13 de març de 2012

Pobles retrobats

Edicions Sidillà ens acaba de regalar amb un altre llibre valent, innovador i necessari: Els pobles perduts. Els seus editors, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, continuen entestats a il·luminar el panorama editorial amb petites espurnes que –n’estic convençut– s’acabaran convertit en referències bibliogràfiques. Ja ho van fer amb el primer volum de la col·lecció la Talaia, El poble dels Centfocs, del mateix Cortadellas, un valuós llegat de la memòria oral de les Gavarres.
Ara hi tornen amb aquests pobles perduts, deshabitats o desemparats. Pobles, però, que es resisteixen a morir del tot, que no volen ser oblidats i que calia fixar sobre el paper perquè la seva memòria no s’esvanís per sempre més. I aquesta ha estat precisament la tasca de deu escriptors que han rastrejat el territori de cap a cap, furgant en el passat, en els records, fent parlar els carrers buits, les cases abandonades i els personatges que les omplien. De fet, la mateixa editorial deu el seu nom a un poble perdut, Sidillà, colgat per les arenes del Ter, menjat per la vegetació, un poble entre la realitat i la llegenda, com tot el que s’endinsa en el temps i desafia la memòria. Els pobles perduts és un testimoni etnogràfic, històric, folklòric, antropològic i literari que han fet possible Marta Alòs, Andratx Badia, Xavier Cortadellas, Marcel Fité, Miquel Martín, Xavier Lloveras, Isabel Olesti, Judit Pujadó, Joan Todó, Jordi Vilalta i les il·lustracions de Llenas Llensa.
La pèrdua d’un poble esdevé una esquerda profunda en la identitat de moltes persones que hi van néixer i hi van compartir anys decisius de les seves vides. Perdre el teu poble significa perdre les teves arrels i, doncs, sentir-te una mica més orfe i un poc més desorientat. És curiós com les persones que van haver de deixar els seus pobles (gairebé sempre per motius econòmics), tothora senten la necessitat de tornar-hi, encara que aquests ja estiguin en ruïnes i ningú no els esperi. Hi van de tant en tant, amb una barreja d’il·lusió i recança; s’hi passegen i, amb un respecte imponent, evoquen els vius i els morts, les desgràcies i les alegries. Alguns veïns fins i tot han procurat mantenir les seves antigues cases en bones condicions, malgrat que els pobles romanguin deshabitats i muts. Sorprèn i emociona comprovar com tots els pobles lluiten per continuar existint, com s’hi organitzen aplecs, caminades o trobades de veïns.  Tots es volen sentir vius, ni que sigui per unes hores. Ara, si més no, són pobles retrobats.

Diari de Girona, 11 de març de 2012