16 de maig de 2012

Restaurants tramposos


Per als qui menjar i beure són activitats preeminents, marcs perfectes per una bona conversa, rituals gairebé sagrats, només comparables a la lectura i a la reflexió, les coses s’estan posant francament difícils. Cada vegada costa més trobar un restaurant com cal. És a dir, un restaurant en el qual la relació entre la qualitat i el preu sigui equilibrada, justa. Fins i tot els restaurants més tronats tenen ínfules de grandesa i, damunt unes estovalles ratades i olioses, t’hi col·loquen un parell d’espelmes per compensar la deixadesa de l’establiment.
Cada vegada més restaurants oculten una carta minsa i una cuina pobra rere noms pomposos i enrevessats que, un cop explicats pel cambrer/a, et fan venir ganes d’arrencar a córrer. D’altres exhibeixen una carta inacabable, la majoria dels plats de la qual, tanmateix, no poden oferir al client per motius que mai no acabes de comprendre del tot (han tancat tots els mercats del món, potser?). Semblantment passa amb la carta de vins: denominacions d’origen d’arreu, varietats diverses, però ben poques ampolles disponibles. “Però aquest també li agradarà”, et diu el cambrer/a. I tu què saps que m’agrada? M’agrada el que he demanat i que precisament no tens; i m’aconselles aquest que val el doble. Això sí, te’l serveixen a temperatura massa alta i en copes inapropiades.
Hi ha un altre model de restaurant al qual he deixat d’anar fa temps. És aquell que exhibeix a les parets fotos de famosos que hi han anat a menjar. Més que la carta, els vins o qualsevol altra virtut, les amos d’aquests establiments estan entestats a mostrar totes les celebritats amb qui s’han fotografiat al llarg de la seva vida (per altra banda sospito que poc plena). Dines o sopes amb en Guardiola al clatell i la Rahola a davant mentre, a banda i banda, t’estan observant la Lloll Bertran (horror!) i algun polític de qui ja no se’n recorda gairebé ningú. I mentre mastegues la carn massa cuita i beus el vi que no volies, sempre se t’acut que segurament a cap d’ells no els van donar una taula entre la cafetera i la nevera de gelats ni els van cobrar un servei que no havien demanat.
Encara queden bons restaurants, i tant! Però són pocs i estan sols i aïllats, lluitant dia a dia contra l’onada pretensiosa i supèrflua que ho assola tot. Són restaurants honestos, conscients dels seus defectes i les seves virtuts, que no estiren més el braç que la màniga i que tracten tots els clients amb la mateixa deferència, surtin o no a la tele.

Diari de Girona, 6 de maig de 2012