16 de gener de 2012

Carta a un gos

Benvolgut amic,

Només puc començar així: ho sento, em sap greu, ho lamento, me n’avergonyeixo i, deixa-m’ho dir, em revolta. I la teva mirada, desconcertada i suplicant rere les reixes, em glaça la sang i em remou l’estómac. T’ho fan cada any, a tu i a milers com tu, des de fa molt de temps. T’ho fan i es queden tan amples i dormen a les nits i la consciència no els fa cap nosa. I t’ho fan especialment ara, que ja ha passat el Nadal i s’ha endut l’eufòria i els bons propòsits. M’ensumo (perdona però ja sé que aquest verb fa més per tu) que alguns dels que ara t’abandonen en un descampat, són els mateixos que si gosessis criticar la hipocresia nadalenca et clavarien agulles als ulls i et titllarien d’iconoclasta i d’esnob.
No ho diguis a ningú, però els humans ja ho som, així. Perquè m’entenguis: què es pot esperar d’una espècie que practica, entre d’altres salvatjades, l’esclavitud, el genocidi i el sotmetiment de les dones o que deixa morir de fam, dia rere dia, els seus cadells (o sigui els cadells humans, tu ja m’entens)? En fi, te’n podria explicar un cabàs... I això que ens anomenen Homo sapiens!
També hi ha humans dignes, no et pensis. N’hi ha que us tracten com cal, que us recullen, que us adopten, que us defensen. I hi ha gent que malda perquè entenguem que nosaltres també som animals, que formem part de la natura, que som un més d’aquest complex entramat que compartim amb altres espècies. I què? Molts es continuen creient el centre de l’univers (una cosa molt grossa en la immensitat de la qual quedem diluïts com un gra de pinso). Molts creuen posseir el dret de disposar de la resta d’espècies, animals i vegetals: depreden, arrasen, destrueixen, malmenen, extingeixen. Mira, perquè vegis com són: fins fa poc, al meu país, permetien torturar els toros i al país del costat els continuen torturant i a sobre tenen la barra de dir-n’hi art.
No t’ho prenguis malament, però entenc que hi hagi gent a qui no li agradeu (jo no tindria mai un periquito, per exemple), perquè, has d’admetre-ho, deixeu anar molt de pèl i heu de sortir cada matí i cada vespre a pixar i ens costeu un ronyó en veterinaris. Però t’asseguro que si jo mai tingués un periquito, no l’abandonaria. Vull dir que qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Entre tu i jo: qui us abandona perquè us moriu de gana i de fred és el que hauria d’estar tancat rere aquestes reixes.
Cuida’t i no defalleixis, que la vida de tant en tant dóna segones oportunitats.
D’animal a animal,



Diari de Girona, 15 de gener de 2012