27 d’agost de 2012

Patriotes?


Des de fa un temps observo amb certa inquietud i incomoditat com proliferen les mostres de patriotisme exacerbat, exagerat, fins i tot histriònic. Gent que diu que s’estima Catalunya fins a la darrera gota de la seva sang (no sé si de Catalunya o d’ells); gent que s’atapeeix de símbols fins a les orelles i fa proclames enceses i arravatades a favor del seu país i en contra dels altres (si més no del veí). M’incomoda perquè hi veig una actitud massa dogmàtica i superficial, una visió poc flexible, mancada de matisos i subtileses. M’inquieta perquè no entenc –no ho he entès mai– aquesta entrega incondicional, cega i sorda a una idea, a una pàtria o a un partit polític.
És clar que m’estimo el meu país, perquè és el meu i el dels meus avantpassats i el dels meus fills. Me l’estimo perquè ha patit moltes injustícies i humiliacions. Me l’estimo perquè sé que té moltes virtuts per explotar, perquè el respiro cada dia. Però també el critico i em revolto quan, de vegades, el meu país es mostra sorrut o mesquí, quan es torna intransigent i egoista. I de vegades, per què no dir-ho, el meu país m’avergonyeix, sobretot quan s’empara, poruc i cofoi, en el victimisme, en valors retrògrads i en subterfugis carrinclons.
Només aspiro a ser català a Catalunya amb la mateixa normalitat amb què ho és un francès a França o un espanyol a Espanya. És a dir, vull que el meu país sigui sobirà per decidir, per construir i per equivocar-se. Vull que sigui lliure per triar, perquè sense llibertat no hi ha dignitat possible. Vull que la meva cultura sigui respectada i protegida, que no hagi de fer esforços constants per simplement sobreviure. Vull que la meva llengua tingui els mateixos drets que la resta, que no m’hagi de passar la vida defensant el que és una obvietat. I precisament perquè tot això em sembla just, fa anys que m’hi he compromès. Per això, doncs, escric articles i llibres intentant explicar i explicar-me la realitat i la manera de millorar-la; per això participo en moviments i iniciatives socials i culturals que treballen per la dignitat del país. I per això seré a la manifestació de l’11 de setembre, com vaig ser a la 10 de juliol del 2010: per demanar la independència de Catalunya, sense excuses, sense trampes, sense ambigüitats (com fan alguns que s‘emplenen la boca de nacionalisme i patriotisme).
El dia que Catalunya tingui un estat propi ja no caldrà reivindicar tot això, però encara ens quedarà molta feina per fer: haurem de lluitar per un país més just, més solidari, més progressista i més culte. A veure qui s’hi apunta, llavors.

Diari de Girona, 26 d'agost de 2012


13 d’agost de 2012

Més enllà de la por


Antigament, els governants no havien de donar explicacions dels seus actes, per injustos, cruels o absurds que fossin. Estaven per damunt del bé i del mal i, per tant, estaven també per damunt del poble, al qual miraven amb una barreja de condescendència i menyspreu. Els reis, els emperadors, els tsars, els dictadors es dignaven a sortir de tant en tant a la balconada dels seus palaus i castells per ser aclamats i victorejats mentre saludaven els seus súbdits amb un deix de paternalisme a la mirada. Entre el poble i ells s’estenia un abisme insuperable, eren dos mons infinitament allunyats i irreconciliables. El poble –argüien els governants– era analfabet i inculte i, per tant, no sabia què li convenia ni entenia els designis de la política i la religió. Per això existien cacics i sacerdots, soldats i patriarques, representants de l’elit del poder, que manipulaven i dominaven la consciència, l’opinió i els actes de les masses. Quan algú gosava enfrontar-se al poder, els seus representants tenien moltes maneres d’esclafar-lo i a vegades n’hi havia prou amb la por i les amenaces.
Actualment, els governants haurien de comparèixer al congrés i davant la premsa per explicar les seves decisions, però cada vegada més sovint se n’escapoleixen o ho endossen a algun subaltern. Quan hi apareixen, adopten un to arrogant i un discurs que els traeix: continuen pensant que la gent és analfabeta i inculta. I encara estan per sobre del bé i del mal, només així s’entén que tota la patuleia de corruptes i depredadors visquin al marge de la llei, sense ser jutjats, empresonats i sense tornar ni un euro del que s’han embutxacat. Tot plegat demostra que continuen tractant la població amb infinit menyspreu i que només hi veuen una font inesgotable d’on ragen i es mantenen els seus privilegis. On abans hi havia cacics, sacerdots i militars, ara hi ha també bancs, grans empreses i mitjans de comunicació que els fan la feina bruta, perquè si en alguna cosa hem avançat és en l’art de la manipulació, tan subtil que sovint fins i tot passa desapercebuda. Ara cal atacar la base, l’educació i la cultura, perquè així cada cop serà més semblant a com era antigament la societat: un món de rics i pobres, un món de cultes i incultes, un món de dominadors i dominats. I quan les veus s’alcen o la gent surt al carrer a protestar, només cal recórrer a l’ancestral estratagema de la por.
Però tant els governants antics com els actuals han comès sempre el mateix error: oblidar que quan la gent ja no té res a perdre també perd la por.


Diari de Girona, 12 d'agost de 2012