18 de juny de 2012

Un dia a Girona


Com un rellotge biològic, Girona em crida de tant en tant. Hi he d’anar, l’he de trepitjar, passejar, flairar, veure, mirar, criticar, estimar, evocar...
Aparco sempre a Pedret, en part perquè la ciutat (com totes les ciutats del planeta) té un greu problema d’aparcament, i en part perquè així començo a caminar-la de bon principi. M’agrada creuar la plaça de Sant Pere i anar-me endinsant per la Barca, Calderers, Ballesteries fins arribar a l’Argenteria. Ramblejo una mica, faig un cafè a la plaça del Vi i, petita concessió a la nostàlgia, passo pel carrer Ferreries Velles per ullar l’escarransit balcó del pis on m’estava durant la meva època d’estudiant.
Passejo pel Barri Vell sense rumb, sempre igual, sempre diferent. Bado. Miro aparadors de llibres, de vins. Potser prenc un cervesa a l’Arc o al Bistrot. Pujo escales, travesso arcades, llimo pedres sota els peus. Aquesta ciutat sempre em resulta acollidora, propera, assumible.
Puc dinar on sigui, on calgui, on pugui, però si l’ocasió s’ho val vaig a can Massana. Hi practiquen una cuina deliciosa, elaborada i honesta. Durant l’estona que dura l’àpat no pots pensar en altra cosa que a gaudir de cada plat, de cada sabor, de cada subtilesa. L’esclat de gustos, aromes, colors i textures et reconcentra de tal manera, que t’absorbeix del tot, t’engoleix. El local és agradable i discret, amb el celler a la vista, com un objecte envejable i inassolible; el servei és atent sense resultar embafador. Els amos són, ras i curt, encantadors. En surts reforçat i renovat.
Satisfet l’estómac, ara cal satisfer l’ànima (avui estic aristotèlic). Per això m’apropo, sempre però passant per la plaça del Mercadal, fins a la llibreria 22. Miro, remeno i trio. M’hi eternitzo, no en sortiria mai. Vaig acumulant llibres i llibres al taulell (ai, la ruïna dels lectors voraços!). En Guillem Terribas emergeix, silenciós com Gary Cooper a High Noon, d’aquell despatx on sempre cavil·la, trama, rumia. La fem petar. Riem un estona.
A Girona li proven les tardes. Sec en una terrassa de la plaça de la Independència (alguns tota la vida en diran de Sant Agustí) i observo la gent mentre prenc una canya. Sempre em trobo algú conegut, és com una llei no escrita: un antic professor, un antic company de facultat, un col·lega d’aquest volàtil món literari... El vespre s’escola, lent com la ciutat que l’alberga. És hora de tornar a casa. Ara vaig a buscar el cotxe vorejant el riu i, de tant en tant, miro la Devesa. Ja m’enyoro.

Diari de Girona, 17 de juny de 2012


4 de juny de 2012

País miserable


Vaig realitzar tots els meus estudis a l’ensenyament públic. L’anomenada EGB la vaig cursar en dues escoles de poble, menudes, casolanes i familiars. Tots ens coneixíem, alumnes, mestres, pares... i tots hi érem benvinguts i –gairebé sempre– ben avinguts. Érem molts alumnes a cada classe, en algunes ocasions fins i tot dos cursos alhora. Les aules, les recordo fredes, enormes, de sostres altíssims. Havíem de creuar el carrer per anar al pati, sempre polsegós, i els dies de pluja ens deixaven jugar als passadissos d’aquell casalot que feia d’escola. Encara ara en puc sentir la flaire. Tret de comptades excepcions, vaig tenir mestres excel·lents i abocats a la seva feina, dins i fora del col·legi. Mestres que gaudien d’un prestigi i un respecte proverbials i que em van influir molt més del que jo sospitava en aquell moment, capaços de suscitar interessos que amb el temps esdevindrien part essencial de la meva vida: la lectura, l’escriptura, la natura, la reflexió, el compromís...
En plena ebullició hormonal, vaig començar la secundària en un institut del poble veí. Els que provenien de l’escola privada (i religiosa) ens miraven amb aires de superioritat, quan no amb desdeny. Però els nostres resultats acadèmics no diferien gens ni mica. Allà, provant de compaginar els estudis amb la libido, van passar volant els tres cursos de BUP i el COU. Llevat d’algun i alguna penques que tenien la mateixa vocació per la pedagogia que jo per la comptabilitat fiscal, novament puc presumir de bons professors. Ells van coure, a foc lent i fent xup-xup, la meva passió per la literatura, la filosofia, la llengua i l’art.
Girona primer i Barcelona després van acollir els meus estudis universitaris. Vaig poder estudiar gràcies a l’esforç dels meus pares, a treballar durant els estius i a les migrades beques que, després d’absurds tràmits, rebies molts mesos després. Girona era llavors una ciutat encantadorament propera amb una universitat deliciosament petita. En algunes assignatures de filosofia érem tot just mitja dotzena d’alumnes i un cop més vaig trobar-me professors que van orientar la meva trajectòria intel·lectual i vital.
Avui tot aquest sistema d’ensenyament públic trontolla. De fet, s’està ensorrant. S’arruïna per la incompetència dels que governen i la cobdícia dels que manen. Tot plegat contribueix també al descrèdit dels docents i, de retruc, en pateixen les conseqüències els alumnes. Un país que no aposta ni inverteix en l’educació és un país miserable, per molt que tingui diners per salvar bancs i grans empreses.

Diari de Girona, 3 de juny de 2012