27 de març de 2012

L'imperi dels frívols

        Cada vegada més periodistes, sobretot de ràdio i de televisió, es deixen arrossegar per una nova moda: el desplegament d’una mal entesa informalitat i espontaneïtat que ells jutgen elegant, moderna i gairebé imprescindible per a la seva feina. En lloc de dirigir-se al públic per tal d’informar-lo o comunicar-li alguna cosa, per insubstancial que sigui (posem per cas: un partit de futbol), es dediquen a fer tertúlia entre ells. Així, en comptes de transmetre des d’un estudi de ràdio o un plató de televisió, sembla que ho facin des de la barra d’un bar, compartint canyes i tapes d’olives amb els amics o els col·legues de feina. Aleshores, talment com si un munt de cerveses haguessin desaparegut canyó avall, perpetren acudits barroers, bromes de pèssim gust, frases pretesament enginyoses i estirabots que, en la majoria dels casos, només entenen ells mateixos, perquè, arribats a aquest punt d’exaltació infantil, tant se’ls en dóna la gent que els escolta o els veu (tot i que se suposa que són precisament els que justifiquen la seva feina i el seu sou).
En alguns casos, aquest tipus de programa acaba degenerant en un xou, en una mostra d’exhibicionisme estèril, en una competició per veure qui la diu més grossa (és patètic comprovar les riallades que els provoquen les seves pròpies facècies). L’espectador o l’oient amb un mínim d’intel·ligència acaba sentint vergonya aliena, i no només per la flagrant manca de respecte cap al públic, sinó també per l’aire frívol, banal i bast que desprèn tot plegat. En aquest sentit, l’ús del llenguatge és –com sempre– molt revelador. A banda dels barbarismes que solen esquitxar el públic, per molt lluny que es trobi, els periodistes gosen jugar amb la llengua malgrat que en desconeixen les normes més elementals (i quina ceba que tenen a fer jocs de paraules!). I precisament perquè confonen un plató o un estudi amb la barra d’un bar, confonen també el registre col·loquial o vulgar amb el registre estàndard. Només així s’entén que el presentador d’un telenotícies pugui dir que el cotxe “anava a tot drap” o que en una reunió hi havia “bon rotllo” i no li caigui la cara de vergonya. Només així s’explica també l’ús carregós i intempestiu de frases fetes, dites i grolleries diverses.
Ja sé que també hi ha bons programes conduïts per periodistes rigorosos i competents, però sovint queden diluïts en aquest magma superficial i anodí que ha imposat l’imperi dels frívols. I ara, ves per on, tot plegat em recorda molt allò que en diuen literatura.

Diari de Girona, 25 de març de 2012

13 de març de 2012

Pobles retrobats

Edicions Sidillà ens acaba de regalar amb un altre llibre valent, innovador i necessari: Els pobles perduts. Els seus editors, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, continuen entestats a il·luminar el panorama editorial amb petites espurnes que –n’estic convençut– s’acabaran convertit en referències bibliogràfiques. Ja ho van fer amb el primer volum de la col·lecció la Talaia, El poble dels Centfocs, del mateix Cortadellas, un valuós llegat de la memòria oral de les Gavarres.
Ara hi tornen amb aquests pobles perduts, deshabitats o desemparats. Pobles, però, que es resisteixen a morir del tot, que no volen ser oblidats i que calia fixar sobre el paper perquè la seva memòria no s’esvanís per sempre més. I aquesta ha estat precisament la tasca de deu escriptors que han rastrejat el territori de cap a cap, furgant en el passat, en els records, fent parlar els carrers buits, les cases abandonades i els personatges que les omplien. De fet, la mateixa editorial deu el seu nom a un poble perdut, Sidillà, colgat per les arenes del Ter, menjat per la vegetació, un poble entre la realitat i la llegenda, com tot el que s’endinsa en el temps i desafia la memòria. Els pobles perduts és un testimoni etnogràfic, històric, folklòric, antropològic i literari que han fet possible Marta Alòs, Andratx Badia, Xavier Cortadellas, Marcel Fité, Miquel Martín, Xavier Lloveras, Isabel Olesti, Judit Pujadó, Joan Todó, Jordi Vilalta i les il·lustracions de Llenas Llensa.
La pèrdua d’un poble esdevé una esquerda profunda en la identitat de moltes persones que hi van néixer i hi van compartir anys decisius de les seves vides. Perdre el teu poble significa perdre les teves arrels i, doncs, sentir-te una mica més orfe i un poc més desorientat. És curiós com les persones que van haver de deixar els seus pobles (gairebé sempre per motius econòmics), tothora senten la necessitat de tornar-hi, encara que aquests ja estiguin en ruïnes i ningú no els esperi. Hi van de tant en tant, amb una barreja d’il·lusió i recança; s’hi passegen i, amb un respecte imponent, evoquen els vius i els morts, les desgràcies i les alegries. Alguns veïns fins i tot han procurat mantenir les seves antigues cases en bones condicions, malgrat que els pobles romanguin deshabitats i muts. Sorprèn i emociona comprovar com tots els pobles lluiten per continuar existint, com s’hi organitzen aplecs, caminades o trobades de veïns.  Tots es volen sentir vius, ni que sigui per unes hores. Ara, si més no, són pobles retrobats.

Diari de Girona, 11 de març de 2012