19 de novembre de 2012

La decadència elegant


La tardor, abans d'entrar pels ulls, entra pel nas. S’ensuma, es flaira, s’olora. Es pressent. S’intueix. Llavors vénen –sempre que cauen en males mans– les coloraines de postaleta, les interpretacions mal païdes i els paisatges bucòlics de sèrie B amb alguna poesia carrinclona dessota. Tot té el seu preu, suposo.
Tanmateix, la tardor és el moment de la decadència elegant, del declivi aristocràtic, de la subtilesa cromàtica, dels matisos crepusculars. La natura rebenta, regalima i plora, però, al mateix temps, convida, acull, amaga i ofereix. Humits i fragants, relliscosos i en descomposició, els boscos semblen desempallegar-se de tota nosa, de traves, i frisen per despullar-se del superflu, per mostrar-se sense subterfugis: vulnerables i inermes, gairebé humans.
La tardor és, sobretot, l’època dels bolets. S’enyoren tot l’any, es desitgen quan s’apropa el moment, s’esperen amb les primeres pluges, se cerquen cada temporada amb renovada il·lusió... I, de vegades, se’n troben! S’observen uns segons, abans de prendre'ls amb infinita cura i ficar-los al cistell, talment un tresor. I es flairen amb intensitat, tot aclucant els ulls. Sempre cal flairar-los, perquè contenen el bosc sencer i la terra que els alimenta i l’aigua plujana que els engreixa i totes les generacions que els han caçat i percaçat. Netejar-los i cuinar-los, vet aquí un altre gran plaer. Agraïdíssims, els bolets enriqueixen i potencien tots i cadascun dels plats: els arrossos, les carns, la pasta, les amanides, un carpaccio, o, simplement saltejats amb all i julivert, suggereixen tot un univers d'aromes i sabors. Un vi agosarat i persistent, no cal dir-ho, ho acaba d'arrodonir.
Però trobar bolets costa. Vol paciència, perseverança, cal recórrer boscatges, recordar corriols i giragonses, conquerir i retenir clapades. Els bolets es confonen amb les fulles, es mimetitzen amb els troncs i el sòl, s’assemblen a algunes pedres, s’oculten sota la fullaraca i la pinassa, rere les soques i entre les arrels. Requereixen l’agudesa dels sentits, la finor que permet distingir matisos i tonalitats. Alguns bolets verinosos retiren moltíssim als comestibles. El bon boletaire, però, en té prou amb un cop d’ull per diferenciar-los. El bon boletaire no grata el bosc com un senglar afamat, no arrenca els bolets dolents o que no coneix, no deixa marques ni revela secrets. El bon boletaire és generós amb el temps i amb la natura. El bon boletaire sap que la tardor i els seus fruits són com un ritual sagrat i, humil, ho agraeix any rere any.

Diari de Girona, 18 de novembre de 2012