27 d’agost de 2012

Patriotes?


Des de fa un temps observo amb certa inquietud i incomoditat com proliferen les mostres de patriotisme exacerbat, exagerat, fins i tot histriònic. Gent que diu que s’estima Catalunya fins a la darrera gota de la seva sang (no sé si de Catalunya o d’ells); gent que s’atapeeix de símbols fins a les orelles i fa proclames enceses i arravatades a favor del seu país i en contra dels altres (si més no del veí). M’incomoda perquè hi veig una actitud massa dogmàtica i superficial, una visió poc flexible, mancada de matisos i subtileses. M’inquieta perquè no entenc –no ho he entès mai– aquesta entrega incondicional, cega i sorda a una idea, a una pàtria o a un partit polític.
És clar que m’estimo el meu país, perquè és el meu i el dels meus avantpassats i el dels meus fills. Me l’estimo perquè ha patit moltes injustícies i humiliacions. Me l’estimo perquè sé que té moltes virtuts per explotar, perquè el respiro cada dia. Però també el critico i em revolto quan, de vegades, el meu país es mostra sorrut o mesquí, quan es torna intransigent i egoista. I de vegades, per què no dir-ho, el meu país m’avergonyeix, sobretot quan s’empara, poruc i cofoi, en el victimisme, en valors retrògrads i en subterfugis carrinclons.
Només aspiro a ser català a Catalunya amb la mateixa normalitat amb què ho és un francès a França o un espanyol a Espanya. És a dir, vull que el meu país sigui sobirà per decidir, per construir i per equivocar-se. Vull que sigui lliure per triar, perquè sense llibertat no hi ha dignitat possible. Vull que la meva cultura sigui respectada i protegida, que no hagi de fer esforços constants per simplement sobreviure. Vull que la meva llengua tingui els mateixos drets que la resta, que no m’hagi de passar la vida defensant el que és una obvietat. I precisament perquè tot això em sembla just, fa anys que m’hi he compromès. Per això, doncs, escric articles i llibres intentant explicar i explicar-me la realitat i la manera de millorar-la; per això participo en moviments i iniciatives socials i culturals que treballen per la dignitat del país. I per això seré a la manifestació de l’11 de setembre, com vaig ser a la 10 de juliol del 2010: per demanar la independència de Catalunya, sense excuses, sense trampes, sense ambigüitats (com fan alguns que s‘emplenen la boca de nacionalisme i patriotisme).
El dia que Catalunya tingui un estat propi ja no caldrà reivindicar tot això, però encara ens quedarà molta feina per fer: haurem de lluitar per un país més just, més solidari, més progressista i més culte. A veure qui s’hi apunta, llavors.

Diari de Girona, 26 d'agost de 2012