10 d’abril de 2012

Anormals

         Va néixer en català. En aquest idioma hi va sentir les primeres paraules, les primeres cançons i els primers contes. En aquesta llengua li enraonava tothom, fins i tot l’avi i l’àvia nascuts a Andalusia. Així parlava en Mic i en Bugs Bunny, el llop ferotge i els tres porquets. En català va pronunciar el nom dels gossos (abans que el dels pares) i va expressar gana i fred i enuig i joia. El que faria qualsevol nena en qualsevol llengua de qualsevol país normal.
      Un estiu va venir un amic anglès a passar uns dies amb la família, i la nena va preguntar què era allò que parlava. Va començar a repetir-ne algunes paraules, com un joc i un repte. Al cap de pocs dies, amb l’ajut dels gestos i les entonacions, ho entenia gairebé tot i “parlava” imitant el ritme i l’accent. Des de llavors, de tant en tant, volia jugar a “parlar anglès”. El que no sabia, s’ho inventava (i sonava molt anglès, val a dir-ho).
       Al setembre va iniciar l’escola dels grans, és a dir, P3. Una escola petita d’un poble petit. Aleshores va començar a dir paraules en castellà, novament com un joc, com un experiment, com una novetat engrescadora. Sovint demanava com es deia una paraula catalana en castellà i en anglès i posava a prova la competència lingüística dels seus pares. Aquell Nadal van anar a visitar uns parents a Andalusia. La nena els va parlar castellà amb tota desimboltura i naturalitat. Quan desconeixia una paraula, la preguntava. De vegades improvisava solucions aproximatives, divertides, però coherents amb la fonètica d’aquella altra llengua. Sempre es va fer entendre.
      Una tarda de principis de març els pares seien al sofà llegint el diari, capficats i silenciosos. Miraven de treure l’entrellat de la decisió dels vint-i-quatre magistrats de la sala de contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: admetre excepcions a la immersió lingüística a l'escola, de tal manera que totes les famílies que ho demanessin podrien ser escolaritzades en castellà com a llengua vehicular. La nena pintava estirada a terra, semblava aliena als comentaris i preocupacions dels seus pares. Tot d’una, però, va preguntar què passava. Els pares li van explicar com van poder aquell desgavell absurd, aquell precedent explosiu, provocat per la denúncia manipulada i manipuladora de tres famílies que, elles soletes, havien fet trontollar la llengua i la política lingüística d’un país. Precisament el que no se li acudiria fer a cap pare d’un país normal.

Diari de Girona, 8 d'abril de 2012


1 comentari:

Lluís ha dit...

A la República del Cap de Creus (...)El professor era aquí amb un grup d’alumnes per fer analítiques i mesures del mar al Cap de Creus. Ell parlava anglès i unes poques paraules en castellà. Ens va dir que el que el sorprenia en gran manera, no era que parléssim idiomes, català, castellà, francès, anglès, sinó que canviéssim d’un a l’altre, fins i tot en mig de la mateixa frase, per acabar-la en l’idioma de l’interlocutor que ens semblava ens feia més cas en aquell moment.(...)El perill per un idioma com el català no és que cada individu personalment es converteixi en una mena d’espanyol d’aquells de ‘Toda Epaña’ i de ‘Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda’. No, no, deixem-nos de ciència-ficció, el veritable perill és la desaparició de l’idioma català, això seria real, la destrucció de la nostra llengua. I això ho saben aquests que furguen constantment contra el sistema lingüístic català. Aquests no tenen cap problema amb els idiomes, aquests lu que tenen és un despit puntós polític i psicòtic. Són personatges ultranacionalistes espanyols i anticatalanistes, que disfressen els seu discurs reaccionari amb la careta del que ens volen vendre per lògic i políticament correcte, però lu que realment els hi put és que el català s’ensenyi a l’escola i que sobrevisqui al castellà.Són com aquell ‘pollós, pollós’ que palanca en mà no paren de buscar una escletxa en el sistema lingüístic català per poder-lo tombar. Per tant hem de fugir del bilingüisme que ens proposen aquests dinamitadors, com de la pesta. (...)
Salut !