29 de juliol de 2012

D'entre les cendres


Podria parlar-vos de l’incendi que ha assolat l’Alt Empordà. Una catàstrofe que m’ha esqueixat l’ànima, que m’ha fet plorar de ràbia i d’impotència mentre les cendres s’anaven acumulant al pati de casa i la fortor de fum s’escolava per la finestra, directe al cervell. Tot cremava descontrolat, atiat per un vent furiós, voraç, mentre jo escrivia precisament sobre aquesta terra tan masegada, idolatrada, grapejada... i malgrat tot, tan rica i potent, tan evocadora i soferta.
Podria parlar-vos de la crisi brutal i despietada que ha desballestat tantes famílies i que ha posat al descobert les misèries d’un país que encara es creu un imperi i actua amb la consegüent i patètica altivesa. Misèries que ho són també dels que ho maneguen tot i d’un sistema injust i immoral que només engreixa els que més tips estan (sempre queda l’esperança que rebentin o se’ls enduguin a l’escorxador). Una crisi que amaga tanta mentida i corrupció, tanta estultícia i cinisme que som incapaços de mirar-la cara a cara sense abaixar els ulls.
Podria parlar-vos d’una cultura que fa temps que trontolla, que malviu perquè només la deixen regir-se pels números i els beneficis (com tot, al capdavall). I, amb la coartada de sempre, ara volen que aquesta cultura sigui patrimoni d’una elit econòmica perquè així serà més fàcil comprar silencis, manipular-nos i controlar-nos (com si no ens grapegessin prou!).
Podria parlar-vos d’un país petit, el meu, que fa temps que està cremat. Un país erm, devastat, gris de cendra. Un país espremut i sistemàticament menyspreat, denigrat i escarnit. Un país que, gràcies a una majoria de polítics porucs i pactistes, ha esdevingut una colònia explotada i sense esma.
I davant semblant panorama, podria fer les maletes i marxar, lluny, ben lluny. Però resulta que tinc una filla que canta una cançó perquè el vent s’aturi i el foc s’apagui, mentre jo m’estremeixo de cap a peus. I tinc una feina que m’apassiona i que continuaré fent encara que me la paguin cada dia pitjor. Resulta que visc envoltat de persones que també s’estimen el que fan i que, a cops de talent i imaginació, tiren endavant. Cada vegada que surto al carrer o entro a internet, ensopego amb gent que, valenta, obstinada, planta cara a les injustícies tot comprometent-se amb el que creu. I aquesta filla que canta al vent diu que és catalana amb la mateixa naturalitat que respira. Tot plegat, doncs, em fa concebre esperances. I què cony, no vull marxar! Que marxin ells.

Diari de Girona, 29 de juliol de 2012