29 de juliol de 2012

D'entre les cendres


Podria parlar-vos de l’incendi que ha assolat l’Alt Empordà. Una catàstrofe que m’ha esqueixat l’ànima, que m’ha fet plorar de ràbia i d’impotència mentre les cendres s’anaven acumulant al pati de casa i la fortor de fum s’escolava per la finestra, directe al cervell. Tot cremava descontrolat, atiat per un vent furiós, voraç, mentre jo escrivia precisament sobre aquesta terra tan masegada, idolatrada, grapejada... i malgrat tot, tan rica i potent, tan evocadora i soferta.
Podria parlar-vos de la crisi brutal i despietada que ha desballestat tantes famílies i que ha posat al descobert les misèries d’un país que encara es creu un imperi i actua amb la consegüent i patètica altivesa. Misèries que ho són també dels que ho maneguen tot i d’un sistema injust i immoral que només engreixa els que més tips estan (sempre queda l’esperança que rebentin o se’ls enduguin a l’escorxador). Una crisi que amaga tanta mentida i corrupció, tanta estultícia i cinisme que som incapaços de mirar-la cara a cara sense abaixar els ulls.
Podria parlar-vos d’una cultura que fa temps que trontolla, que malviu perquè només la deixen regir-se pels números i els beneficis (com tot, al capdavall). I, amb la coartada de sempre, ara volen que aquesta cultura sigui patrimoni d’una elit econòmica perquè així serà més fàcil comprar silencis, manipular-nos i controlar-nos (com si no ens grapegessin prou!).
Podria parlar-vos d’un país petit, el meu, que fa temps que està cremat. Un país erm, devastat, gris de cendra. Un país espremut i sistemàticament menyspreat, denigrat i escarnit. Un país que, gràcies a una majoria de polítics porucs i pactistes, ha esdevingut una colònia explotada i sense esma.
I davant semblant panorama, podria fer les maletes i marxar, lluny, ben lluny. Però resulta que tinc una filla que canta una cançó perquè el vent s’aturi i el foc s’apagui, mentre jo m’estremeixo de cap a peus. I tinc una feina que m’apassiona i que continuaré fent encara que me la paguin cada dia pitjor. Resulta que visc envoltat de persones que també s’estimen el que fan i que, a cops de talent i imaginació, tiren endavant. Cada vegada que surto al carrer o entro a internet, ensopego amb gent que, valenta, obstinada, planta cara a les injustícies tot comprometent-se amb el que creu. I aquesta filla que canta al vent diu que és catalana amb la mateixa naturalitat que respira. Tot plegat, doncs, em fa concebre esperances. I què cony, no vull marxar! Que marxin ells.

Diari de Girona, 29 de juliol de 2012 


17 de juliol de 2012

El somriure de la hiena


Quan Aznar va embolicar Espanya en una guerra absurda, il·legal i immoral, se’l veia somrient, fins i tot rialler, al costat dels seus ídols Bush i Blair. El cost econòmic, humà i social que podria tenir aquella campanya contra les fantasmals armes de destrucció massiva tant se li’n donava. Ell el que de veritat desitjava era sortir a les fotos dels diaris internacionals i engreixar la seva egolatria. I ho havia aconseguit. Les posteriors crítiques i manifestacions contra la guerra, així com la revelació de manipulacions i mentides barroeres, li relliscaven sota una gruixuda capa de cinisme. Aznar reia, somreia, mostrant les dents, com les hienes.
Ara els seus tornen a riure i a somriure com hienes, amb aplaudiments que no volen ni poden amagar l’eufòria que senten. Aquesta exhibició de triomfalisme exultant revela la cara més fosca i insensible d’aquesta dreta troglodítica, còmplice de la dictadura econòmica que s’està imposant a tort i a dret, peti qui peti. Una dictadura que la dreta (la catalana també) ven com a inevitable, necessària, imprescindible per sortir de la crisi. És curiós que els arguments recordin tant els de la guerra del seus admirats Aznar i Bush: per protegir la llibertat i la seguretat dels ciutadans, cal reduir els seus drets legals i reforçar el control de tots els seus moviments. Ara la cantarella és: per preservar la societat del benestar, cal retallar les ajudes socials, els sous, les pensions, la sanitat i l’educació. Què en queda, llavors, de la societat del benestar? Què en queda, llavors, de la llibertat? Tot plegat, es presenta embolicat amb l’insistent discurs segons el qual hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i, per tant, som nosaltres els que ara ens hem de sacrificar per salvar un sistema que, de fet, només els afavoreix a ells (amb quina subtilesa, però alhora amb quina contundent perversitat, s’ha anat introduint aquest sofisma!).
En el fons aplaudeixen perquè veuen com els seus principis neoliberals, ultraconservadors, reaccionaris i classistes es van implantant poc a poc, però de manera implacable. Tenen la coartada de la crisi i el suport internacional, tenen uns mitjans de comunicació manipuladors i poderosos que els riuen les gràcies, i tenen la banca i els grans poders econòmics oferint-los aixopluc i sous milionaris.
Riuen i somriuen, doncs, perquè saben que tenen la paella pel mànec, que res no han de patir perquè, com les hienes, com més cadàvers hi hagi escampats més ben alimentats aniran ells.

Diari de Girona, 15 de juliol de 2012


2 de juliol de 2012

Estic reunit


Hi ha individus que sempre estan reunits, els truquis a l’hora que els truquis, hi vagis a l’hora que hi vagis. De fet, podríem dir que el seu estat natural és estar reunit i, només molt de tant en tant, deixen d’estar-ho. És més, aquests espècimens no es troben amb d’altra gent, no hi van a prendre un cafè, no hi tenen una cita, sinó que sempre, sempre, s’hi reuneixen. I com els agrada dir “Estic reunit” o “Tinc una reunió”! Com vessen d’orgull i de satisfacció, com s’estufen!
Sempre m’he preguntat què hi fan, en aquestes reunions maratonianes, eternes. De què parlen, per a què serveixen, qui les convoca, qui les organitza, qui hi assisteix. I si fossin només un subterfugi per no contestar les trucades o no rebre les visites que els fan nosa? O una excusa per esquitllar-se de la feina i passar l’estona mentre arriba –o no– la jubilació? O si fossin, en casos més enlairats i, per tant, més greus, un pretext fantàstic per viatjar, passar dietes i intentar arreglar el món a còpia de saquejar-lo? Parlar de reunions és com parlar d’interculturalitat o de transversalitat, tothom se n’emplena la boca, però ningú no sap ben bé què signifiquen ni quina utilitat tenen.
La prova que la majoria de reunions són una farsa queda ben palès quan hi assisteixes, encara que sigui a la força, enganyat o per simple curiositat antropològica. En molts casos ni els convocants de la reunió saben per què l’han convocada i comencen a divagar d’una manera que, si no fos vergonyosa i ofensiva, seria còmica. Resulta patètic descobrir com intenten justificar aquella trobada supèrflua i com improvisen preguntes i comentaris vacus per allargar aquell cadàver. Gràcies a aquests trucs tan barroers però efectius, els assistents acaben parlant de qualsevol cosa menys de l’objecte –per vague que sigui– que els ha reunit allà. I el millor de tot: la reunió sol acabar amb la convocatòria d’una altra reunió que, no cal dir-ho, seguirà les mateixes pautes que la precedent (una mica com “la parte contratante de la primera parte” dels germans Marx).
Un exemple, l’Ampa de l’escola de la meva filla va convocar fa poc una reunió l’ordre del dia de la qual era “tractar temes molt importants” (literalment, sic, al peu de la lletra). Davant una proposta tan concreta i clarificadora, vaig optar per no anar-hi, no fos cas que els “temes molt importants” fossin el rescat, ai, vull dir, el crèdit, a la banca espanyola, o els mafiosos, ai, vull dir, els empresaris, de l’Eurovegas. Aixeco acta.



Diari de Girona, 1 de juliol de 2012