27 de febrer de 2012

Esclaus de l'enveja

L’enveja i la gelosia ens ronden a tots, a tots ens sedueixen, ens entabanen i, de retruc, ens turmenten. I qui digui que no, probablement menteix i amaga la seva enveja i la seva gelosia rere aquesta mentida barroera, cosa que les torna encara més perilloses i ressentides. Envegem els èxits dels altres, les feines, els sous, les parelles, el cos, les amistats, els contactes, la cultura, l’educació, les habilitats, tot el que tenen i gaudeixen els nostres amics, veïns o coneguts, per remots que siguin. De fet, ens sembla que gairebé tot allò que tenen i gaudeixen els altres és millor que el que posseïm nosaltres. És clar que als altres –la intimitat dels quals desconeixem– bé els podria passar el mateix, tot i que gairebé mai ens plantegem que nosaltres també puguem ser objecte d’enveja i gelosia (malgrat que en gaudim quan es dóna el cas).
Solem atribuir els èxits dels altres a la sort, als padrins, a les bones relacions o a la casualitat, però ens costa molt d’admetre que potser són fruit del talent i de l’esforç. També és veritat que molta gent obté èxits immerescuts, que l’obra d’algunes persones està sobrevalorada i que, en canvi, molta altra gent no aconsegueix els resultats que es mereixeria d’acord amb el seu talent i la seva feina.
Entenc l’enveja i la gelosia, i tant! Les contemplo com dues debilitats inevitables, com dos trets de la condició humana que no es poden eradicar, però sí atenuar i reconduir (ai, que semblo un llibre d’autoajuda!). He vist gent menjada, enfonsada, paralitzada i corrompuda per aquestes debilitats. He vist gent que s’hi ha fet mal i ha fet mal als altres, segurament perquè l’enveja i la gelosia accentuen les nostres inseguretats i provoquen un munt de frustracions i d’odis que ens enceguen. Tanmateix, el pitjor del cas és la quantitat d’energia que es malgasta envejant i sentit gelosia, la quantitat de temps i d’esforços que es perden desitjant que els altres no triomfin o, fins i tot, que s’estavellin. És molt més profitós abocar aquesta energia, aquest temps i aquests esforços a cercar els nostres objectius. O potser es tracta de convertir aquesta enveja i gelosia en un estímul. En qualsevol cas, sospito que l’enveja esdevé una forma d’esclavitud per a molta gent que ni tan sols sap que n’és esclau. Un dia, en un programa de televisió, vaig sentir com la Marina Rossell explicava que havia superat la gelosia transformant-la en admiració. Tal vegada aquest és el camí. Però quina enveja que ens fa la Marina Rossell per haver-ho aconseguit!

Diari de Girona, 26 de febrer de 2012


2 comentaris:

Lluís ha dit...

Noi ! Si que ha de ser cardat viure envejós i ‘encelat’ tota la vida. Jo per sort no n’he patit, encara que a la R.C.C. molts voldrien veure la budellada dels altres, ha, ha, ha. Pels que teníem poca cosa i ens hagués tocat envejar i llengruar, una solució va ser, al menys per mi, donar al que tenia qualitat d’excel•lència superior, i defensar-ho amb la màxima eloqüència i emoció. Fins hi tot, molt sovint algú volia canviar un possessió de les meues, per la seua, aparentment, ( no aparentment, era realment ) superior. Evidentment, per aconseguir mantenir-me sense enveges, mai vaig canviar res, ans ho regalava. En aquella època tampoc hi havia gaire cosa per la que admirar-se. Ha, ha, ha. De gran tampoc he patit d’això. Poder com que sempre he estat un Feliu ...
No sabria dir a qui admiro, m’és molt difícil concretar aquesta emoció. No sé, crec que he estat més “d’ole els seus collons !”. Poder no és tan bon camí per guanyar a l’enveja. Ha, ha, ha. Bé, que hi vols fer, que hi vols fer, tots iguals no podem ser !
Salut !

education_muslima ha dit...

Quan ja no ens sentim amb forces per tirar endavant, quan ja no soportem la superioritat dels altres, quan fracassem en la nostra pròpia vida, ... no ens queda més remei que ser esclaus de la enveja! Que de mi en mica ens va consumint, ens va deteriorant, ens va minimitzant... Però jo em pregunto: si tots fóssim iguals, si ningú tingués més que l'altre, si s'establís una llei que ens posés tots a la mateixa altura, seguiria existint l'enveja? Sí, perquè tenim la necessitat de sentir-la, per mínima que sigui. Trista enveja!