30 de gener de 2012

Les fal·làcies de la dreta

        La dreta espanyola, que ha anat assimilant també l’extrema dreta, ha treballat sense descans a favor de l’oblit i la manipulació històrica. Gràcies a aquesta incansable labor, devem ser un dels països amb més desconeixement del seu passat recent, un país ignorant reconstruït a còpia de silencis, claudicacions, tergiversacions i un cinisme capolador. Perquè aquesta dreta, nascuda de les cendres del franquisme, ha aconseguit que un règim feixista s’hagi jutjat –és un dir– amb benevolència i hagi passat com a salvador de la pàtria davant els perills extremistes de la República. Ha aconseguit arrabassar una part de la història i, ja sense cap complex, entroncar amb els valors d’una dictadura en la qual s’emmiralla encara que no ho pugui dir obertament (tot i que el subconscient els traeix sovint). Només així s’entén que personatges com Fraga facin el que han fet i morin com han mort. La dreta se n’ha sortit amb la seva i tots en som culpables perquè, d’alguna manera, ho hem permès.
            Ara la dreta, espanyola i catalana, persegueix un altre objectiu aprofitant la coartada de la crisi. I poc a poc, arterosament, amb tenacitat i la inestimable col·laboració d’altres forces polítiques, socials i financeres, ho està aconseguint. Es tracta de fer passar per luxes el que són necessitats i drets. Totes aquelles millores que hem anat adquirint a força d’anys i reivindicacions, de lluita i evolució democràtica i social del país, ara resulta que són insostenibles (en canvi, l’Església no ho és, per exemple). L’educació pública, l’assistència sanitària, la promoció cultural, els drets laborals o les ajudes socials són luxes als quals hem de renunciar per mantenir l’estat del benestar. Quin benestar, si ens treuen allò que el justifica? Que no es financen amb els nostres impostos i altres aportacions, aquests drets i serveis? Bé, almenys amb les aportacions i impostos d’alguns, perquè els més espavilats ja disposen de paradisos fiscals on evadir les indecents quantitats que maneguen. Que no és feina dels governs controlar la corrupció i l’evasió d’impostos? Que no ho és també gestionar els recursos i establir prioritats? Les crisis afecten sempre els sectors més dèbils de la societat i és aquests a qui cal ajudar i protegir. Als rics, al cap i a la fi, tant se’ls en dóna el que retallin o deixin de retallar, perquè ja porten els seus fills a escoles elitistes i es fan operar en clíniques privades. Llavors, a qui vol salvar realment la dreta? És una pregunta retòrica, naturalment. Però com que tots en sabem la resposta, novament tots en som còmplices i culpables.

Diari de Girona, 29 de gener de 2012