16 de gener de 2012

Conte sense fi

Hi havia una vegada uns senyors encorbatats i importants que guanyaven molts i molts diners, i acaparaven i acaparaven sense preocupar-los les conseqüències i com que els diners no els cabien aquí, els evadien a paradisos fiscals. Eren tan cobdiciosos, que van provocar una crisi (com un daltabaix) que primer se’n va dir recessió i que deien els entesos que feia anys que no es veia i que treballs tindríem a sortir-nos-en (però als entesos no se’ls creia gaire ningú). Llavors, els senyors que governaven, que tot sovint no són els mateixos que manen, van pensar que la millor manera d’arreglar el desgavell era cenyir-nos el cinturó fins que ens afogués, per això van aplicar retallades, tot i que ells en deien reformes estructurals. Així, com que tots estaven en mans del capital, van collar els més indefensos i van fer pagar la crisi als que no hi tenien res a veure: van abaixar els sous i les pensions, i van decidir que la sanitat, l’educació, l’ecologisme i la cultura eren uns luxes superflus que cadascú s’havia de pagar de la seva butxaca (que prèviament s’havien encarregat de buidar).
Aleshores, uns quants van sortir al carrer a protestar i la gent va dir que eren “els indignats”, perquè es veu que n’estaven fins al capdamunt de la presa de pèl. Però quan portaven uns dies protestant, els governants van decidir que ja n’hi havia prou d’aquell color i van enviar uns senyors amb porra, que en diuen policia, a esbandir les places i els carrers, que és per on ha de passejar la gent de bé, que no protesta ni qüestiona res.
Mentrestant, el gendre del rei (que era alt i ros com als contes ho són els prínceps) va voler imitar presumptament els senyors encorbatats i importants que guanyaven molts diners, com ja ho havien fet abans uns a qui regalaven vestits i gestionaven palaus de la música i coses així. I el rei, que sempre sortia a la tele per Nadal, va dir que aquest havia estat un any “difícil i complicat per a tots” i també que  “la justícia és igual per a tothom” i no se li va escapar el riure.
Aquell Nadal la gent retallada va menjar torrons mentre parlava de la crisi a les sobretaules i alguns deien que la culpa era dels que venien de fora i ens treien la feina i s’aprofitaven dels ajuts i d’altres deien que la culpa era dels funcionaris o dels poetes o dels periodistes, que sempre tenen la culpa de tot. I mentre es buscaven culpables, els senyors importants, el gendre del rei i els dels vestits, els del palau de la música i coses així s’atipaven amb golafreria perquè sabien que aquest conte no s’acaba mai.

Diari de Girona, 31 de desembre de 2011