24 de setembre de 2012

Fins aviat, Espanya


L’Espanya obtusa i tancada (perquè també n’hi ha una d’aguda i oberta) veu perplexa i enfurida com Catalunya s’escapa per moments. Sempre l’ha vista lluny, de fet, però abans només li calia tibar la cadena per fer-la passar de nou per d’adreçador. La resposta d’aquesta Espanya centralitzadora, de tics imperialistes i maneres dictatorials, ha estat l’esperada: indiferència primer, menyspreu després i, finalment, un seguit de manipulacions i d’amenaces força previsibles (rei i exèrcit inclosos). Tot plegat atiat per un odi antiquíssim i visceral que els encega fins a la demència.
Des de l’Espanya oberta i tolerant, democràtica i sensible, hi ha hagut algunes –poquíssimes, tot cal dir-ho– reaccions favorables: manifestacions a favor del dret dels catalans a decidir el seu futur i alguns articles que denuncien i lamenten l’abús i les injustícies que històricament ha patit Catalunya. I també alguna gent valenta que ens admira –potser fins a idealitzar-nos–, que entén que vulguem marxar i que fins i tot ens demana si pot venir amb nosaltres (perquè ells també n’estan tips, d’aquesta Espanya troglodítica).
Queda clar, però, ben clar, que l’Espanya que mana, que decideix, que influeix i que domina l’opinió pública és l’Espanya fosca i retrògrada que encara parla de la indivisibilitat de la pàtria i d’altres temes amb un to i amb uns arguments que farien enrojolar qualsevol demòcrata de primera volada.
Jo vull marxar, fugir, de l’Espanya obtusa i tancada, però vull continuar relacionant-me amb l’Espanya oberta i tolerant. M’agraden moltes coses d’aquest país veí, començant per la seva literatura i acabant per la seva gastronomia, hi tinc amics i familiars, parlo la seva llengua (que no menyspreo com fa l’Espanya obtusa amb la meva). Fins i tot puc entendre els seus neguits, perquè molt sovint també són els meus. Una de les moltes raons per les quals desitjo la independència és precisament per no veure Espanya com un llast, com un enemic i com un dèspota, sinó com el país veí amb el qual puc mantenir una relació normal i, amb el temps, potser cordial. És més, no vull arrossegar tota la vida una visió negativa i estereotipada dels espanyols, perquè Espanya, com qualsevol país, és plural en opinions i actituds. I perquè si perpetuo aquests tòpics i estereotips m’acabaré semblant perillosament a aquesta Espanya fosca i encarcarada que tant vull defugir.
Per això, a tots aquells espanyols que no ens prejutgen pel nostre origen, que ens entenen i que respecten el nostre dret a decidir, no els voldria dir “adéu” sinó “fins aviat”.

Diari de Girona, 23 de setembre de 2012


10 de setembre de 2012

A temps


A la infantesa el temps s’assembla a una teranyina invisible que ens atrapa i ens balanceja segons com bufa el vent. És com un misteri insondable que t’envolta i que només semblen controlar els adults (de fet, a tu et sembla que els adults ho controlen tot). Els estius són curts i intensíssims, per exemple, i les hores d’avorriment i tedi, en canvi, són monstruoses i aclaparadores. Els anys esdevenen segles estel·lars, eternitats. Et mires els rellotges i els calendaris perplex, com un mapa indesxifrable i absurd, prescindible fins i tot. Et queda tant de temps, encara!
A l’adolescència el temps se’t gira en contra, com tot, com tothom. Te’n falta o te’n sobra, però mai no s’ajusta als teus desitjos. Però a les primeries de la joventut ja comences a intuir que cal esprémer alguns instants i t’hi aboques com un foll. Comences a intuir que tu mateix ets fet de temps, que el temps pot esdevenir un tirà i, per això, t’hi rebel·les com un esclau. Malgrat tot, et mostres arrogant i jugues amb les hores, que allargasses fins a la matinada, o desdenyes alguns moments que imagines superflus (potser per això dorms tant).
I quan arriba l’edat adulta creus que, ara sí, ho pots dominar tot. I agafes l’agenda i l’atapeeixes d’activitats perquè penses que així sotmetràs el temps i emplenaràs cada buit o cada buidor de la teva vida. Arribes a pensar (ai, senyor!) que com menys temps tens, més amunt has arribat. Com més farcida llueixes l’agenda més important ets, més has triomfat, més camí has recorregut. I fas infinitat de coses perquè el temps no s’escoli per enlloc, perquè no et prengui ni un bri de prestigi i notorietat. “És que no tinc temps!”, et sents dir i sents que diuen, mesells, milers de vegades al teu voltant. Aleshores penses: “Si no tinc temps, què tinc, llavors?”. I la paraula “no-res” cau rotunda i ensordidora com un bufetada.
Només llavors et tornes selectiu. I pacient. I per increïble que sembli, el temps s’estira, manyac, i es fa còmplice, proper. Et deixar respirar i, sobretot, et deixa badar (que vol dir contemplar i pensar i somiar i etc.). Ja no tens temps de no tenir temps. No t’ho pots permetre de cap manera. En primer lloc, perquè cada vegada estàs més a prop d’exhaurir el temps que t’ha tocat de viure. I en segon lloc, perquè no hi ha plaer més gran que saber que te’n sobra, de temps. I saps que aquest temps sobrer pots invertir-lo, guardar-lo, malgastar-lo, regalar-lo, comprimir-lo o dilatar-lo, perquè és teu, ben teu.
I sempre hi som a temps, de fer tot això. Suposo.

Diari de Girona, 9 de setembre de 2012