10 de setembre de 2012

A temps


A la infantesa el temps s’assembla a una teranyina invisible que ens atrapa i ens balanceja segons com bufa el vent. És com un misteri insondable que t’envolta i que només semblen controlar els adults (de fet, a tu et sembla que els adults ho controlen tot). Els estius són curts i intensíssims, per exemple, i les hores d’avorriment i tedi, en canvi, són monstruoses i aclaparadores. Els anys esdevenen segles estel·lars, eternitats. Et mires els rellotges i els calendaris perplex, com un mapa indesxifrable i absurd, prescindible fins i tot. Et queda tant de temps, encara!
A l’adolescència el temps se’t gira en contra, com tot, com tothom. Te’n falta o te’n sobra, però mai no s’ajusta als teus desitjos. Però a les primeries de la joventut ja comences a intuir que cal esprémer alguns instants i t’hi aboques com un foll. Comences a intuir que tu mateix ets fet de temps, que el temps pot esdevenir un tirà i, per això, t’hi rebel·les com un esclau. Malgrat tot, et mostres arrogant i jugues amb les hores, que allargasses fins a la matinada, o desdenyes alguns moments que imagines superflus (potser per això dorms tant).
I quan arriba l’edat adulta creus que, ara sí, ho pots dominar tot. I agafes l’agenda i l’atapeeixes d’activitats perquè penses que així sotmetràs el temps i emplenaràs cada buit o cada buidor de la teva vida. Arribes a pensar (ai, senyor!) que com menys temps tens, més amunt has arribat. Com més farcida llueixes l’agenda més important ets, més has triomfat, més camí has recorregut. I fas infinitat de coses perquè el temps no s’escoli per enlloc, perquè no et prengui ni un bri de prestigi i notorietat. “És que no tinc temps!”, et sents dir i sents que diuen, mesells, milers de vegades al teu voltant. Aleshores penses: “Si no tinc temps, què tinc, llavors?”. I la paraula “no-res” cau rotunda i ensordidora com un bufetada.
Només llavors et tornes selectiu. I pacient. I per increïble que sembli, el temps s’estira, manyac, i es fa còmplice, proper. Et deixar respirar i, sobretot, et deixa badar (que vol dir contemplar i pensar i somiar i etc.). Ja no tens temps de no tenir temps. No t’ho pots permetre de cap manera. En primer lloc, perquè cada vegada estàs més a prop d’exhaurir el temps que t’ha tocat de viure. I en segon lloc, perquè no hi ha plaer més gran que saber que te’n sobra, de temps. I saps que aquest temps sobrer pots invertir-lo, guardar-lo, malgastar-lo, regalar-lo, comprimir-lo o dilatar-lo, perquè és teu, ben teu.
I sempre hi som a temps, de fer tot això. Suposo.

Diari de Girona, 9 de setembre de 2012