27 de març de 2012

L'imperi dels frívols

        Cada vegada més periodistes, sobretot de ràdio i de televisió, es deixen arrossegar per una nova moda: el desplegament d’una mal entesa informalitat i espontaneïtat que ells jutgen elegant, moderna i gairebé imprescindible per a la seva feina. En lloc de dirigir-se al públic per tal d’informar-lo o comunicar-li alguna cosa, per insubstancial que sigui (posem per cas: un partit de futbol), es dediquen a fer tertúlia entre ells. Així, en comptes de transmetre des d’un estudi de ràdio o un plató de televisió, sembla que ho facin des de la barra d’un bar, compartint canyes i tapes d’olives amb els amics o els col·legues de feina. Aleshores, talment com si un munt de cerveses haguessin desaparegut canyó avall, perpetren acudits barroers, bromes de pèssim gust, frases pretesament enginyoses i estirabots que, en la majoria dels casos, només entenen ells mateixos, perquè, arribats a aquest punt d’exaltació infantil, tant se’ls en dóna la gent que els escolta o els veu (tot i que se suposa que són precisament els que justifiquen la seva feina i el seu sou).
En alguns casos, aquest tipus de programa acaba degenerant en un xou, en una mostra d’exhibicionisme estèril, en una competició per veure qui la diu més grossa (és patètic comprovar les riallades que els provoquen les seves pròpies facècies). L’espectador o l’oient amb un mínim d’intel·ligència acaba sentint vergonya aliena, i no només per la flagrant manca de respecte cap al públic, sinó també per l’aire frívol, banal i bast que desprèn tot plegat. En aquest sentit, l’ús del llenguatge és –com sempre– molt revelador. A banda dels barbarismes que solen esquitxar el públic, per molt lluny que es trobi, els periodistes gosen jugar amb la llengua malgrat que en desconeixen les normes més elementals (i quina ceba que tenen a fer jocs de paraules!). I precisament perquè confonen un plató o un estudi amb la barra d’un bar, confonen també el registre col·loquial o vulgar amb el registre estàndard. Només així s’entén que el presentador d’un telenotícies pugui dir que el cotxe “anava a tot drap” o que en una reunió hi havia “bon rotllo” i no li caigui la cara de vergonya. Només així s’explica també l’ús carregós i intempestiu de frases fetes, dites i grolleries diverses.
Ja sé que també hi ha bons programes conduïts per periodistes rigorosos i competents, però sovint queden diluïts en aquest magma superficial i anodí que ha imposat l’imperi dels frívols. I ara, ves per on, tot plegat em recorda molt allò que en diuen literatura.

Diari de Girona, 25 de març de 2012