23 d’octubre de 2012

Quan sigui vell


Quan sigui vell, vull que m’ho digueu i no pas que m’ho amagueu amb eufemismes carrinclons i floretes ensucrades. Em podreu dir vell o avi o padrí o vellard o, millor encara, em podreu dir ancià, perquè serà senyal que he viscut molt d’anys. I si algú s’emprenya amb mi, em podrà anomenar xaruc o antanyàs o mòmia, que jo somriuré per sota el nas i brandaré el bastó com si es tractés d’una espasa tot fent cara d’indignat. Però les coses pel seu nom, sisplau.
Quan sigui vell, parleu-me amb normalitat, no pas com si fos una criatura curta de gambals. Com a molt, us demanaré que alceu la veu perquè, tip de sentir bestieses i maules, potser se m’hauran tapat les orelles. M’agradarà saber com esteu i què penseu i què sentiu. Perquè, malgrat ser vell, jo també sentiré i pensaré, encara que sigui a un altre ritme i amb unes altres prioritats. Però no us penseu ni per un moment que no viuré la vida amb tota la intensitat i plenitud de què sigui capaç.
Quan sigui vell, veniu-me a veure i no em mireu amb angúnia ni amb presses ni amb indulgència. Escolteu-me, si us ve de gust, i porteu-me els meus néts i –tant de bo els conegui– els meus besnéts. Els contaré contes i llegendes, i algun episodi de la meva biografia que ni jo mateix sabré si ha succeït com els l’explico (però això tant li fa, al cap i a la fi, perquè ens passa a tots, joves, madurs i vells). Sigui com sigui, deixeu-me llegar-vos la meva memòria i la meva experiència, no pas perquè us vulgui alliçonar o explicar batalletes, sinó perquè seran el meu darrer tresor i em plaurà compartir-lo amb vosaltres. Després, feu-ne el que vulgueu.
Quan sigui vell, continueu regalant-me llibres i tot allò que estimuli i mantingui viu el meu cervell. Sempre he pensat (o potser és que m’agradaria que fos així) que les persones que ens dediquem a feines intel·lectuals podrem gaudir d’una vellesa més plena, menys traumàtica, perquè el plaer intel·lectual no es perd amb els anys i, a més, dóna consistència i fortalesa, una mena de serenor i equilibri per encarar les coses. I jo, si les malalties em respecten, continuaré cultivant la curiositat i la inquietud, el compromís amb les meves idees, el sentit crític i reflexiu, la ironia i la creativitat, i tot allò que ha donat sentit a la meva vida.
Quan sigui vell, no sé com serà el món, però segur que hauré perdut molts amics pel camí i de vegades em sentiré sol i desorientat, perplex pels canvis o aclaparat pel declivi del meu cos. Per això us necessitaré al meu costat. I per això us ho dic amb temps, ara que encara en tinc força.

Diari de Girona, 21 d'octubre de 2012