11 de febrer de 2012

La infelicitat del superheroi

 La teoria de l’imbècil destil·la cine per tots els seus porus: en les nombroses referències explícites i implícites al món del cinema i en una proposta narrativa propera al thriller, caracteritzada per una potent càrrega visual. També en aquesta amalgama entre quotidianitat i fantasia que sacseja l’obra de dalt a baix i que beu de fonts televisives. Prieto opta per una càmera ràpida i nua que recorre les interioritats del Parlament de Catalunya i els carrers (i bars) de Girona i Barcelona. I ho fa a través del periodista Joan Garcia, un individu descregut, irònic, amb el punt just de cinisme que li permet surar en les turbulentes aigües de la política i el periodisme: “És, resumint, una feina de merda. No faig de periodista ni tampoc no explico la veritat. Tot i que, ben mirat, potser el periodisme és una mica això (...) Aquí tots rebem diners del règim o d’aquells que pretenen derrocar-lo”.
Com tothom, Joan Garcia té un passat que, junts, lectors i personatges, anirem coneixent i comprenent a mesura que avanci la novel·la. Al llarg d’aquest procés no he pogut evitar que el protagonista de La teoria de l’imbècil, m’evoqués escenes de Groundhog Day i It’s a Wonderful Life, aquí traduïdes com a Atrapado en el tiempo i ¡Qué bello es vivir! (quin mal que fa el doblatge, oi, Garcia?). Tant a la novel·la de Prieto com en aquestes dues pel·lícules, els protagonistes gaudeixen d’uns “poders” sobrenaturals que els permeten viure la vida –ni que sigui per un temps– des de l’altra banda, sense les limitacions que, a priori, són un obstacle per a la nostra felicitat. La pràctica d’aquests poders, a més, es converteix en un camí cap a l’autoconeixement.
La mort d’un diputat del PSC i la intervenció d’una companya de feina engeguen una trama rocambolesca que servirà perquè Joan Garcia esdevingui conscient del seu poder, que al cap i a la fi és el poder de la paraula: allò que escriu es fa realitat. Però aquest do que sembla tan llaminer i augura tanta felicitat s’acaba convertint en una font de desgràcies per a tothom. La paradoxa està servida i les escenes ens la van desgranant sense pietat. En diversos passatges de La teoria de l’imbècil emergeix la identificació, que ja feien els clàssics, entre coneixement i infelicitat. Per això el protagonista, vençut i fastiguejat, s’arrapa a la nostàlgia: “Per uns instants vaig recordar el temps, ara molt llunyà, en què era feliç. En la meva ignorància, sí, però feliç”. Prenem-ne nota, no sigui cas que tinguem temptacions de convertir-nos en superherois, perquè com ens adverteixen a ¡Qué bello es vivir!: “La vida de cada persona toca moltes vides”.


La Vanguardia, 10 de febrer de 2012 

Pep Prieto (Quim Curbet)