deixaven capolat. Després ho amania amb una mirada irònica i un somriure còmplice que ho suavitzava tot. Una tarda, força anys després, va comparèixer amb el meu primer llibre sota el braç. “No m’ho havies dit que escrivies!”, no sonava com un retret, sinó com una agradable sorpresa. No vaig respondre, només vaig somriure. “Si me’l dediques, ho passaré per alt”. Vaig encapçalar un dels capítols del meu següent llibre amb uns versos seus, qui sap si per perdonar-me el “descuit”.

El poeta i jo ens vam anar veient cada vegada menys, perquè les seves estades al poble s’espaiaven cada vegada més. De fet, cada trobada semblava que fos un adéu. Fins que un dia vaig deixar de veure’l i vaig pressentir que podia estar malalt. No em vaig decidir a trucar-li fins al cap de força temps, quan vaig tenir l’excusa perfecta. Era a principis de setembre del 2009. Ho recordo amb precisió perquè estàvem preparant l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu del 25è aniversari de la seva mort i volia convidar-hi el poeta que me’l va descobrir. Malgrat el temps i la distància, em va reconèixer de seguida. Amb una sobrietat i una serenor admirables em va dir: “Estic fotut, noi. Tinc Parkinson i amb prou feines puc fer res, però si m’envies algun llibre teu em farà molta il·lusió. I això de Vinyoli està molt bé”. Sempre m’han acompanyat aquests seus versos: “Allò que la gent d’ordre escriu/ Amb mot complex fosc i rar/ Jo ho explico en to planer i clar”. Gràcies, poeta.

Diari de Girona,  18 de setembre de 2013


23 de setembre de 2013

Mèdiums del silenci



       Jean-Paul Sartre va escriure a El diable i el bon Déu: “Quan Déu calla, se li pot fer dir el que un vulgui”. És una d’aquelles frases lapidàries del filòsof francès que et queden gravades de per vida, sobretot si la llegeixes quan tens vint anys i combregues amb l’existencialisme, que sembla fet a mida per encaixar i donar resposta a totes les teves rebel·lies, dubtes i neguits. Sartre té un mèrit innegable: llegit en el moment oportú, sacseja, desperta i fresa el camí cap a lectures més subtils i autors més penetrants.
            Doncs bé, l’altre dia, arran de les paraules d’Alícia Sánchez-Camacho, vaig recordar la cita satreana. De fet, em va venir al cap quan la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, la va ratificar dient que s’havia d’escoltar i governar per aquesta majoria silenciosa que no estava a favor de la independència. Examinada amb calma, la frase de Sánchez-Camacho és un cúmul de disbarats (i ja no entro a analitzar la feblesa lògica de l’argumentació). De debò que són majoria? Les enquestes semblen desmentir-ho i la representació parlamentària, també. Són silenciosos? Em sembla que no, vull dir que alguns han expressat ben clarament que estan en contra de la independència (fins i tot a crits i amb escarafalls i alguna manifestació poc reeixida), d’altres han dit que aposten per un estat federal (es faci com  es faci això, i amb permís de l’exministre Corcuera) i alguns fins i tot han deixat clar que no ho tenen clar o que tant se’ls en dóna o que no saben ni contesten (i tots ells hi tenen tot el dret, només faltaria). I no cal dir que molts, moltíssims, dels que es van quedar a casa veient per la tele com els de la via catalana feien l’onada –fins i tot els de cartró- votarien sí a la independència arribat el moment. Alguns no hi van anar per mandra, d’altres per edat, per problemes de mobilitat o perquè eren de vacances, què sé jo.
            Però hi ha una cosa inquietant, més enllà que posis traves (legals, il·legals, capcioses i barroeres) perquè la gent manifesti democràticament si està a favor o en contra de la independència, i és que t’atorguis el paper de guia, de mèdium, d’intèrpret de les paraules, els actes, els silencis o les voluntats dels altres. Això només es fa per mala fe o per ignorància i és una actitud molt perillosa perquè pressuposa que ja no cal donar la veu als altres. Com que no sé si Sánchez-Camacho i la vicepresidenta han llegit Sartre, em permeto recordar-los una frase de Shakespeare: “Que no se’t retregui el teu silenci abans que les teves paraules”.

Diari de Girona, 22 de setembre de 2013


9 de setembre de 2013

Córrer

      Córrer –alguns en diuen fúting, vés a saber per què– té alguna cosa d’ancestral, de primitiva, d’irracional, que em captiva. És com una manifestació animal, com recuperar una rutina atàvica, com tornar-se a guiar pels instints més profunds. Ja no corres perquè et persegueixi un depredador, ni perquè vulguis capturar una presa amb la qual alimentar la teva família. No, ara corres per fugir de les tensions quotidianes, per oblidar conflictes i pressions, per combatre la vida sedentària que t’han o t’has imposat (una altra forma de depredació, fet i fet). Corres, en fi, per estovar el cos i, de pas, la ment i l’ànima.
Mentre t’obres pas per camins i corriols i boscos i camps, trepitges avui la fullaraca, demà l’herbei i més endavant els fangars o els rocs ressecs. Sents fresses fugisseres. Ensumes flaires fugaces. Avances. Superes obstacles. Fas equilibris i petits salts. Notes ja el bombeig del cor que, a poc a poc, s’accelera fins a marcar un ritme gairebé hipnòtic. Perceps com, lentament, suament, s’escalfen els músculs i, tensos, segurs, s’apoderen del cos i el controlen. Les primeres gotes de suor regalimen pel front i, aviat, esquena avall, fins que braços i cames, humitosos, llueixen brunyits. Les plantes dels peus premsen la terra, a la qual cada vegada et sents més arrelat i alhora més desprès. El paisatge desfila, cada cop més indiferent, al teu voltant. El món desapareix i tot es concentra en tu.
És aleshores quan la ment comença a divagar, lliure, plàcida, relaxada. Anticipes la dutxa que prendràs quan arribis a casa i recordes que has de portar el gos al veterinari o reposar el dipòsit del cotxe o trucar al lampista o lliurar un article pendent. Saltes d’una cosa a l’altra, com una papallona, sense presses, sense angoixes, gairebé amb displicència, com si t’ho miressis tot des de lluny, de molt lluny. I de cop i volta et revé aquell paràgraf rebel de la novel·la que estàs escrivint i proves de refer-lo, de buscar les paraules que el sotmetin. I és molt curiós perquè el ritme de les paraules sembla ajustar-se al ritme del teu cos i del teu pas (o a la inversa) i fins i tot et sembla que les trobis i que cada mot es posi al seu lloc, submís.

            Somrius i continues corrent. Corres per córrer, perquè sí, perquè ara ja no podries fer res més. I et sembla que podries continuar corrent fins a la fi del món, com si el cos hagués agafat embranzida, una inèrcia absurda i irresistible que et fa feliç. És llavors, i només llavors, quan saps i entens que corres per plaer.

Diari de Girona, 8 de setembre de 2013


26 d’agost de 2013

Com més lluny millor

Fa anys que intento entendre certs comportaments de certa gent i, a aquestes alçades, he d’admetre que em dono per vençut.
Encara no he entès, per exemple, que hi hagi tantes persones que viatgin a l’altra punta de món i paguin una bona suma de diners perquè els implantin un braçalet i els confinin en un hotel. O, en el millor dels casos, per viure un exotisme de postal i laboratori, per visitar paisatges i gents que no són altra cosa que parcs temàtics per a turistes ingenus. Viatgers que, en la majoria dels casos, desconeixen o fins i tot menyspreen els paisatges, les persones, les tradicions i les meravelles que tenen ben a la vora d’on viuen. Això sí, després tornen i, per a horror dels seus amics i familiars, ho poden explicar tot fil per randa i amb un deix de presumpció.
No em pregunteu per què, però hi ha éssers humans capaços d’empassar-se hores de viatge i de cues per assistir a una exposició, a un concert o a una conferència. I, tanmateix, estic segur que no es mourien del sofà de casa si aquell mateix acte s’organitzés a la seva ciutat.
No he entès tampoc per què hi ha tants i tants lectors que consideren provincià o localista llegir autors de casa o històries ambientades en llocs propers. En canvi, els sembla molt intel·lectual, molt glamurós i, sobretot, molt mundà i cosmopolita endinsar-se en llibres que parlen de llocs remots i personatges de nom impronunciable, per molt que aquests llocs i aquests personatges també parlin sovint de coses locals i provincianes (deixo a banda tot el tema de la qualitat literària).
També escapa a la meva comprensió (curta, és cert) la gent que es perpetua en els tòpics i els estereotips i continua pensant que els productes d’aquí no poden competir amb els de fora o que mai posa en dubte res amb el pretext que “sempre s’ha fet així”.

I sobretot no puc entendre la gent que s’enlluerna amb qualsevol persona que vingui de fora, com més lluny millor. Gent que baveja, extasiada, davant un actor, un escriptor, un pintor o un pallasso arribat de terres foranes (de vegades genials, però de vegades mediocres). I, per contra, aquesta mateixa gent és incapaç d’apreciar i fomentar el talent dels que té més a la vora. Potser perquè els té tant a la vora i els coneix, no li semblen prou bons, prou exòtics, prou distingits. Potser perquè els té a la vora i sap d’on vénen i qui són els infravalora i els deixa de banda. O potser és simplement presbícia mental, una malaltia encara per catalogar.

Diari de Girona, 25 d'agost de 2013


12 d’agost de 2013

Mila

         Es veu que el teu nom, segons els russos, vol dir “estimada per tothom”. Per als grecs, en canvi, significa “dolça, amical, de bon cor”. Per a nosaltres, que el vam triar d’una llarga llista que s’anava escurçant a mida que tu t’acostaves, ho vol dir tot. I sí, també ens evoca aquell personatge literari que puja i baixa de la muntanya per esdevenir una heroïna romàntica (te’l tinc reservat entre un piló de llibres).
            Et vas resistir a sortir. Potser, intuïtiva i llesta com ets, vas ensumar-te totes les mesquineses, injustícies i obstacles que s’estenien allà fora. Però com que també ets obstinada i valenta, vas emergir amb discreció mirant a banda i banda, suspicaç, però decidida. Tenies els peus grossos i els dits llargs i prims, com si ja volguessis tocar-ho tot. Eres llargaruda, d’una esveltesa felina. El pèl, negre, lluent; els ulls ametllats, encara estràbics; els llavis fins, cap enfora, com si sempre estiguessis a punt per fer un petó (llavors hem comprovat, però, que ets molt selectiva). No sé si ens veies, no sé si ens senties, però m’agafaves el dit i jo era feliç. M’imaginava que allò era el més semblant a un miracle que mai viuria.
            Però després van venir més meravelles (quotidianes, si vols, previsibles, anodines, però meravelles al cap i a la fi). Vas aprendre a despertar-te amb un somriure i els ulls s’empetitien com dues escletxes mentre donaves la benvinguda al nou dia. Vas aprendre a riure i, de cop i volta, els teus ulls ja eren grossos i rodons, coronats amb aquelles pestanyes llargues, llargues, que no em canso mai d’admirar. I queies aquí i t’aixecaves allà, com si fessis provatures per a la vida mateixa. Fins que una tarda et vas llançar i caminaves sola i deies paraules que remotament s’assemblaven a les que havíem convingut els adults. Per cert, la primera paraula que vas pronunciar va ser el nom del gos i això diu molt al teu favor (i al seu).

            Vas esdevenir autònoma, independent, anaves a la teva, amb aquell punt de suficiència i descaradura que tant m’agrada i que tant em fa patir. Em demanaves, a totes hores, contes que jo improvisava posant a prova la meva capacitat narrativa. Ballaves, xerraves, preguntaves, ens sorprenies. Ens enfadàvem i ens reconciliàvem. Llavors em regalaves un dibuix que jo penjava, orgullós, cofoi, al despatx. Fins que un dia els dibuixos van transformar-se en cartes i em vaig esgarrifar d’alegria en ser conscient que sabies escriure. I això, estimada Mila, era deliciosament agosarat, tant com els teus ulls inquiets i les teves pestanyes, llargues, llargues...

Diari de Girona, 11 d'agost de 2013


29 de juliol de 2013

Alarmant

       Hi ha una companyia d’alarmes, que no esmentaré per no fer-los publicitat gratuïta, que es dedica a anar per les cases de la gent espantant-los i assetjant-los. Van sols o en parella, com la guàrdia civil, són homes o dones, joves o madurs, però sempre adopten una actitud desafiant, fatxenda, van de sobrats. Es presenten dient el seu nom, que no té el més mínim interès per a ningú, i tot seguit t’informen que representen la innominable empresa d’alarmes. Vénen a salvar-te la vida i tu, pobre desgraciat, els has d’estar agraït i agenollar-te als seu peus.
El primer cop, una mica més si se’m fiquen a dins de casa. “Ens coneix?”, em van demanar amb un somriure postís i allargassat. Jo vaig assentir, perquè el nom em sonava d’algun anunci de televisió. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre, amb aquella cortesia un pèl encarcerada que em van ensenyar de petit. I vaig pensar que ells també em dirien “gràcies” o “d’acord, que vagi bé” i girarien cua per intentar entabanar una altra ànima càndida. Doncs no, ells no, ells han estat ensinistrats com els gossos de presa i no et deixen anar així com així. “No li preocupa la seva seguretat i la de la seva família?”, em va etzibar el més alt. Vaig al·lucinar. M’estava renyant, m’estava fent un retret. Jo, el possible client, m’havia de justificar, fins i tot de disculpar perquè no estava interessat en el seu producte. Repeteixo: al·lucinant. Els vaig demanar que marxessin i no tornessin més.
            La segona vegada el contacte va ser via intèrfon. “Sóc Tal, de Tal empresa de seguretat. Ens coneix?”. I tant que els coneixia. “Gràcies, no m’interessa”, vaig respondre amb la mateixa educació de sempre, pensant que l’intèrfon em protegia i, si més no, aquella senyora no se m’escolaria a dins de casa. “I per què no li interessa?”. De nou, les al·lucinacions. Que per què no m’interessa?, vaig preguntar-me retòricament a mi mateix. Vaig sostenir uns segons l’auricular a la mà i no vaig poder evitar de respondre: “No crec que li hagi de donar cap explicació, no?”. Un breu silenci i la seva resposta: “Ja, però pensi que si contracta, bla, bla, bla...”. Aquesta gent és infatigable, vaig pensar. I vaig penjar.

            La tercera vegada me’ls vaig trobar cara a cara a la sortida de casa. Em van arrambar amb les mateixes frases de sempre. “Sí, hi estic molt interessat”, vaig dir-los. Es van mirar entre ells, cofois, riallers. “I quin model voldria contractar?”, van demanar. “Qualsevol que em protegeixi de vosaltres i de la vostra empresa”. Ara eren ells els que al·lucinaven.

Diari de Girona, 28 de juliol de 2013


15 de juliol de 2013

Mentre el món gira

         Fa una calor que estella les pedres (expressió en desús que reivindico potser debades) i al món –diuen– hi passen coses: accidents diversos, més corrupcions, decisions polítiques que han de salvar la humanitat, concerts efervescents, intricades operacions econòmiques... Però tot això, a mi, em rellisca. I no em rellisca perquè sigui un apàtic, o un inconscient, o un escèptic (bé, això últim una mica, sí). Ni tan sols dic que em rellisca perquè vulgui mostrar-me provocador, com aquells que sembla que ja estan de tornada de tot senzillament perquè no han anat mai enlloc. No: simplement, des de fa uns dies, el meu món és una caòtica constel·lació de caixes precintades amb unes succintes indicacions amb retolador negre.
            A les caixes, s’hi acumulen cassoles i olles, delicadíssims objectes de vidre, roba, trastos inservibles que ens resistim a llençar, jocs i joguets, molts discos (sí, d’aquells d’abans, grossos com un plat de ceràmica)... I contes i llibres, un fotimer de llibres. I els llibres pesen molt, ja se sap. I tot el que hi ha a les caixes s’ha de col·locar després en calaixos i armaris i baguls i lleixes. I les calaixeres i els armaris i els baguls i les enfiles que formen una llibreria amb pretensions de biblioteca s’han de carregar escales avall sortejant obstacles visibles i invisibles i carregar-los tot seguit en un remolc i/o furgoneta que un amic generós i pacient ens ha deixat. I ja he dit que fa una calor que estella les pedres i jo, de força –física, si més no–, en tinc més aviat poca.
            Després de buidar cada habitació, masegat i suat, me la miro una estona: reapareixen coses perdudes rere els mobles, destaca la blancor rere les fotos i els quadres despenjats, la pols es passeja, alliberada, per les rajoles. La veu hi ressona, l’espai m’enganya, fa una altra flaire. Podria enginyar alguna metàfora, però estic massa cansat. Tinc set i gana, però la nevera és buida. El rebost, també. Encara puc pixar, això sí. Ho faig, potser per darrera vegada en aquest vàter. Em rento les mans amb una escarransida pastilla de sabó, oblidada. Em miro en un mirall que ja no existeix. Tampoc no hi ha tovallola, és clar. Ni hi ha un sofà on seure, ni un llit on estirar-se i reposar uns minuts.

Només resisteix l’ordinador, a sobre d’una cadira atrotinada, connectat per poder seguir treballant fins a l’últim moment, per poder enviar, per exemple, aquest article que parla d’algú que es trasllada de casa i sent aquella agredolça sensació que tots hem sentit alguna vegada mentre el món va girant al seu aire.

Diari de Girona, 14 de juliol de 2013


1 de juliol de 2013

Delícies estiuenques

No sé si l’estiu és una època especialment propícia per a la lectura. Si un és un lector voraç, obsessiu, empedreït no li calen pretextos per llegir: ni vacances, ni quietud, ni tardes ocioses. Sigui com sigui, però, aquí va una recomanació canicular, un d’aquells llibres que es poden assaborir a trossets, a glopades, sota l’ombra d’una morera, estirat a la platja o parant la fresca: Contes de John Cheever (o petites delícies estiuenques).
Cheever va posar potes enlaire la classe mitjana americana, amb tot el que encarna i simbolitza. En va desemmascarar tota la superficialitat i frivolitat, en va fer aflorar, amb subtilesa, les contradiccions i les falsies, els va enfrontar a les seves pors, prejudicis i frustracions. I sempre amb una prosa sòbria i amb uns diàlegs esplèndids, amb una elegància i una agudesa que recorden Txèkhov, una altra bèstia literària que va retratar la societat russa a través d’unes històries colpidores.
Dintre les àmplies i confortables cases dels suburbis de Nova York o Massachusetts, s’hi mouen individus sotragats per les seves passions, per una doble vida, la privada i la pública, que mai no poden conciliar si no és amb una espessa capa d’hipocresia o cinisme. Homes i dones que beuen més del compte, com a símptoma d’una buidor que els assedega i els esclavitza (com els personatges de Txèkhov, novament). Homes i dones que amaguen una gran corrupció moral que mai no mostren en públic, perquè el sentit de la comunitat és sagrat i les formes tot ho dominen. Més enllà dels jardins curosos i les vacances a la platja, hi transiten famílies que enyoren temps passats, lluny dels nuclis urbans, en la pau idíl·lica i idealitzada de l’entorn rural; famílies, però, que arrosseguen ferides que mai no es curen perquè mai no es mostren obertament. Gent, en definitiva, que ho té tot: posició social, reconeixement, èxit laboral, béns materials, diners, fins i tot bellesa i joventut. I tanmateix, tot plegat, no fa altra cosa que accentuar el seu sentiment de vacuïtat i solitud. Gent que plora d’amagat, que viu a la foscor, que roba i menteix amb un somriure, que està disposada a tot per no perdre el seu estatus ni trair les convencions socials.

I Cheever, magistral, ens els mostra com si fossin insectes, des de la llunyania, sense jutjar, sense finals sensacionalistes ni escarafalls. Ens els deixa a les nostres mans, a la nostra vista, tocats, estabornits o sacsejats, però sempre amb un alè de vida. Ens els fa propers perquè hi puguem rumiar i adonar-nos, potser, com ens hi assemblem, de vegades.

Diari de Girona, 30 de juny de 2013


17 de juny de 2013

El món que interessa

          Estem envoltats d’ineptes. Són a tot arreu, començant pels àmbits més bàsics i propers de la nostra vida quotidiana, i acabant per les més altes esferes del poder polític o de la responsabilitat pública i privada. Potser no en som del tot conscients, és cert, però ens tenen rodejats i, pitjor encara, esclavitzats. Ras i curt: vivim dominats per la matusseria i la incompetència. Vivim sotmesos a gent negada i negligent que manega la nostra existència i els nostres destins amb total impunitat. Des del senyor que et ve a arreglar una persiana sense les peces de recanvi i sense les eines adequades (malgrat haver-li dit clarament que el que se t’havia espatllat era una persiana i no una cafetera), fins a l’alt càrrec que potineja les lleis o les normes segons les quals s’han de regir les nostres vides.
            Tot s’ha de fer dues o tres o quatre vegades, perquè el primer cop es considera només una mena de provatura, un assaig o directament un passatemps que sempre acaba encarint el producte o el servei. Tot es retarda, s’entreté i s’eternitza, perquè la incompetència i la ineptitud solen anar de la mà de la desídia i de la peresa. Però de vegades la ineptitud arriba a unes quotes tan vertiginoses, que un comença a sospitar que, fet i fet, allò és simplement mala fe, actes premeditats i al servei d’uns interessos foscos i tèrbols.
Aleshores, amb una observació més precisa i profunda, un se n’adona que els incompetents i els ineptes es tapen i es justifiquen entre ells perquè ningú no els posi en evidència. Es tracta d’una mena de conxorxa a nivell planetari (o potser galàctic, o fins i tot universal). Per això la gent trempada, eficaç o treballadora és vista com una amenaça que cal contrarestar per tots els mitjans. Per això no solen progressar gairebé mai, els més preparats, ja que són apartats dels càrrecs més alts o de les funcions més compromeses i amb més projecció o visibilitat. No interessa que manin els competents, no interessa que es capgiri la truita i la incompetència es faci palesa i acabi resultant incòmoda.

Interessa, en canvi, un món de mediocritat en el qual dominin els silencis tàcits i les amenaces velades. Es vol un món en el qual la ignorància impregni cada racó, perquè així la por sigui més efectiva i paralitzi qualsevol conat de donar la volta a les coses. Interessa un món, en resum, poruc i empobrit perquè així (la metàfora és vulgar però alhora ben gràfica) els mateixos porcs es puguin rebolcar en la mateixa merda.

Diari de Girona, 16 de juny de 2013


3 de juny de 2013

Elogi de la rutina

           M’agrada la rutina. I cada cop més. M’agrada aixecar-me cada dia a la mateixa hora, abans fins i tot que el despertador m’ho recordi i, mig adormit, pixar llargament mentre el sol remunta a través de la finestra que tothora em mira. ¿Què pot haver-hi més plaent que comprovar com les coses s’esdevenen amb regularitat, una darrera l’altra, amb ordre i exactitud? M’encanta aquella seguretat confortable que es desprèn dels actes coneguts i dels fenòmens esperats (penso en Hume, aleshores, i no sé si compadir-lo). M’agrada que la tetera xiuli abans d’un clac i la claror s’esquitlli per l’escletxa de la persiana, i que el gos em digui bon dia tot brandant la cua als meus peus. Magníficament simple. Simplement magnífic.
            M’agrada saber que deixo la casa silenciosa, en penombra, i el llit calent, i em plau saber que poc després que jo marxi algú altre es llevarà i seguirà un ritual semblant al meu, com un camí fresat. M’agrada. I molt. Perquè m’agrada saber que m’esperen a la tornada, vesprejant, i saber que saben que m’agrada. M’encanta, encara que no ho digui, que puguin predir els meus gestos i jo, els d’elles. M’encanta que m’endevinin els gustos i les manies i les pors i els desitjos, perquè això és una prova irrefutable d’amor i de rutina compartida i consentida.
            Defujo, doncs, les aventures i les sorpreses. Ja les vaig viure. Ja sé què són. No m’interessen. Em conformo amb el meu tros de món, perquè els altres són cada vegada més lluny i cada cop em fa més mandra anar-hi per comprovar que no ofereixen res d’extraordinari. M’adapto a la meva porció de temps, perquè és la que m’ha tocat viure i la penso esprémer com una llimona, el gust àcid de la qual puc anticipar –gràcies al costum– només escrivint aquestes ratlles.

            I m’agrada que passin els anys i les rutines es consolidin com si es tractés de fòssils que penetren, fins a l’eternitat, la duresa de les roques. Com la marca que perpetuem al nostre sofà, de tant seure-hi; o en uns pantalons que ens afavoreixen, de tant dur-los. Potser per això m’agraden tant els llibres rebregats i rellegits que desafien les novetats cridaneres i, sovint, fal·laces. Perquè allà on la majoria de gent hi veu avorriment i tedi, jo hi veig calidesa i arrelament. Allà on la gent hi detecta ensopiment i esplín, jo hi descobreixo proporció i harmonia. Allà on només ens han ensenyat a percebre grisor i lletjor, jo he après a distingir-hi colors i bellesa. Però no patiu pas, tot és qüestió d’avesar-s’hi.

Diari de Girona, 2 de juny de 2013

29 de maig de 2013

Madurar?

         En certs moments de la vida, potser endut per l’eufòria, la candidesa i les lectures mal païdes, un es pensa que tot és conciliable i, fins i tot, reconciliable: la feina i la família, els calés i la integritat, les opinions i els amics, les modes i el bon gust... Tot es pot compaginar i tot es pot harmonitzar sense haver de renunciar a res. Les contradiccions i les paradoxes, penses, en aquesta etapa existencial, són només aparents i es poden superar i sintetitzar només amb una mica de diàleg, passió i mà esquerra (que ets hegelià, vaja, encara que no ho sàpigues).
            Però llavors –i potser això és madurar, però només potser– te n’adones que no. T’adones que la feina ha de passar a segon pla si vols que la teva família no es converteixi en un grup de saludats amb qui comparteixes hotel. Els teus fills et reclamen perquè et necessiten i cal que hi siguis en cos i ànima, completament, sense esquerdes ni excuses. I això no treu que continuïs vivint la teva feina amb passió, d’acord. Descobreixes també que els calés, sobretot si aspires a fer-ne a cabassos, no vindran per molt que penquis, ni encara que el talent et surti per les orelles i vessi per les finestres fins inundar el món sencer (ai, que m’embalo). No, no va així. Si vols fer molts calés, t’has de començar a empassar galàpets formidables, desempallegar-te de qualsevol escrúpol i enterrar els principis a l’hort a veure si broten per primavera i algú els pot aprofitar. Aquest, suposo que com tots però una mica més, és un país d’amiguismes, superficialitat i altres misèries que m’estalvio.
            Fins i tot alguns dels teus –suposats- amics, coneguts i parents són incompatibles amb moltes de les teves conviccions, valors i actituds. No pots ser amic de tothom. És més, ni tal sols és sa que siguis amic de tothom. Hi ha gent amb qui mai podràs ser amic ni et convé ser-ne. Hi ha gent amb qui és terapèutic i necessari trencar, fugir i, si cal, deixar de parlar-hi. No passa res, no és cap drama. Senzillament no cal que formin part de la teva vida.

            Arribats a aquest punt de no retorn, vas esdevenint conscient d’altres contradiccions insuperables que l’edat et palesa com un bufetada: no es pot ser gran i enrotllat (perquè ni tan sols es deu dir així ja), no es pot continuar sempre amb la mateixa talla de pantalons ni suportar les mateixes ressaques ni perseguir somnis camuflats de malsons (o a l’inrevés). I tot plegat és tan alliberador que decideixes encetar una ampolla de vi. Un vi, per cert, que en aquells temps en què tot et semblava reconciliable, ni coneixies ni hauries pogut pagar.

Diari de Girona, 19 de maig de 2013

8 de maig de 2013

Carmen Amaya


Aquest maig comença l’Any Carmen Amaya, un mite del ball flamenc que va morir fa cinquanta anys i, probablement, en fa cent que va néixer. Dic probablement perquè, com succeeix amb tots els mites, la vida de Carmen Amaya fluctua entre la realitat i la llegenda i resulta molt difícil filar prim i omplir alguns dels forats negres de la seva biografia.
De família gitana, Carmen va néixer arran de mar, en el Somorrostro de Barcelona, un barri de barraques avui desaparegut. Sempre va afirmar que les onades del mar li havien atorgat el sentit del ritme i, de ben petita, ja acompanyava el seu pare, guitarrista, per totes les tavernes i tuguris de la zona. Ben aviat agafà renom i es convertí en una sensació allà on anava. Menuda, nerviüda, volcànica, sacsejava els tablaos i enlluernava el públic.
En poc temps esdevingué una artista de referència, una pionera en el ball del flamenc. La guerra civil, tanmateix, la va decidir a marxar del país. Primer a l’Argentina i després a tots els països de l’Amèrica Llatina, Carmen Amaya arrasà cadascun dels escenaris que trepitjava. Però fou segurament el seu salt als Estats Units el que la convertí definitivament en un mite. Allà es va relacionar amb estrelles com Gary Cooper, Greta Garbo o Charles Chaplin. Diuen que Orson Welles, en veure-la ballar, va saltar a la pista i li oferí una gran quantitat de diners per actuar en una pel·lícula seva. Fins i tot el president Roosevelt la convidà a ballar a la Casa Blanca. Acompanyada d’una altra llegenda del flamenc, el guitarrista Sabicas, Carmen Amaya va conquerir Amèrica com després conqueriria Europa.
Però la genial balladora patia una malaltia que l’anava desgastant a poc a poc. El ball, com una paradoxa de la seva vida, l’esgotava i al mateix li permetia deslliurar-se de les toxines que la insuficiència renal no li deixava eliminar. Exhausta i vençuda per la malaltia, va buscar recer a prop del mar que tant estimava i enyorava. Un mas antic, amb una torre de guaita, atalaiant la costa agresta i les illes Medes, fou el seu refugi. Diuen que es va enamorar de can Pinc de Begur per una foto que li va mostrar el seu representant. Seria el darrer refugi de Carmen Amaya. El lloc on descansava entre gira i gira, on es va voler recuperar del rodatge de Los Tarantos. Malalta i dèbil, encara va tenir prou delit per mostrar un cop més el seu geni i el seu art i va ballar per darrera vegada a l’esplanada de l’antiga fàbrica Forgas a fi de recaptar diners per il·luminar el castell de Begur. El mateix poble que va triar per morir un fred matí de novembre de 1963.

Diari de Girona, 5 de maig de 2013
Mas de can Pinc de Begur on va morir Carmen Amaya (Pere Carreras Luque)

7 de maig de 2013

La culpa és teva


He conviscut, he treballat, he conegut o he tingut de veïns gent que no es disculpa mai. Mai. No és que siguin infal·libles i, per tant, no cometin errors dels quals penedir-se o pels quals demanar perdó als perjudicats. No, cometen errors, com tothom, però són incapaços d’acceptar-los i reconeixe’ls; són incapaços de pair-los i assimilar-los. Per això no saben disculpar-se. O no poden. O no volen. O tot alhora.
La culpa, és clar, sempre és dels altres o de les circumstàncies. O, si cal, és fruit d’una conjunció astral o d’una conxorxa planetària amb uns motius i uns mecanismes que només comprenen ells. Els seus errors no són errors, sinó decisions forçades per circumstàncies imponderables, inexorables i ineluctables (paraules que potser no coneixen, però tampoc acceptaran que sigui culpa de la seva ignorància); circumstàncies de les quals, no cal dir-ho, mai en són ni remotament responsables. Sempre presenten els mateixos arguments per justificar els seus actes i espolsar-se qualsevol ombra de culpabilitat: “No vaig tenir més remei”, “Tu hauries fet el mateix en el meu cas”. Sempre troben atenuants per a la seva conducta i, en canvi, tot són agreujants en el comportament dels altres. Apliquen arbitràriament les normes i les lleis, de manera que només cal complir-les quan van al seu favor, mai en contra seva. Solen ser persones, a més, que jutgen amb severitat les equivocacions o relliscades dels altres i es mostren ostensiblement ofesos quan són ells els perjudicats. És més, fins i tot es mostren ofesos (o especialment molestos) quan se’ls assenyala les seves errades o se’ls recrimina una mala acció. Llavors intenten girar la truita i traspassar-te a tu la culpa per haver-los desemmascarat. Entren en una espiral que els va xuclant fins a perdre la noció del bé i del mal, de les mateixes mentides en què sustenten el seu discurs.
Disculpar-se, demanar perdó, és un acte d’humilitat, un reconeixement de la pròpia feblesa i, també, una mostra de generositat envers l’altre, una mostra d’honestedat i d’integritat. Equivocant-te, empassegant, ficant la pota aprens a rectificar i a esquivar obstacles, evoluciones, madures. La disculpa, a més, esdevé una acció catàrtica que ens allibera i ens neteja.  Deu ser per això que la gent que no es disculpa mai es va tacant d’arrogància, es va enrigidint rere una falsa consistència i va tenyint-se de mesquinesa. Al final, doncs, encarcarats, brutegen i puden, però la culpa –ja se sap– és nostra per ser tan escrupolosos.

Diari de Girona, 21 d'abril de 2013

8 d’abril de 2013

Els néts del silenci


Els que tenim vora quaranta anys vam néixer en una dictadura agonitzant i vam créixer en una democràcia feble i insegura que, amb els anys, s’ha demostrat obertament precària. Els nostres pares, fills de la postguerra, es van educar en la fretura que imposaven els temps i l’obscurantisme que imposava el Règim. Els nostres avis –i potser els nostres besavis– havien fet la guerra. Dues, tres, quatre generacions marcades per un conflicte bèl·lic i les brutals conseqüències d’una dictadura feixista que va decretar el silenci i la vergonya per als vençuts. En nom de la reconciliació nacional, es va “depurar”, humiliar i denigrar qualsevol persona que remotament tingués a veure amb el marxisme, el separatisme i la maçoneria que, obsessivament, com gossos de presa, els vencedors ensumaven a tot arreu.
Un silenci colossal, feixuc, asfixiant, que s’ha allargassat fins al present i que, encara, pretén amagar i fer oblidar una rebel·lió militar contra un règim democràtic. Un silenci que nega i s’esforça a esborrar el genocidi, les presons, l’exili i els camps de concentració. Un silenci que va permetre que un dictador sanguinari (n’hi ha cap que no ho sigui?) morís de vell i els seus hereus continuessin remenant les cireres impunement. Un país, doncs, construït a còpia d’oblits i mentides, i, per tant, malalt i corromput. Uns oblits interessats i unes mentides barroeres que no curen cap ferida perquè senzillament les deixen obertes i sagnant.
De tot això tracta i sobre tot això reflexiona No parlis amb estranys (fragments de memòria), l’obra de la figuerenca Helena Tornero, que s’ha estrenat aquest dimecres al TNC. Amb uns actors esplèndids que recomponen les petites històries de cada casa, de cada família, els fragments d’una trencadissa que avui encara ressona i que molts encara fingeixen no sentir. Maria Casellas, Òscar Castellví, Olga Cercós, Oriol Genís, Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Àngels Poch i David Vert ballen i canten al ritme de la música ye-yé, van de vacances o beuen còctels fins emborratxar-se; mentre, però, els grisos continuen torturant i els vençuts no poden tornar a casa seva i les dones es converteixen en objectes al servei del nacionalcatolicisme. Una tragicòmedia que toca el moll de l’os, perquè està feta de veritat i de compromís.
No parlis amb estranys es pot veure fins al 14 d’abril, casualment (o no) data de proclamació de la Segona República. Encara hi sou a temps, de gaudir-la. Encara hi som a temps, de trencar els silencis i fer justícia als que van haver de callar per sempre.

Diari de Girona, 7 d'abril de 2013

L'equip de "No parlis amb estranys"

25 de març de 2013

La primavera i les paraules


        Quan era petit i em deien que havia arribat la primavera, em faltava temps per sortir al pati i, des de la barana de rajols triangulars, comprovar si tot el bosc ja estava esquitxat de flors. Dimecres, la meva filla va fer el mateix i, decebuda, em va preguntar per què no n’hi havia, de flors, per què ni tan sols es veien papallones i marietes voleiant pel jardí, per què no lluïa el sol i tornaven les orenetes. De menuts, creiem que els canvis són immediats, sobtats, automàtics. Creiem que les paraules, per si mateixes, ja comporten aquests canvis i desencadenen tota una sèrie de conseqüències irrefutables. La mainada s’ho pren tot literalment, al peu de la lletra, per això se’ls ha d’ensenyar a entendre el sentit de les bromes, de les ironies, dels jocs de paraules (jugar amb les paraules és una de les coses més apassionants que es pot fer amb un infant). Per a ells, les paraules gaudeixen d’un sentit sagrat, és a dir, són inviolables, dignes del màxim respecte, i per això no es poden trair. Cada mot que pronunciem exigeix un compromís i bé prou que els vailets s’encarreguen de recordar-nos-ho o, si cal, de retreure’ns-ho.
            Un cop adults, però, acabem assumint que les paraules tenen un poder molt més voluble: de vegades és immens, lacerant o abassegador; de vegades és desnerit, fútil o simplement nul. Aprenem –si més no alguns– a copsar i a fabricar ironies, que són un estratagema per intentar comprendre la realitat i sobreviure a les seves nicieses i atzagaiades. Acabem assumint, també, que els límits del nostre llenguatge són els límits del nostre món i –si més no alguns– ens esmercem a elaborar metàfores que ampliïn el nostre migrat horitzó vital. Aprenem que les paraules, en segons quines mans (o en segons quines llengües) esdevenen banals i frívoles, pur sofisma. Aprenem, al cap i a la fi, que l’altra alternativa és molt més dura: el silenci.
            I tot plegat no treu que –si més no alguns– continuem confiant en les paraules i esperant que les persones es comprometin amb allò que diuen. Confiem que les nostres preguntes obtindran resposta i els nostres precs seran escoltats. Pensem que les paraules, ben posades i polides, poden crear universos paral·lels que, ben sovint, contenen més veritat que el de “debò”. De fet, a mesura que ens anem fent grans, no podem deixar de pensar que les paraules tenen un efecte balsàmic, curatiu, gairebé redemptor. Deu ser per això que, any rere any, quan torna la primavera, esperem el bon temps i els brots nous amb la mateixa ingenuïtat d’un nen.

Diari de Girona, 24 de març de 2013


11 de març de 2013

Condemnats?


La manera com eduquem els nostres fills, els valors, normes, hàbits i principis que els transmetem (o intentem transmetre’ls), diuen molt de nosaltres i, fins i tot, sovint, ens posen en evidència. Vull dir que, a través d’ells, també som conscients de les nostres mancances i debilitats, dels nostres errors i incerteses. Els nostres fills són com un mirall i no sempre ens agrada el que hi veiem reflectit.
De vegades, tot plegat és ben notori: l’agressivitat, la sobreprotecció o la incúria dels progenitors es veuen traslladades en les actituds dels seus fills d’una manera gairebé automàtica, com un calc. Alguns pares utilitzen els fills per pal·liar els seus propis dolors i fracassos i ho fan d’una forma tan ostensible que frega la grolleria. D’altres contraresten les absències o la falta de compromís amb als fills amb mostres exagerades –públiques, si pot ser– d’afecte o lloança. Alguns recorren a les compensacions materials per sacsejar-se la mala consciència; d’altres es passen la vida autojustificant-se o autoenganyant-se. I d’altres, senzillament, claudiquen de les seves responsabilitats com a pares i deixen que siguin els altres (mestres, avis, amics...) qui eduquin els seus fills. En fi, tothom fa el que pot o menys i se’n surt poc o gens ni mica.
Però també hi ha aspectes més subtils, tot i que primordials, que ens passen desapercebuts i que afecten qualsevol tipus d’educació. M’explico. Pugem els nostres fills de la mateixa manera que enfoquem la nostra existència: empenyent-los cap al futur i cap al passat. És a dir, els ensenyem a desitjar i apreciar el que no tenen i els ensenyem a enyorar el que han perdut (sigui material o espiritual). Entremig, com una terra erma, s’estén, mut, el present, que se’ls escapa i se’ns escapa. I com que se’ns escapa i valorem tant el que hem perdut, afavorim un cop més la nostàlgia, la malencolia, fins i tot la culpabilitat per haver-ho deixat escapar. Llavors ens girem cap al futur i anhelem, de nou, amb redoblada força, el que no tenim. I el fet de no tenir-ho ens fa voler-ho amb més urgència, cosa que ens provoca angoixa, ansietat i frustració. És un cercle viciós difícil de superar. És una corda que anem tensant al cim de l’abisme que ens sembla el present.
Potser és l’hora de canviar l’enfocament de la nostra vida i, doncs, els valors que inculquem als nostres fills. O potser no, potser estem fets d’aquesta pasta i condemnats a gronxar-nos eternament entre l’angoixa d’un futur incert i la recança d’un passat irrecuperable.

Diari de Girona, 10 de març de 2013