2 de juliol de 2012

Estic reunit


Hi ha individus que sempre estan reunits, els truquis a l’hora que els truquis, hi vagis a l’hora que hi vagis. De fet, podríem dir que el seu estat natural és estar reunit i, només molt de tant en tant, deixen d’estar-ho. És més, aquests espècimens no es troben amb d’altra gent, no hi van a prendre un cafè, no hi tenen una cita, sinó que sempre, sempre, s’hi reuneixen. I com els agrada dir “Estic reunit” o “Tinc una reunió”! Com vessen d’orgull i de satisfacció, com s’estufen!
Sempre m’he preguntat què hi fan, en aquestes reunions maratonianes, eternes. De què parlen, per a què serveixen, qui les convoca, qui les organitza, qui hi assisteix. I si fossin només un subterfugi per no contestar les trucades o no rebre les visites que els fan nosa? O una excusa per esquitllar-se de la feina i passar l’estona mentre arriba –o no– la jubilació? O si fossin, en casos més enlairats i, per tant, més greus, un pretext fantàstic per viatjar, passar dietes i intentar arreglar el món a còpia de saquejar-lo? Parlar de reunions és com parlar d’interculturalitat o de transversalitat, tothom se n’emplena la boca, però ningú no sap ben bé què signifiquen ni quina utilitat tenen.
La prova que la majoria de reunions són una farsa queda ben palès quan hi assisteixes, encara que sigui a la força, enganyat o per simple curiositat antropològica. En molts casos ni els convocants de la reunió saben per què l’han convocada i comencen a divagar d’una manera que, si no fos vergonyosa i ofensiva, seria còmica. Resulta patètic descobrir com intenten justificar aquella trobada supèrflua i com improvisen preguntes i comentaris vacus per allargar aquell cadàver. Gràcies a aquests trucs tan barroers però efectius, els assistents acaben parlant de qualsevol cosa menys de l’objecte –per vague que sigui– que els ha reunit allà. I el millor de tot: la reunió sol acabar amb la convocatòria d’una altra reunió que, no cal dir-ho, seguirà les mateixes pautes que la precedent (una mica com “la parte contratante de la primera parte” dels germans Marx).
Un exemple, l’Ampa de l’escola de la meva filla va convocar fa poc una reunió l’ordre del dia de la qual era “tractar temes molt importants” (literalment, sic, al peu de la lletra). Davant una proposta tan concreta i clarificadora, vaig optar per no anar-hi, no fos cas que els “temes molt importants” fossin el rescat, ai, vull dir, el crèdit, a la banca espanyola, o els mafiosos, ai, vull dir, els empresaris, de l’Eurovegas. Aixeco acta.



Diari de Girona, 1 de juliol de 2012