23 d’octubre de 2012

Quan sigui vell


Quan sigui vell, vull que m’ho digueu i no pas que m’ho amagueu amb eufemismes carrinclons i floretes ensucrades. Em podreu dir vell o avi o padrí o vellard o, millor encara, em podreu dir ancià, perquè serà senyal que he viscut molt d’anys. I si algú s’emprenya amb mi, em podrà anomenar xaruc o antanyàs o mòmia, que jo somriuré per sota el nas i brandaré el bastó com si es tractés d’una espasa tot fent cara d’indignat. Però les coses pel seu nom, sisplau.
Quan sigui vell, parleu-me amb normalitat, no pas com si fos una criatura curta de gambals. Com a molt, us demanaré que alceu la veu perquè, tip de sentir bestieses i maules, potser se m’hauran tapat les orelles. M’agradarà saber com esteu i què penseu i què sentiu. Perquè, malgrat ser vell, jo també sentiré i pensaré, encara que sigui a un altre ritme i amb unes altres prioritats. Però no us penseu ni per un moment que no viuré la vida amb tota la intensitat i plenitud de què sigui capaç.
Quan sigui vell, veniu-me a veure i no em mireu amb angúnia ni amb presses ni amb indulgència. Escolteu-me, si us ve de gust, i porteu-me els meus néts i –tant de bo els conegui– els meus besnéts. Els contaré contes i llegendes, i algun episodi de la meva biografia que ni jo mateix sabré si ha succeït com els l’explico (però això tant li fa, al cap i a la fi, perquè ens passa a tots, joves, madurs i vells). Sigui com sigui, deixeu-me llegar-vos la meva memòria i la meva experiència, no pas perquè us vulgui alliçonar o explicar batalletes, sinó perquè seran el meu darrer tresor i em plaurà compartir-lo amb vosaltres. Després, feu-ne el que vulgueu.
Quan sigui vell, continueu regalant-me llibres i tot allò que estimuli i mantingui viu el meu cervell. Sempre he pensat (o potser és que m’agradaria que fos així) que les persones que ens dediquem a feines intel·lectuals podrem gaudir d’una vellesa més plena, menys traumàtica, perquè el plaer intel·lectual no es perd amb els anys i, a més, dóna consistència i fortalesa, una mena de serenor i equilibri per encarar les coses. I jo, si les malalties em respecten, continuaré cultivant la curiositat i la inquietud, el compromís amb les meves idees, el sentit crític i reflexiu, la ironia i la creativitat, i tot allò que ha donat sentit a la meva vida.
Quan sigui vell, no sé com serà el món, però segur que hauré perdut molts amics pel camí i de vegades em sentiré sol i desorientat, perplex pels canvis o aclaparat pel declivi del meu cos. Per això us necessitaré al meu costat. I per això us ho dic amb temps, ara que encara en tinc força.

Diari de Girona, 21 d'octubre de 2012


8 d’octubre de 2012

No han entès res



Ens pensàvem que la transició, tot i ser força tèrbola, almenys havia servit per iniciar el camí de la maduresa democràtica. Ens pensàvem, i jo el primer, que els governs socialistes havien modernitzat i obert la mentalitat d’Espanya, que definitivament s’havia deixat enrere la sordidesa de la dictadura. Però no, tot era un miratge. L’esperit de l’Espanya franquista continua més vigent que mai, encara que sigui camuflat i justificat per una democràcia tan feble com impostada, encara que sigui parapetada en una constitució que s’assembla més a les Sagrades Escriptures que a un compendi de normes jurídiques.

I el pitjor de tot no és que la dreta cavernícola espanyola continuï tancant els ulls al progrés, a l’esperit democràtic, a la llibertat dels pobles per decidir el seu futur. El pitjor és que l’esquerra que ha governat i aspira a tornar governar Espanya està fent exactament el mateix. Ho dissimula millor, és cert. Ho amaga amb sopars de duro com l’Espanya federal i l’estat plurinacional, però en el fons nega les evidències i s’atrinxera en la unitat de la pàtria amb el mateix fanatisme que un militar de la Legión. Que ningú no oblidi que del Partit Socialista Espanyol ha sorgit gent com Rosa Díez, José Bono o Fernández Vara, és a dir, gent que ha atiat la por, que ha manipulat la informació i que és capaç de dir, com aquest expresident d’Extremadura, que Catalunya hauria de tornar tots els extremenys en cas d’assolir la independència.
 
Tot plegat demostra que després de trenta-cinc anys de democràcia, ni els uns ni els altres encara no han entès res. Res de res. No han entès que Catalunya sí que ha evolucionat, amb les seves ombres i injustícies, és cert; però malgrat els seus polítics, els catalans han estat capaços d’avançar i madurar, de dialogar i integrar, de manifestar-se de forma massiva, contundent i rotunda però alhora pacífica i festiva. I això els descol·loca tant, els supera tant, que només poden recórrer a arguments barroers, a manifestacions baladreres, a intimidacions i xantatges. Estan tan desesperats i es veuen tan perduts, que han optat per la baixesa d’intentar dividir la societat catalana incitant l’odi entre la gent de diversa procedència. Però un cop  més s’equivoquen, perquè un cop més desconeixen la realitat d’aquesta terra on la gent ve d’arreu i parla moltes llengües, on tothom viu i forma part d’un mateix país i un mateix projecte. Però jo ja no penso perdre ni un segon més explicant-los el que no volen entendre. Em limitaré, doncs, a reproduir les paraules de la gran Isabel Buján: “Que les den morcilla!”.

Diari de Girona, 7 d'octubre de 2012

2 d’octubre de 2012

Llegendes de mar de la Costa Brava


Llegendes de mar de la Costa Brava
Editorial: Edicions Sidillà, 2012. Tercera edició, març 2015
Pàgines: 383







Fa només un parell de generacions als pobles i viles de la Costa Brava, des de Blanes fins a Portbou, la gent tenia una relació estreta amb el mar. Mariners, pescadors, sargidores, patrons de barca, mestres d’aixa i peixaters vivien de la seva riquesa. Al mar, l’estimaven i el temien. Del mar arribava la vida i també la mort, per això no ens ha d’estranyar que hagi generat tantes llegendes: sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, pirates, contrabandistes i amors incondicionals entre molts altres regalims marins que travessen la nostra geografia i que miren també d’explicar-la. Miquel Martín ha anat pescant les llegendes de la memòria de la gent, de publicacions antigues. Algunes són molt conegudes, d’altres inèdites. Són l’altre tresor de la Costa Brava.