17 de desembre de 2012

El relat de Wert


Fa fred. La mainada es frega les mans i tremola. Tots porten l’abric cordat fins a l’últim botó, bufanda i gorra fins a les celles: amb prou feines se'ls reconeix. Aprofitant l’aglomeració de l’entrada, un grup d'alumnes es passen uns paperets de mà en mà, sempre pendents dels mestres que, rostre sever i mirada inquisidora, repassen tots els moviments sospitosos. Se senten uns xiuxiuejos, una remor entre els alumnes. “Prou! Enraoneu com cal!”, crida un dels mestres, corpulent i amenaçador, sense treure’s les mans de la butxaca.
Els alumnes entren a classe en una filera irreprotxable, capcots i vençuts. Pengen l’abric, la bufanda, els guants, les gorres, les motxilles... i tornen a aprofitar els moments de confusió per dir-se unes paraules en veu baixa, un murmuri que de seguida capta l’orella entrenada del mestre. “Parleu bé d'una punyetera vegada!”, exigeix, mentre escriu la data a la pissarra, damunt la qual llueixen els símbols separatistes, provincians i excloents. Els alumnes renyats abaixen el cap i, en silenci, humiliats, s’asseuen i obren llibres i llibretes timbrats amb una estelada. Alguns tremolen, ara de por o de ràbia, potser també d'impotència  D’altres, fins i tot han de reprimir una llàgrima mentre es mosseguen els llavis i premen els punys.
Les hores de classe transcorren lentes i feixugues. Els mestres adoctrinen els alumnes i els fan repetir, amb una canterella monòtona i pomposa, les virtuts de la falsa pàtria i dels seus ídols. La majoria de llibres han estat barroerament manipulats i alguns mapes, fins i tot, han canviat les fronteres.
A l’hora del pati, presidit per banderes anticonstitucionals, tot són corredisses i crits. Dos dels alumnes que s’havien passat el paperet a l’entrada provoquen una baralla expressament. En un no res, domina el caos. Els mestres abandonen els llocs de vigilància i s’afanyen cap a la batussa. La resta d'alumnes aprofita per escapolir-se’n i trobar-se rere els lavabos. “¡Por fin!”, exclama un d’ells. “Ahora somos libres”, afegeix un altre. I tots comencen a parlar animadament del darrer partit del Real Madrid. De sobte, però, se senten passos damunt la grava i el director treu el cap. I somriu. Els alumnes queden glaçats, una sensació de vertigen els recorre l’espinada. “Us tenim!”, amenaça el director, amb els ulls injectats d'odi. Els registren, se'ls enduen, els apunten a una llista. Estan marcats per sempre més.
Però lluny d'allà  dos herois, el capità Wert (Torito bravo) i la seva mà dreta, Vázquez (l’Aliat), preparen l’alliberació. Continuarà...

Diari de Girona, 16 de desembre de 2012


3 de desembre de 2012

Impuntuals


La immensa majoria de gent d'aquest país és impuntual: arriba tard o molt tard a tot arreu. Molts consideren que l’hora acordada és només una aproximació o recomanació. Així, doncs, si han quedat, per exemple, a les nou del vespre per anar a sopar, mai no es presentaran a les nou en punt, sinó que, en el millor dels casos, a les nou començaran a enfilar cap al lloc on han de trobar-se. Els pocs que sí que ens prenem seriosament l’hora de la cita, solem esperar amb escassa esperança que l’altra persona sigui de la minoria puntual (som com una mena de secta grupuscular i ens reconeixem de seguida, amb un somriure cofoi). Si, a més, som dels que arribem amb força antelació als llocs, l’espera pot resultar eterna i enervant, tot i que un acaba aprenent a treure profit d'aquests forats negres.
Com que la trigança, la demora i el retard són pràctiques comunes i socialment acceptades al nostre país, és altament improbable que ningú es disculpi quan arriba tard, tret que la tardança sigui escandalosa. Pel mateix motiu, els actes més diversos comencen sempre amb retard i, de retruc, afermen i perpetuen el nefast hàbit de la impuntualitat (paraula que, no sé per què, no recull el diccionari. O precisament el fet que no la reculli resulta molt simptomàtic).
En d'altres països més al nord, aquesta falta de puntualitat seria impensable i imperdonable. Arribar tard és signe de mala educació, de descurança i d'ineptitud  per això s’exigeix sempre una disculpa sincera i unes raons de causa major (s’accepten catàstrofes naturals, defuncions de parents de primer grau i poc més). S’entén, doncs, per què aquests països ens porten tants d'anys d'avantatge  L’explicació és ben clara: no perden el temps. Perquè esperant es perd molt de temps i es malgasta molta energia. La manca de puntualitat és una forma velada de desordre, per la qual cosa resulta impossible organitzar-se i planificar i, per tant, resulta impossible ser eficient. Als països civilitzats, els trens surten a l’hora que toca i les persones es troben a l’hora acordada; els programes de televisió comencen a l’hora anunciada i el senyor que t’ha de venir a arreglar la nevera ve a l’hora que es va comprometre (aquí ni vénen ni truquen per avisar-te'n). Als països civilitzats es respecta el temps propi i, sobretot, es respecta el temps dels altres.
Mentre a d'altres terres surten a l’hora i arriben a temps, nosaltres ens perdem pel camí. Com de costum, doncs, fem i farem tard. Fins i tot per la independència.

Diari de Girona, 2 de desembre de 2012