30 de gener de 2012

Les fal·làcies de la dreta

        La dreta espanyola, que ha anat assimilant també l’extrema dreta, ha treballat sense descans a favor de l’oblit i la manipulació històrica. Gràcies a aquesta incansable labor, devem ser un dels països amb més desconeixement del seu passat recent, un país ignorant reconstruït a còpia de silencis, claudicacions, tergiversacions i un cinisme capolador. Perquè aquesta dreta, nascuda de les cendres del franquisme, ha aconseguit que un règim feixista s’hagi jutjat –és un dir– amb benevolència i hagi passat com a salvador de la pàtria davant els perills extremistes de la República. Ha aconseguit arrabassar una part de la història i, ja sense cap complex, entroncar amb els valors d’una dictadura en la qual s’emmiralla encara que no ho pugui dir obertament (tot i que el subconscient els traeix sovint). Només així s’entén que personatges com Fraga facin el que han fet i morin com han mort. La dreta se n’ha sortit amb la seva i tots en som culpables perquè, d’alguna manera, ho hem permès.
            Ara la dreta, espanyola i catalana, persegueix un altre objectiu aprofitant la coartada de la crisi. I poc a poc, arterosament, amb tenacitat i la inestimable col·laboració d’altres forces polítiques, socials i financeres, ho està aconseguint. Es tracta de fer passar per luxes el que són necessitats i drets. Totes aquelles millores que hem anat adquirint a força d’anys i reivindicacions, de lluita i evolució democràtica i social del país, ara resulta que són insostenibles (en canvi, l’Església no ho és, per exemple). L’educació pública, l’assistència sanitària, la promoció cultural, els drets laborals o les ajudes socials són luxes als quals hem de renunciar per mantenir l’estat del benestar. Quin benestar, si ens treuen allò que el justifica? Que no es financen amb els nostres impostos i altres aportacions, aquests drets i serveis? Bé, almenys amb les aportacions i impostos d’alguns, perquè els més espavilats ja disposen de paradisos fiscals on evadir les indecents quantitats que maneguen. Que no és feina dels governs controlar la corrupció i l’evasió d’impostos? Que no ho és també gestionar els recursos i establir prioritats? Les crisis afecten sempre els sectors més dèbils de la societat i és aquests a qui cal ajudar i protegir. Als rics, al cap i a la fi, tant se’ls en dóna el que retallin o deixin de retallar, perquè ja porten els seus fills a escoles elitistes i es fan operar en clíniques privades. Llavors, a qui vol salvar realment la dreta? És una pregunta retòrica, naturalment. Però com que tots en sabem la resposta, novament tots en som còmplices i culpables.

Diari de Girona, 29 de gener de 2012

16 de gener de 2012

Carta a un gos

Benvolgut amic,

Només puc començar així: ho sento, em sap greu, ho lamento, me n’avergonyeixo i, deixa-m’ho dir, em revolta. I la teva mirada, desconcertada i suplicant rere les reixes, em glaça la sang i em remou l’estómac. T’ho fan cada any, a tu i a milers com tu, des de fa molt de temps. T’ho fan i es queden tan amples i dormen a les nits i la consciència no els fa cap nosa. I t’ho fan especialment ara, que ja ha passat el Nadal i s’ha endut l’eufòria i els bons propòsits. M’ensumo (perdona però ja sé que aquest verb fa més per tu) que alguns dels que ara t’abandonen en un descampat, són els mateixos que si gosessis criticar la hipocresia nadalenca et clavarien agulles als ulls i et titllarien d’iconoclasta i d’esnob.
No ho diguis a ningú, però els humans ja ho som, així. Perquè m’entenguis: què es pot esperar d’una espècie que practica, entre d’altres salvatjades, l’esclavitud, el genocidi i el sotmetiment de les dones o que deixa morir de fam, dia rere dia, els seus cadells (o sigui els cadells humans, tu ja m’entens)? En fi, te’n podria explicar un cabàs... I això que ens anomenen Homo sapiens!
També hi ha humans dignes, no et pensis. N’hi ha que us tracten com cal, que us recullen, que us adopten, que us defensen. I hi ha gent que malda perquè entenguem que nosaltres també som animals, que formem part de la natura, que som un més d’aquest complex entramat que compartim amb altres espècies. I què? Molts es continuen creient el centre de l’univers (una cosa molt grossa en la immensitat de la qual quedem diluïts com un gra de pinso). Molts creuen posseir el dret de disposar de la resta d’espècies, animals i vegetals: depreden, arrasen, destrueixen, malmenen, extingeixen. Mira, perquè vegis com són: fins fa poc, al meu país, permetien torturar els toros i al país del costat els continuen torturant i a sobre tenen la barra de dir-n’hi art.
No t’ho prenguis malament, però entenc que hi hagi gent a qui no li agradeu (jo no tindria mai un periquito, per exemple), perquè, has d’admetre-ho, deixeu anar molt de pèl i heu de sortir cada matí i cada vespre a pixar i ens costeu un ronyó en veterinaris. Però t’asseguro que si jo mai tingués un periquito, no l’abandonaria. Vull dir que qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Entre tu i jo: qui us abandona perquè us moriu de gana i de fred és el que hauria d’estar tancat rere aquestes reixes.
Cuida’t i no defalleixis, que la vida de tant en tant dóna segones oportunitats.
D’animal a animal,



Diari de Girona, 15 de gener de 2012

Conte sense fi

Hi havia una vegada uns senyors encorbatats i importants que guanyaven molts i molts diners, i acaparaven i acaparaven sense preocupar-los les conseqüències i com que els diners no els cabien aquí, els evadien a paradisos fiscals. Eren tan cobdiciosos, que van provocar una crisi (com un daltabaix) que primer se’n va dir recessió i que deien els entesos que feia anys que no es veia i que treballs tindríem a sortir-nos-en (però als entesos no se’ls creia gaire ningú). Llavors, els senyors que governaven, que tot sovint no són els mateixos que manen, van pensar que la millor manera d’arreglar el desgavell era cenyir-nos el cinturó fins que ens afogués, per això van aplicar retallades, tot i que ells en deien reformes estructurals. Així, com que tots estaven en mans del capital, van collar els més indefensos i van fer pagar la crisi als que no hi tenien res a veure: van abaixar els sous i les pensions, i van decidir que la sanitat, l’educació, l’ecologisme i la cultura eren uns luxes superflus que cadascú s’havia de pagar de la seva butxaca (que prèviament s’havien encarregat de buidar).
Aleshores, uns quants van sortir al carrer a protestar i la gent va dir que eren “els indignats”, perquè es veu que n’estaven fins al capdamunt de la presa de pèl. Però quan portaven uns dies protestant, els governants van decidir que ja n’hi havia prou d’aquell color i van enviar uns senyors amb porra, que en diuen policia, a esbandir les places i els carrers, que és per on ha de passejar la gent de bé, que no protesta ni qüestiona res.
Mentrestant, el gendre del rei (que era alt i ros com als contes ho són els prínceps) va voler imitar presumptament els senyors encorbatats i importants que guanyaven molts diners, com ja ho havien fet abans uns a qui regalaven vestits i gestionaven palaus de la música i coses així. I el rei, que sempre sortia a la tele per Nadal, va dir que aquest havia estat un any “difícil i complicat per a tots” i també que  “la justícia és igual per a tothom” i no se li va escapar el riure.
Aquell Nadal la gent retallada va menjar torrons mentre parlava de la crisi a les sobretaules i alguns deien que la culpa era dels que venien de fora i ens treien la feina i s’aprofitaven dels ajuts i d’altres deien que la culpa era dels funcionaris o dels poetes o dels periodistes, que sempre tenen la culpa de tot. I mentre es buscaven culpables, els senyors importants, el gendre del rei i els dels vestits, els del palau de la música i coses així s’atipaven amb golafreria perquè sabien que aquest conte no s’acaba mai.

Diari de Girona, 31 de desembre de 2011