4 de juny de 2012

País miserable


Vaig realitzar tots els meus estudis a l’ensenyament públic. L’anomenada EGB la vaig cursar en dues escoles de poble, menudes, casolanes i familiars. Tots ens coneixíem, alumnes, mestres, pares... i tots hi érem benvinguts i –gairebé sempre– ben avinguts. Érem molts alumnes a cada classe, en algunes ocasions fins i tot dos cursos alhora. Les aules, les recordo fredes, enormes, de sostres altíssims. Havíem de creuar el carrer per anar al pati, sempre polsegós, i els dies de pluja ens deixaven jugar als passadissos d’aquell casalot que feia d’escola. Encara ara en puc sentir la flaire. Tret de comptades excepcions, vaig tenir mestres excel·lents i abocats a la seva feina, dins i fora del col·legi. Mestres que gaudien d’un prestigi i un respecte proverbials i que em van influir molt més del que jo sospitava en aquell moment, capaços de suscitar interessos que amb el temps esdevindrien part essencial de la meva vida: la lectura, l’escriptura, la natura, la reflexió, el compromís...
En plena ebullició hormonal, vaig començar la secundària en un institut del poble veí. Els que provenien de l’escola privada (i religiosa) ens miraven amb aires de superioritat, quan no amb desdeny. Però els nostres resultats acadèmics no diferien gens ni mica. Allà, provant de compaginar els estudis amb la libido, van passar volant els tres cursos de BUP i el COU. Llevat d’algun i alguna penques que tenien la mateixa vocació per la pedagogia que jo per la comptabilitat fiscal, novament puc presumir de bons professors. Ells van coure, a foc lent i fent xup-xup, la meva passió per la literatura, la filosofia, la llengua i l’art.
Girona primer i Barcelona després van acollir els meus estudis universitaris. Vaig poder estudiar gràcies a l’esforç dels meus pares, a treballar durant els estius i a les migrades beques que, després d’absurds tràmits, rebies molts mesos després. Girona era llavors una ciutat encantadorament propera amb una universitat deliciosament petita. En algunes assignatures de filosofia érem tot just mitja dotzena d’alumnes i un cop més vaig trobar-me professors que van orientar la meva trajectòria intel·lectual i vital.
Avui tot aquest sistema d’ensenyament públic trontolla. De fet, s’està ensorrant. S’arruïna per la incompetència dels que governen i la cobdícia dels que manen. Tot plegat contribueix també al descrèdit dels docents i, de retruc, en pateixen les conseqüències els alumnes. Un país que no aposta ni inverteix en l’educació és un país miserable, per molt que tingui diners per salvar bancs i grans empreses.

Diari de Girona, 3 de juny de 2012