17 de desembre de 2012

El relat de Wert


Fa fred. La mainada es frega les mans i tremola. Tots porten l’abric cordat fins a l’últim botó, bufanda i gorra fins a les celles: amb prou feines se'ls reconeix. Aprofitant l’aglomeració de l’entrada, un grup d'alumnes es passen uns paperets de mà en mà, sempre pendents dels mestres que, rostre sever i mirada inquisidora, repassen tots els moviments sospitosos. Se senten uns xiuxiuejos, una remor entre els alumnes. “Prou! Enraoneu com cal!”, crida un dels mestres, corpulent i amenaçador, sense treure’s les mans de la butxaca.
Els alumnes entren a classe en una filera irreprotxable, capcots i vençuts. Pengen l’abric, la bufanda, els guants, les gorres, les motxilles... i tornen a aprofitar els moments de confusió per dir-se unes paraules en veu baixa, un murmuri que de seguida capta l’orella entrenada del mestre. “Parleu bé d'una punyetera vegada!”, exigeix, mentre escriu la data a la pissarra, damunt la qual llueixen els símbols separatistes, provincians i excloents. Els alumnes renyats abaixen el cap i, en silenci, humiliats, s’asseuen i obren llibres i llibretes timbrats amb una estelada. Alguns tremolen, ara de por o de ràbia, potser també d'impotència  D’altres, fins i tot han de reprimir una llàgrima mentre es mosseguen els llavis i premen els punys.
Les hores de classe transcorren lentes i feixugues. Els mestres adoctrinen els alumnes i els fan repetir, amb una canterella monòtona i pomposa, les virtuts de la falsa pàtria i dels seus ídols. La majoria de llibres han estat barroerament manipulats i alguns mapes, fins i tot, han canviat les fronteres.
A l’hora del pati, presidit per banderes anticonstitucionals, tot són corredisses i crits. Dos dels alumnes que s’havien passat el paperet a l’entrada provoquen una baralla expressament. En un no res, domina el caos. Els mestres abandonen els llocs de vigilància i s’afanyen cap a la batussa. La resta d'alumnes aprofita per escapolir-se’n i trobar-se rere els lavabos. “¡Por fin!”, exclama un d’ells. “Ahora somos libres”, afegeix un altre. I tots comencen a parlar animadament del darrer partit del Real Madrid. De sobte, però, se senten passos damunt la grava i el director treu el cap. I somriu. Els alumnes queden glaçats, una sensació de vertigen els recorre l’espinada. “Us tenim!”, amenaça el director, amb els ulls injectats d'odi. Els registren, se'ls enduen, els apunten a una llista. Estan marcats per sempre més.
Però lluny d'allà  dos herois, el capità Wert (Torito bravo) i la seva mà dreta, Vázquez (l’Aliat), preparen l’alliberació. Continuarà...

Diari de Girona, 16 de desembre de 2012


3 de desembre de 2012

Impuntuals


La immensa majoria de gent d'aquest país és impuntual: arriba tard o molt tard a tot arreu. Molts consideren que l’hora acordada és només una aproximació o recomanació. Així, doncs, si han quedat, per exemple, a les nou del vespre per anar a sopar, mai no es presentaran a les nou en punt, sinó que, en el millor dels casos, a les nou començaran a enfilar cap al lloc on han de trobar-se. Els pocs que sí que ens prenem seriosament l’hora de la cita, solem esperar amb escassa esperança que l’altra persona sigui de la minoria puntual (som com una mena de secta grupuscular i ens reconeixem de seguida, amb un somriure cofoi). Si, a més, som dels que arribem amb força antelació als llocs, l’espera pot resultar eterna i enervant, tot i que un acaba aprenent a treure profit d'aquests forats negres.
Com que la trigança, la demora i el retard són pràctiques comunes i socialment acceptades al nostre país, és altament improbable que ningú es disculpi quan arriba tard, tret que la tardança sigui escandalosa. Pel mateix motiu, els actes més diversos comencen sempre amb retard i, de retruc, afermen i perpetuen el nefast hàbit de la impuntualitat (paraula que, no sé per què, no recull el diccionari. O precisament el fet que no la reculli resulta molt simptomàtic).
En d'altres països més al nord, aquesta falta de puntualitat seria impensable i imperdonable. Arribar tard és signe de mala educació, de descurança i d'ineptitud  per això s’exigeix sempre una disculpa sincera i unes raons de causa major (s’accepten catàstrofes naturals, defuncions de parents de primer grau i poc més). S’entén, doncs, per què aquests països ens porten tants d'anys d'avantatge  L’explicació és ben clara: no perden el temps. Perquè esperant es perd molt de temps i es malgasta molta energia. La manca de puntualitat és una forma velada de desordre, per la qual cosa resulta impossible organitzar-se i planificar i, per tant, resulta impossible ser eficient. Als països civilitzats, els trens surten a l’hora que toca i les persones es troben a l’hora acordada; els programes de televisió comencen a l’hora anunciada i el senyor que t’ha de venir a arreglar la nevera ve a l’hora que es va comprometre (aquí ni vénen ni truquen per avisar-te'n). Als països civilitzats es respecta el temps propi i, sobretot, es respecta el temps dels altres.
Mentre a d'altres terres surten a l’hora i arriben a temps, nosaltres ens perdem pel camí. Com de costum, doncs, fem i farem tard. Fins i tot per la independència.

Diari de Girona, 2 de desembre de 2012


19 de novembre de 2012

La decadència elegant


La tardor, abans d'entrar pels ulls, entra pel nas. S’ensuma, es flaira, s’olora. Es pressent. S’intueix. Llavors vénen –sempre que cauen en males mans– les coloraines de postaleta, les interpretacions mal païdes i els paisatges bucòlics de sèrie B amb alguna poesia carrinclona dessota. Tot té el seu preu, suposo.
Tanmateix, la tardor és el moment de la decadència elegant, del declivi aristocràtic, de la subtilesa cromàtica, dels matisos crepusculars. La natura rebenta, regalima i plora, però, al mateix temps, convida, acull, amaga i ofereix. Humits i fragants, relliscosos i en descomposició, els boscos semblen desempallegar-se de tota nosa, de traves, i frisen per despullar-se del superflu, per mostrar-se sense subterfugis: vulnerables i inermes, gairebé humans.
La tardor és, sobretot, l’època dels bolets. S’enyoren tot l’any, es desitgen quan s’apropa el moment, s’esperen amb les primeres pluges, se cerquen cada temporada amb renovada il·lusió... I, de vegades, se’n troben! S’observen uns segons, abans de prendre'ls amb infinita cura i ficar-los al cistell, talment un tresor. I es flairen amb intensitat, tot aclucant els ulls. Sempre cal flairar-los, perquè contenen el bosc sencer i la terra que els alimenta i l’aigua plujana que els engreixa i totes les generacions que els han caçat i percaçat. Netejar-los i cuinar-los, vet aquí un altre gran plaer. Agraïdíssims, els bolets enriqueixen i potencien tots i cadascun dels plats: els arrossos, les carns, la pasta, les amanides, un carpaccio, o, simplement saltejats amb all i julivert, suggereixen tot un univers d'aromes i sabors. Un vi agosarat i persistent, no cal dir-ho, ho acaba d'arrodonir.
Però trobar bolets costa. Vol paciència, perseverança, cal recórrer boscatges, recordar corriols i giragonses, conquerir i retenir clapades. Els bolets es confonen amb les fulles, es mimetitzen amb els troncs i el sòl, s’assemblen a algunes pedres, s’oculten sota la fullaraca i la pinassa, rere les soques i entre les arrels. Requereixen l’agudesa dels sentits, la finor que permet distingir matisos i tonalitats. Alguns bolets verinosos retiren moltíssim als comestibles. El bon boletaire, però, en té prou amb un cop d’ull per diferenciar-los. El bon boletaire no grata el bosc com un senglar afamat, no arrenca els bolets dolents o que no coneix, no deixa marques ni revela secrets. El bon boletaire és generós amb el temps i amb la natura. El bon boletaire sap que la tardor i els seus fruits són com un ritual sagrat i, humil, ho agraeix any rere any.

Diari de Girona, 18 de novembre de 2012


5 de novembre de 2012

Ens agrada Catalunya


Ens agrada Catalunya (Nos gusta Cataluña) perquè cada estiu lloguem un xalet de luxe a la Costa Brava i els diumenges, després de missa, naveguem amb el iot fins a una cala cristal·lina i rocallosa i, ullpresos per la terra conquerida, hissem la bandera rojigualda. Ens agrada Catalunya perquè també disposem d’un apartament molt bufó a Vaquèira-Beret i de vegades, tot esquiant, ensopeguem amb el Juanca (per als súbdits, sa Majestat) i organitzem unes festasses que pagueu vosaltres.
Ens agrada Catalunya perquè, anant contra Catalunya, podem esgarrapar molts vots a Espanya. Ens agrada Catalunya perquè hi estem molt integrats, la prova és que ens atipem de pa amb tomata i panellets, fuet i gambes de Palamós mentre els nostres cambrers (ara llatinoamericans) destapen ampolles de Pingus i Moët Chandon, ja que el cava i els vins del Priorat ens fan cremor d’estómac i, pitjor encara, ens deixen ressaca.
Ens agrada Catalunya perquè ens han dit que tenen un altre idioma (o dialecte), així com estrany, mig francès mig portuguès, i que el parlotegen en dies assenyalats i, fins i tot, per telèfon. Nosaltres, però, encara no l’hem sentit mai perquè la gent és molt educada i ens enraona, tot i que està perseguit, en espanyol (nos chifla Cataluña!).
Ens agrada molt, moltíssim, Catalunya perquè els catalans fan coses, no sabem ben bé quines, però segur que estan la mar de bé, emprenedors i manyacs i formiguetes com són ells. Bé, potser és tot allò del caga tió i el caganer, que és molt simpàtic. Ah! I també alcen torres humanes i, folklòrics de mena, ballen en rotllana com els indis de les praderies.
Ens agrada Catalunya perquè la gent paga i calla i de tant en tant, quan n’està fins al capdamunt, surt al carrer en massa i s’esbrava amb quatre crits i una bandera que tot el dia onegen com fanàtics (és que són molt ells). Ens agrada Catalunya perquè és el cor d’Espanya i, mentre bategui, tindrem sang per anar xuclant.
Ens agrada Catalunya (Nos gusta Cataluña) perquè té el delta de l’Ebre, la vall de Núria, la Sagrada Família, el Liceu i en Duran i Lleida. Ens agrada Catalunya perquè de seguida ens hem posat d’acord amb els seus governants sobre quines són les causes d’aquesta productiva crisi i així podem pactar amb ells les retallades socials, laborals, educatives, culturals i sanitàries mentre salvem bancs i empreses privades i escombrem un frau per aquí i un corrupte per allà.
Ens agrada Catalunya perquè sabem que, si s’independitza, tindrem la coartada perfecta per desfermar el nostre odi.

Diari de Girona, 4 de novembre de 2012


23 d’octubre de 2012

Quan sigui vell


Quan sigui vell, vull que m’ho digueu i no pas que m’ho amagueu amb eufemismes carrinclons i floretes ensucrades. Em podreu dir vell o avi o padrí o vellard o, millor encara, em podreu dir ancià, perquè serà senyal que he viscut molt d’anys. I si algú s’emprenya amb mi, em podrà anomenar xaruc o antanyàs o mòmia, que jo somriuré per sota el nas i brandaré el bastó com si es tractés d’una espasa tot fent cara d’indignat. Però les coses pel seu nom, sisplau.
Quan sigui vell, parleu-me amb normalitat, no pas com si fos una criatura curta de gambals. Com a molt, us demanaré que alceu la veu perquè, tip de sentir bestieses i maules, potser se m’hauran tapat les orelles. M’agradarà saber com esteu i què penseu i què sentiu. Perquè, malgrat ser vell, jo també sentiré i pensaré, encara que sigui a un altre ritme i amb unes altres prioritats. Però no us penseu ni per un moment que no viuré la vida amb tota la intensitat i plenitud de què sigui capaç.
Quan sigui vell, veniu-me a veure i no em mireu amb angúnia ni amb presses ni amb indulgència. Escolteu-me, si us ve de gust, i porteu-me els meus néts i –tant de bo els conegui– els meus besnéts. Els contaré contes i llegendes, i algun episodi de la meva biografia que ni jo mateix sabré si ha succeït com els l’explico (però això tant li fa, al cap i a la fi, perquè ens passa a tots, joves, madurs i vells). Sigui com sigui, deixeu-me llegar-vos la meva memòria i la meva experiència, no pas perquè us vulgui alliçonar o explicar batalletes, sinó perquè seran el meu darrer tresor i em plaurà compartir-lo amb vosaltres. Després, feu-ne el que vulgueu.
Quan sigui vell, continueu regalant-me llibres i tot allò que estimuli i mantingui viu el meu cervell. Sempre he pensat (o potser és que m’agradaria que fos així) que les persones que ens dediquem a feines intel·lectuals podrem gaudir d’una vellesa més plena, menys traumàtica, perquè el plaer intel·lectual no es perd amb els anys i, a més, dóna consistència i fortalesa, una mena de serenor i equilibri per encarar les coses. I jo, si les malalties em respecten, continuaré cultivant la curiositat i la inquietud, el compromís amb les meves idees, el sentit crític i reflexiu, la ironia i la creativitat, i tot allò que ha donat sentit a la meva vida.
Quan sigui vell, no sé com serà el món, però segur que hauré perdut molts amics pel camí i de vegades em sentiré sol i desorientat, perplex pels canvis o aclaparat pel declivi del meu cos. Per això us necessitaré al meu costat. I per això us ho dic amb temps, ara que encara en tinc força.

Diari de Girona, 21 d'octubre de 2012


8 d’octubre de 2012

No han entès res



Ens pensàvem que la transició, tot i ser força tèrbola, almenys havia servit per iniciar el camí de la maduresa democràtica. Ens pensàvem, i jo el primer, que els governs socialistes havien modernitzat i obert la mentalitat d’Espanya, que definitivament s’havia deixat enrere la sordidesa de la dictadura. Però no, tot era un miratge. L’esperit de l’Espanya franquista continua més vigent que mai, encara que sigui camuflat i justificat per una democràcia tan feble com impostada, encara que sigui parapetada en una constitució que s’assembla més a les Sagrades Escriptures que a un compendi de normes jurídiques.

I el pitjor de tot no és que la dreta cavernícola espanyola continuï tancant els ulls al progrés, a l’esperit democràtic, a la llibertat dels pobles per decidir el seu futur. El pitjor és que l’esquerra que ha governat i aspira a tornar governar Espanya està fent exactament el mateix. Ho dissimula millor, és cert. Ho amaga amb sopars de duro com l’Espanya federal i l’estat plurinacional, però en el fons nega les evidències i s’atrinxera en la unitat de la pàtria amb el mateix fanatisme que un militar de la Legión. Que ningú no oblidi que del Partit Socialista Espanyol ha sorgit gent com Rosa Díez, José Bono o Fernández Vara, és a dir, gent que ha atiat la por, que ha manipulat la informació i que és capaç de dir, com aquest expresident d’Extremadura, que Catalunya hauria de tornar tots els extremenys en cas d’assolir la independència.
 
Tot plegat demostra que després de trenta-cinc anys de democràcia, ni els uns ni els altres encara no han entès res. Res de res. No han entès que Catalunya sí que ha evolucionat, amb les seves ombres i injustícies, és cert; però malgrat els seus polítics, els catalans han estat capaços d’avançar i madurar, de dialogar i integrar, de manifestar-se de forma massiva, contundent i rotunda però alhora pacífica i festiva. I això els descol·loca tant, els supera tant, que només poden recórrer a arguments barroers, a manifestacions baladreres, a intimidacions i xantatges. Estan tan desesperats i es veuen tan perduts, que han optat per la baixesa d’intentar dividir la societat catalana incitant l’odi entre la gent de diversa procedència. Però un cop  més s’equivoquen, perquè un cop més desconeixen la realitat d’aquesta terra on la gent ve d’arreu i parla moltes llengües, on tothom viu i forma part d’un mateix país i un mateix projecte. Però jo ja no penso perdre ni un segon més explicant-los el que no volen entendre. Em limitaré, doncs, a reproduir les paraules de la gran Isabel Buján: “Que les den morcilla!”.

Diari de Girona, 7 d'octubre de 2012

2 d’octubre de 2012

Llegendes de mar de la Costa Brava


Llegendes de mar de la Costa Brava
Editorial: Edicions Sidillà, 2012. Tercera edició, març 2015
Pàgines: 383







Fa només un parell de generacions als pobles i viles de la Costa Brava, des de Blanes fins a Portbou, la gent tenia una relació estreta amb el mar. Mariners, pescadors, sargidores, patrons de barca, mestres d’aixa i peixaters vivien de la seva riquesa. Al mar, l’estimaven i el temien. Del mar arribava la vida i també la mort, per això no ens ha d’estranyar que hagi generat tantes llegendes: sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, pirates, contrabandistes i amors incondicionals entre molts altres regalims marins que travessen la nostra geografia i que miren també d’explicar-la. Miquel Martín ha anat pescant les llegendes de la memòria de la gent, de publicacions antigues. Algunes són molt conegudes, d’altres inèdites. Són l’altre tresor de la Costa Brava.

24 de setembre de 2012

Fins aviat, Espanya


L’Espanya obtusa i tancada (perquè també n’hi ha una d’aguda i oberta) veu perplexa i enfurida com Catalunya s’escapa per moments. Sempre l’ha vista lluny, de fet, però abans només li calia tibar la cadena per fer-la passar de nou per d’adreçador. La resposta d’aquesta Espanya centralitzadora, de tics imperialistes i maneres dictatorials, ha estat l’esperada: indiferència primer, menyspreu després i, finalment, un seguit de manipulacions i d’amenaces força previsibles (rei i exèrcit inclosos). Tot plegat atiat per un odi antiquíssim i visceral que els encega fins a la demència.
Des de l’Espanya oberta i tolerant, democràtica i sensible, hi ha hagut algunes –poquíssimes, tot cal dir-ho– reaccions favorables: manifestacions a favor del dret dels catalans a decidir el seu futur i alguns articles que denuncien i lamenten l’abús i les injustícies que històricament ha patit Catalunya. I també alguna gent valenta que ens admira –potser fins a idealitzar-nos–, que entén que vulguem marxar i que fins i tot ens demana si pot venir amb nosaltres (perquè ells també n’estan tips, d’aquesta Espanya troglodítica).
Queda clar, però, ben clar, que l’Espanya que mana, que decideix, que influeix i que domina l’opinió pública és l’Espanya fosca i retrògrada que encara parla de la indivisibilitat de la pàtria i d’altres temes amb un to i amb uns arguments que farien enrojolar qualsevol demòcrata de primera volada.
Jo vull marxar, fugir, de l’Espanya obtusa i tancada, però vull continuar relacionant-me amb l’Espanya oberta i tolerant. M’agraden moltes coses d’aquest país veí, començant per la seva literatura i acabant per la seva gastronomia, hi tinc amics i familiars, parlo la seva llengua (que no menyspreo com fa l’Espanya obtusa amb la meva). Fins i tot puc entendre els seus neguits, perquè molt sovint també són els meus. Una de les moltes raons per les quals desitjo la independència és precisament per no veure Espanya com un llast, com un enemic i com un dèspota, sinó com el país veí amb el qual puc mantenir una relació normal i, amb el temps, potser cordial. És més, no vull arrossegar tota la vida una visió negativa i estereotipada dels espanyols, perquè Espanya, com qualsevol país, és plural en opinions i actituds. I perquè si perpetuo aquests tòpics i estereotips m’acabaré semblant perillosament a aquesta Espanya fosca i encarcarada que tant vull defugir.
Per això, a tots aquells espanyols que no ens prejutgen pel nostre origen, que ens entenen i que respecten el nostre dret a decidir, no els voldria dir “adéu” sinó “fins aviat”.

Diari de Girona, 23 de setembre de 2012


10 de setembre de 2012

A temps


A la infantesa el temps s’assembla a una teranyina invisible que ens atrapa i ens balanceja segons com bufa el vent. És com un misteri insondable que t’envolta i que només semblen controlar els adults (de fet, a tu et sembla que els adults ho controlen tot). Els estius són curts i intensíssims, per exemple, i les hores d’avorriment i tedi, en canvi, són monstruoses i aclaparadores. Els anys esdevenen segles estel·lars, eternitats. Et mires els rellotges i els calendaris perplex, com un mapa indesxifrable i absurd, prescindible fins i tot. Et queda tant de temps, encara!
A l’adolescència el temps se’t gira en contra, com tot, com tothom. Te’n falta o te’n sobra, però mai no s’ajusta als teus desitjos. Però a les primeries de la joventut ja comences a intuir que cal esprémer alguns instants i t’hi aboques com un foll. Comences a intuir que tu mateix ets fet de temps, que el temps pot esdevenir un tirà i, per això, t’hi rebel·les com un esclau. Malgrat tot, et mostres arrogant i jugues amb les hores, que allargasses fins a la matinada, o desdenyes alguns moments que imagines superflus (potser per això dorms tant).
I quan arriba l’edat adulta creus que, ara sí, ho pots dominar tot. I agafes l’agenda i l’atapeeixes d’activitats perquè penses que així sotmetràs el temps i emplenaràs cada buit o cada buidor de la teva vida. Arribes a pensar (ai, senyor!) que com menys temps tens, més amunt has arribat. Com més farcida llueixes l’agenda més important ets, més has triomfat, més camí has recorregut. I fas infinitat de coses perquè el temps no s’escoli per enlloc, perquè no et prengui ni un bri de prestigi i notorietat. “És que no tinc temps!”, et sents dir i sents que diuen, mesells, milers de vegades al teu voltant. Aleshores penses: “Si no tinc temps, què tinc, llavors?”. I la paraula “no-res” cau rotunda i ensordidora com un bufetada.
Només llavors et tornes selectiu. I pacient. I per increïble que sembli, el temps s’estira, manyac, i es fa còmplice, proper. Et deixar respirar i, sobretot, et deixa badar (que vol dir contemplar i pensar i somiar i etc.). Ja no tens temps de no tenir temps. No t’ho pots permetre de cap manera. En primer lloc, perquè cada vegada estàs més a prop d’exhaurir el temps que t’ha tocat de viure. I en segon lloc, perquè no hi ha plaer més gran que saber que te’n sobra, de temps. I saps que aquest temps sobrer pots invertir-lo, guardar-lo, malgastar-lo, regalar-lo, comprimir-lo o dilatar-lo, perquè és teu, ben teu.
I sempre hi som a temps, de fer tot això. Suposo.

Diari de Girona, 9 de setembre de 2012

27 d’agost de 2012

Patriotes?


Des de fa un temps observo amb certa inquietud i incomoditat com proliferen les mostres de patriotisme exacerbat, exagerat, fins i tot histriònic. Gent que diu que s’estima Catalunya fins a la darrera gota de la seva sang (no sé si de Catalunya o d’ells); gent que s’atapeeix de símbols fins a les orelles i fa proclames enceses i arravatades a favor del seu país i en contra dels altres (si més no del veí). M’incomoda perquè hi veig una actitud massa dogmàtica i superficial, una visió poc flexible, mancada de matisos i subtileses. M’inquieta perquè no entenc –no ho he entès mai– aquesta entrega incondicional, cega i sorda a una idea, a una pàtria o a un partit polític.
És clar que m’estimo el meu país, perquè és el meu i el dels meus avantpassats i el dels meus fills. Me l’estimo perquè ha patit moltes injustícies i humiliacions. Me l’estimo perquè sé que té moltes virtuts per explotar, perquè el respiro cada dia. Però també el critico i em revolto quan, de vegades, el meu país es mostra sorrut o mesquí, quan es torna intransigent i egoista. I de vegades, per què no dir-ho, el meu país m’avergonyeix, sobretot quan s’empara, poruc i cofoi, en el victimisme, en valors retrògrads i en subterfugis carrinclons.
Només aspiro a ser català a Catalunya amb la mateixa normalitat amb què ho és un francès a França o un espanyol a Espanya. És a dir, vull que el meu país sigui sobirà per decidir, per construir i per equivocar-se. Vull que sigui lliure per triar, perquè sense llibertat no hi ha dignitat possible. Vull que la meva cultura sigui respectada i protegida, que no hagi de fer esforços constants per simplement sobreviure. Vull que la meva llengua tingui els mateixos drets que la resta, que no m’hagi de passar la vida defensant el que és una obvietat. I precisament perquè tot això em sembla just, fa anys que m’hi he compromès. Per això, doncs, escric articles i llibres intentant explicar i explicar-me la realitat i la manera de millorar-la; per això participo en moviments i iniciatives socials i culturals que treballen per la dignitat del país. I per això seré a la manifestació de l’11 de setembre, com vaig ser a la 10 de juliol del 2010: per demanar la independència de Catalunya, sense excuses, sense trampes, sense ambigüitats (com fan alguns que s‘emplenen la boca de nacionalisme i patriotisme).
El dia que Catalunya tingui un estat propi ja no caldrà reivindicar tot això, però encara ens quedarà molta feina per fer: haurem de lluitar per un país més just, més solidari, més progressista i més culte. A veure qui s’hi apunta, llavors.

Diari de Girona, 26 d'agost de 2012


13 d’agost de 2012

Més enllà de la por


Antigament, els governants no havien de donar explicacions dels seus actes, per injustos, cruels o absurds que fossin. Estaven per damunt del bé i del mal i, per tant, estaven també per damunt del poble, al qual miraven amb una barreja de condescendència i menyspreu. Els reis, els emperadors, els tsars, els dictadors es dignaven a sortir de tant en tant a la balconada dels seus palaus i castells per ser aclamats i victorejats mentre saludaven els seus súbdits amb un deix de paternalisme a la mirada. Entre el poble i ells s’estenia un abisme insuperable, eren dos mons infinitament allunyats i irreconciliables. El poble –argüien els governants– era analfabet i inculte i, per tant, no sabia què li convenia ni entenia els designis de la política i la religió. Per això existien cacics i sacerdots, soldats i patriarques, representants de l’elit del poder, que manipulaven i dominaven la consciència, l’opinió i els actes de les masses. Quan algú gosava enfrontar-se al poder, els seus representants tenien moltes maneres d’esclafar-lo i a vegades n’hi havia prou amb la por i les amenaces.
Actualment, els governants haurien de comparèixer al congrés i davant la premsa per explicar les seves decisions, però cada vegada més sovint se n’escapoleixen o ho endossen a algun subaltern. Quan hi apareixen, adopten un to arrogant i un discurs que els traeix: continuen pensant que la gent és analfabeta i inculta. I encara estan per sobre del bé i del mal, només així s’entén que tota la patuleia de corruptes i depredadors visquin al marge de la llei, sense ser jutjats, empresonats i sense tornar ni un euro del que s’han embutxacat. Tot plegat demostra que continuen tractant la població amb infinit menyspreu i que només hi veuen una font inesgotable d’on ragen i es mantenen els seus privilegis. On abans hi havia cacics, sacerdots i militars, ara hi ha també bancs, grans empreses i mitjans de comunicació que els fan la feina bruta, perquè si en alguna cosa hem avançat és en l’art de la manipulació, tan subtil que sovint fins i tot passa desapercebuda. Ara cal atacar la base, l’educació i la cultura, perquè així cada cop serà més semblant a com era antigament la societat: un món de rics i pobres, un món de cultes i incultes, un món de dominadors i dominats. I quan les veus s’alcen o la gent surt al carrer a protestar, només cal recórrer a l’ancestral estratagema de la por.
Però tant els governants antics com els actuals han comès sempre el mateix error: oblidar que quan la gent ja no té res a perdre també perd la por.


Diari de Girona, 12 d'agost de 2012


29 de juliol de 2012

D'entre les cendres


Podria parlar-vos de l’incendi que ha assolat l’Alt Empordà. Una catàstrofe que m’ha esqueixat l’ànima, que m’ha fet plorar de ràbia i d’impotència mentre les cendres s’anaven acumulant al pati de casa i la fortor de fum s’escolava per la finestra, directe al cervell. Tot cremava descontrolat, atiat per un vent furiós, voraç, mentre jo escrivia precisament sobre aquesta terra tan masegada, idolatrada, grapejada... i malgrat tot, tan rica i potent, tan evocadora i soferta.
Podria parlar-vos de la crisi brutal i despietada que ha desballestat tantes famílies i que ha posat al descobert les misèries d’un país que encara es creu un imperi i actua amb la consegüent i patètica altivesa. Misèries que ho són també dels que ho maneguen tot i d’un sistema injust i immoral que només engreixa els que més tips estan (sempre queda l’esperança que rebentin o se’ls enduguin a l’escorxador). Una crisi que amaga tanta mentida i corrupció, tanta estultícia i cinisme que som incapaços de mirar-la cara a cara sense abaixar els ulls.
Podria parlar-vos d’una cultura que fa temps que trontolla, que malviu perquè només la deixen regir-se pels números i els beneficis (com tot, al capdavall). I, amb la coartada de sempre, ara volen que aquesta cultura sigui patrimoni d’una elit econòmica perquè així serà més fàcil comprar silencis, manipular-nos i controlar-nos (com si no ens grapegessin prou!).
Podria parlar-vos d’un país petit, el meu, que fa temps que està cremat. Un país erm, devastat, gris de cendra. Un país espremut i sistemàticament menyspreat, denigrat i escarnit. Un país que, gràcies a una majoria de polítics porucs i pactistes, ha esdevingut una colònia explotada i sense esma.
I davant semblant panorama, podria fer les maletes i marxar, lluny, ben lluny. Però resulta que tinc una filla que canta una cançó perquè el vent s’aturi i el foc s’apagui, mentre jo m’estremeixo de cap a peus. I tinc una feina que m’apassiona i que continuaré fent encara que me la paguin cada dia pitjor. Resulta que visc envoltat de persones que també s’estimen el que fan i que, a cops de talent i imaginació, tiren endavant. Cada vegada que surto al carrer o entro a internet, ensopego amb gent que, valenta, obstinada, planta cara a les injustícies tot comprometent-se amb el que creu. I aquesta filla que canta al vent diu que és catalana amb la mateixa naturalitat que respira. Tot plegat, doncs, em fa concebre esperances. I què cony, no vull marxar! Que marxin ells.

Diari de Girona, 29 de juliol de 2012 


17 de juliol de 2012

El somriure de la hiena


Quan Aznar va embolicar Espanya en una guerra absurda, il·legal i immoral, se’l veia somrient, fins i tot rialler, al costat dels seus ídols Bush i Blair. El cost econòmic, humà i social que podria tenir aquella campanya contra les fantasmals armes de destrucció massiva tant se li’n donava. Ell el que de veritat desitjava era sortir a les fotos dels diaris internacionals i engreixar la seva egolatria. I ho havia aconseguit. Les posteriors crítiques i manifestacions contra la guerra, així com la revelació de manipulacions i mentides barroeres, li relliscaven sota una gruixuda capa de cinisme. Aznar reia, somreia, mostrant les dents, com les hienes.
Ara els seus tornen a riure i a somriure com hienes, amb aplaudiments que no volen ni poden amagar l’eufòria que senten. Aquesta exhibició de triomfalisme exultant revela la cara més fosca i insensible d’aquesta dreta troglodítica, còmplice de la dictadura econòmica que s’està imposant a tort i a dret, peti qui peti. Una dictadura que la dreta (la catalana també) ven com a inevitable, necessària, imprescindible per sortir de la crisi. És curiós que els arguments recordin tant els de la guerra del seus admirats Aznar i Bush: per protegir la llibertat i la seguretat dels ciutadans, cal reduir els seus drets legals i reforçar el control de tots els seus moviments. Ara la cantarella és: per preservar la societat del benestar, cal retallar les ajudes socials, els sous, les pensions, la sanitat i l’educació. Què en queda, llavors, de la societat del benestar? Què en queda, llavors, de la llibertat? Tot plegat, es presenta embolicat amb l’insistent discurs segons el qual hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i, per tant, som nosaltres els que ara ens hem de sacrificar per salvar un sistema que, de fet, només els afavoreix a ells (amb quina subtilesa, però alhora amb quina contundent perversitat, s’ha anat introduint aquest sofisma!).
En el fons aplaudeixen perquè veuen com els seus principis neoliberals, ultraconservadors, reaccionaris i classistes es van implantant poc a poc, però de manera implacable. Tenen la coartada de la crisi i el suport internacional, tenen uns mitjans de comunicació manipuladors i poderosos que els riuen les gràcies, i tenen la banca i els grans poders econòmics oferint-los aixopluc i sous milionaris.
Riuen i somriuen, doncs, perquè saben que tenen la paella pel mànec, que res no han de patir perquè, com les hienes, com més cadàvers hi hagi escampats més ben alimentats aniran ells.

Diari de Girona, 15 de juliol de 2012


2 de juliol de 2012

Estic reunit


Hi ha individus que sempre estan reunits, els truquis a l’hora que els truquis, hi vagis a l’hora que hi vagis. De fet, podríem dir que el seu estat natural és estar reunit i, només molt de tant en tant, deixen d’estar-ho. És més, aquests espècimens no es troben amb d’altra gent, no hi van a prendre un cafè, no hi tenen una cita, sinó que sempre, sempre, s’hi reuneixen. I com els agrada dir “Estic reunit” o “Tinc una reunió”! Com vessen d’orgull i de satisfacció, com s’estufen!
Sempre m’he preguntat què hi fan, en aquestes reunions maratonianes, eternes. De què parlen, per a què serveixen, qui les convoca, qui les organitza, qui hi assisteix. I si fossin només un subterfugi per no contestar les trucades o no rebre les visites que els fan nosa? O una excusa per esquitllar-se de la feina i passar l’estona mentre arriba –o no– la jubilació? O si fossin, en casos més enlairats i, per tant, més greus, un pretext fantàstic per viatjar, passar dietes i intentar arreglar el món a còpia de saquejar-lo? Parlar de reunions és com parlar d’interculturalitat o de transversalitat, tothom se n’emplena la boca, però ningú no sap ben bé què signifiquen ni quina utilitat tenen.
La prova que la majoria de reunions són una farsa queda ben palès quan hi assisteixes, encara que sigui a la força, enganyat o per simple curiositat antropològica. En molts casos ni els convocants de la reunió saben per què l’han convocada i comencen a divagar d’una manera que, si no fos vergonyosa i ofensiva, seria còmica. Resulta patètic descobrir com intenten justificar aquella trobada supèrflua i com improvisen preguntes i comentaris vacus per allargar aquell cadàver. Gràcies a aquests trucs tan barroers però efectius, els assistents acaben parlant de qualsevol cosa menys de l’objecte –per vague que sigui– que els ha reunit allà. I el millor de tot: la reunió sol acabar amb la convocatòria d’una altra reunió que, no cal dir-ho, seguirà les mateixes pautes que la precedent (una mica com “la parte contratante de la primera parte” dels germans Marx).
Un exemple, l’Ampa de l’escola de la meva filla va convocar fa poc una reunió l’ordre del dia de la qual era “tractar temes molt importants” (literalment, sic, al peu de la lletra). Davant una proposta tan concreta i clarificadora, vaig optar per no anar-hi, no fos cas que els “temes molt importants” fossin el rescat, ai, vull dir, el crèdit, a la banca espanyola, o els mafiosos, ai, vull dir, els empresaris, de l’Eurovegas. Aixeco acta.



Diari de Girona, 1 de juliol de 2012

18 de juny de 2012

Un dia a Girona


Com un rellotge biològic, Girona em crida de tant en tant. Hi he d’anar, l’he de trepitjar, passejar, flairar, veure, mirar, criticar, estimar, evocar...
Aparco sempre a Pedret, en part perquè la ciutat (com totes les ciutats del planeta) té un greu problema d’aparcament, i en part perquè així començo a caminar-la de bon principi. M’agrada creuar la plaça de Sant Pere i anar-me endinsant per la Barca, Calderers, Ballesteries fins arribar a l’Argenteria. Ramblejo una mica, faig un cafè a la plaça del Vi i, petita concessió a la nostàlgia, passo pel carrer Ferreries Velles per ullar l’escarransit balcó del pis on m’estava durant la meva època d’estudiant.
Passejo pel Barri Vell sense rumb, sempre igual, sempre diferent. Bado. Miro aparadors de llibres, de vins. Potser prenc un cervesa a l’Arc o al Bistrot. Pujo escales, travesso arcades, llimo pedres sota els peus. Aquesta ciutat sempre em resulta acollidora, propera, assumible.
Puc dinar on sigui, on calgui, on pugui, però si l’ocasió s’ho val vaig a can Massana. Hi practiquen una cuina deliciosa, elaborada i honesta. Durant l’estona que dura l’àpat no pots pensar en altra cosa que a gaudir de cada plat, de cada sabor, de cada subtilesa. L’esclat de gustos, aromes, colors i textures et reconcentra de tal manera, que t’absorbeix del tot, t’engoleix. El local és agradable i discret, amb el celler a la vista, com un objecte envejable i inassolible; el servei és atent sense resultar embafador. Els amos són, ras i curt, encantadors. En surts reforçat i renovat.
Satisfet l’estómac, ara cal satisfer l’ànima (avui estic aristotèlic). Per això m’apropo, sempre però passant per la plaça del Mercadal, fins a la llibreria 22. Miro, remeno i trio. M’hi eternitzo, no en sortiria mai. Vaig acumulant llibres i llibres al taulell (ai, la ruïna dels lectors voraços!). En Guillem Terribas emergeix, silenciós com Gary Cooper a High Noon, d’aquell despatx on sempre cavil·la, trama, rumia. La fem petar. Riem un estona.
A Girona li proven les tardes. Sec en una terrassa de la plaça de la Independència (alguns tota la vida en diran de Sant Agustí) i observo la gent mentre prenc una canya. Sempre em trobo algú conegut, és com una llei no escrita: un antic professor, un antic company de facultat, un col·lega d’aquest volàtil món literari... El vespre s’escola, lent com la ciutat que l’alberga. És hora de tornar a casa. Ara vaig a buscar el cotxe vorejant el riu i, de tant en tant, miro la Devesa. Ja m’enyoro.

Diari de Girona, 17 de juny de 2012


4 de juny de 2012

País miserable


Vaig realitzar tots els meus estudis a l’ensenyament públic. L’anomenada EGB la vaig cursar en dues escoles de poble, menudes, casolanes i familiars. Tots ens coneixíem, alumnes, mestres, pares... i tots hi érem benvinguts i –gairebé sempre– ben avinguts. Érem molts alumnes a cada classe, en algunes ocasions fins i tot dos cursos alhora. Les aules, les recordo fredes, enormes, de sostres altíssims. Havíem de creuar el carrer per anar al pati, sempre polsegós, i els dies de pluja ens deixaven jugar als passadissos d’aquell casalot que feia d’escola. Encara ara en puc sentir la flaire. Tret de comptades excepcions, vaig tenir mestres excel·lents i abocats a la seva feina, dins i fora del col·legi. Mestres que gaudien d’un prestigi i un respecte proverbials i que em van influir molt més del que jo sospitava en aquell moment, capaços de suscitar interessos que amb el temps esdevindrien part essencial de la meva vida: la lectura, l’escriptura, la natura, la reflexió, el compromís...
En plena ebullició hormonal, vaig començar la secundària en un institut del poble veí. Els que provenien de l’escola privada (i religiosa) ens miraven amb aires de superioritat, quan no amb desdeny. Però els nostres resultats acadèmics no diferien gens ni mica. Allà, provant de compaginar els estudis amb la libido, van passar volant els tres cursos de BUP i el COU. Llevat d’algun i alguna penques que tenien la mateixa vocació per la pedagogia que jo per la comptabilitat fiscal, novament puc presumir de bons professors. Ells van coure, a foc lent i fent xup-xup, la meva passió per la literatura, la filosofia, la llengua i l’art.
Girona primer i Barcelona després van acollir els meus estudis universitaris. Vaig poder estudiar gràcies a l’esforç dels meus pares, a treballar durant els estius i a les migrades beques que, després d’absurds tràmits, rebies molts mesos després. Girona era llavors una ciutat encantadorament propera amb una universitat deliciosament petita. En algunes assignatures de filosofia érem tot just mitja dotzena d’alumnes i un cop més vaig trobar-me professors que van orientar la meva trajectòria intel·lectual i vital.
Avui tot aquest sistema d’ensenyament públic trontolla. De fet, s’està ensorrant. S’arruïna per la incompetència dels que governen i la cobdícia dels que manen. Tot plegat contribueix també al descrèdit dels docents i, de retruc, en pateixen les conseqüències els alumnes. Un país que no aposta ni inverteix en l’educació és un país miserable, per molt que tingui diners per salvar bancs i grans empreses.

Diari de Girona, 3 de juny de 2012

21 de maig de 2012

La comèdia humana


Honoré de Balzac, penetrant observador de les ànimes i les coses, pretenia oferir un retrat de la seva època, una mena de mosaic literari que reflectís totes les misèries i grandeses de la societat del seu temps i del que ell anomenava les “especies humanes”. És el que va definir com la Comèdia humana, un ambiciós projecte que només la seva mort va estroncar i que va arribar a aplegar vuitanta-cinc novel·les.
 Dins de la Comèdia humana va publicar l’any 1833 Eugénie Grandet a la revista L'Europe littéraire. L’any següent la novel·la va sortir en forma de llibre. L’obra està ambientada a l’època de la Restauració borbònica, un període que pretén esborrar les ànsies llibertàries i igualitàries de la Revolució Francesa. Una etapa marcada per una profunda crisi política, social, econòmica i moral.
En aquests temps convulsos, un personatge sap treure profit de la situació i de les debilitats dels qui l’envolten. Es tracta de Fèlix Grandet, boter i vinater, que es torna immensament ric gràcies a la seva perspicàcia i murrieria. Jugant amb la inestabilitat del mercat, amb la inseguretat dels més dèbils, Grandet augmenta la seva fortuna i especula constantment amb les seves possessions, accions, crèdits i diners. La seva manca d’escrúpols li permet amassar una fortuna que mai és transparent als ulls dels seus coneguts, amics o familiars, que s’han d’acontentar a fer pronòstics força allunyats de la realitat. Grandet no té cap recança a l’hora de mentir, fingir sordesa o tartamudejar si això li ha de reportar algun benefici econòmic. Podríem dir que la seva riquesa augmenta proporcionalment a la seva degradació moral.
Avar obsessiu, Fèlix Grandet només viu per acaparar i engreixar el seu capital. Només és feliç anticipant i calculant els guanys, contemplant els seus comptes, les seves possessions i acaronant les peces d’or. “Oh, quina felicitat si els diners es poguessin gastar i retenir al mateix temps!”, arriba a dir. Tanmateix, a la seva dona i a la seva filla, Eugénie, les obliga a dur una vida espartana, austera, en el llindar de la misèria. Els demana constantment sacrificis sense donar-los res a canvi i es mostra sever i inflexible quan no els compleixen. De fet, creu que el diner ho pot controlar tot i que, per tant, està per damunt de tot: l’educació i l’amor de la seva filla, la malaltia de la seva dona, la mort del seu germà o els principis ètics.
I ara no sé per què us explico tot això, si no té res a veure amb el que està passant avui en dia.

Diari de Girona, 20 de maig de 2012


16 de maig de 2012

Restaurants tramposos


Per als qui menjar i beure són activitats preeminents, marcs perfectes per una bona conversa, rituals gairebé sagrats, només comparables a la lectura i a la reflexió, les coses s’estan posant francament difícils. Cada vegada costa més trobar un restaurant com cal. És a dir, un restaurant en el qual la relació entre la qualitat i el preu sigui equilibrada, justa. Fins i tot els restaurants més tronats tenen ínfules de grandesa i, damunt unes estovalles ratades i olioses, t’hi col·loquen un parell d’espelmes per compensar la deixadesa de l’establiment.
Cada vegada més restaurants oculten una carta minsa i una cuina pobra rere noms pomposos i enrevessats que, un cop explicats pel cambrer/a, et fan venir ganes d’arrencar a córrer. D’altres exhibeixen una carta inacabable, la majoria dels plats de la qual, tanmateix, no poden oferir al client per motius que mai no acabes de comprendre del tot (han tancat tots els mercats del món, potser?). Semblantment passa amb la carta de vins: denominacions d’origen d’arreu, varietats diverses, però ben poques ampolles disponibles. “Però aquest també li agradarà”, et diu el cambrer/a. I tu què saps que m’agrada? M’agrada el que he demanat i que precisament no tens; i m’aconselles aquest que val el doble. Això sí, te’l serveixen a temperatura massa alta i en copes inapropiades.
Hi ha un altre model de restaurant al qual he deixat d’anar fa temps. És aquell que exhibeix a les parets fotos de famosos que hi han anat a menjar. Més que la carta, els vins o qualsevol altra virtut, les amos d’aquests establiments estan entestats a mostrar totes les celebritats amb qui s’han fotografiat al llarg de la seva vida (per altra banda sospito que poc plena). Dines o sopes amb en Guardiola al clatell i la Rahola a davant mentre, a banda i banda, t’estan observant la Lloll Bertran (horror!) i algun polític de qui ja no se’n recorda gairebé ningú. I mentre mastegues la carn massa cuita i beus el vi que no volies, sempre se t’acut que segurament a cap d’ells no els van donar una taula entre la cafetera i la nevera de gelats ni els van cobrar un servei que no havien demanat.
Encara queden bons restaurants, i tant! Però són pocs i estan sols i aïllats, lluitant dia a dia contra l’onada pretensiosa i supèrflua que ho assola tot. Són restaurants honestos, conscients dels seus defectes i les seves virtuts, que no estiren més el braç que la màniga i que tracten tots els clients amb la mateixa deferència, surtin o no a la tele.

Diari de Girona, 6 de maig de 2012


4 de maig de 2012

Centenari d'un clàssic


El centenari de Joan Sales reivindica una de les novel·les més intenses i oblidades de la nostra literatura: Incerta glòria.

Joan Sales va ser poeta, traductor, promotor de la revista Quaderns de l’exili (publicada des de Mèxic) i editor de Rodoreda, Villalonga i Màrius Torres. Potser només per això ja caldria ser recordat com un dels grans intel·lectuals del seu temps. Però Sales va escriure, a més, Incerta glòria, que Mercè Rodoreda definiria en una carta al seu autor com “una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder”.
Escrita a quatre veus, Incerta glòria utilitza el gènere epistolar i les memòries per descriure i reflexionar sobre la Guerra Civil i la postguerra. De fet, podríem dir que es tracta de quatre novel·les magistralment entrelligades gràcies a una estructura sòlida, a una llengua moderna i propera, a una prosa directa però suggestiva, capaç de descripcions de gran potència lírica, de fiblades iròniques i descarnades o de reflexions filosòfiques. Sales ens mostra la guerra al front i a la rereguarda, des de la perspectiva dels vençuts però amb totes les subtileses, matisos i contradiccions que amaga un conflicte bèl·lic. Incerta glòria esdevé així el testimoni d’una generació sacrificada per la guerra, de joventut malaguanyada però recurrent: “I tota la joventut no és més que la incerta glòria d'un matí d'abril”, escriu Sales, manllevant un vers de Shakespeare. En resum, el retrat d’un país traït i derrotat, humiliat i poruc.
Tanmateix, Incerta glòria no és només una novel·la sobre la guerra, és també i sobretot una novel·la sobre l’amor i la mort, sustentada en uns personatges complexos que evolucionen al llarg de l’obra i s’arrapen o reneguen dels seus ideals de joventut. És, per tant, una novel·la impregnada d’existencialisme en la qual el cristianisme, l’anarquisme, Catalunya, la soledat, o el pas del temps esdevenen pretextos per endinsar-se en les pregoneses i replecs de la condició humana. Tot plegat fa d’Incerta glòria una obra lúcida i punyent, de vegades incòmoda i corrosiva, que ens interpel·la constantment davant una veritat volàtil i fugissera. En resum, una novel·la universal, una densa metàfora que la converteix en un clàssic.
La commemoració dels cents anys del naixement de Joan Sales hauria de servir per situar al lloc que es mereix una obra tan cabdal com Incerta glòria. Òmnium Cultural Gironès hi ha volgut contribuir amb l’organització d’un cicle de conferències a la Casa de Cultura de Girona que finalitzarà al desembre i que comptarà amb els millors especialistes en l’obra de Sales.

La Vanguardia, 4 de maig de 2012 

Sales i Rodoreda al jardí de l'editor el 1964


24 d’abril de 2012

Calders, Tísner, Sales


        Pere Calders, Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Joan Sales comparteixen any de naixement, 1912, i doncs, centenari. Però l’època que els va tocar viure, el seu tarannà inquiet, la seva dedicació intel·lectual i la seva estima pel país els va portar a compartir moltes altres experiències, passions i preocupacions.
Tots tres, per exemple, es van allistar al bàndol republicà durant la Guerra Civil, fidels a unes idees que no abandonarien en tota la seva vida. Tant Sales com Calders van deixar testimoni de la seva participació en el conflicte bèl·lic: el primer amb l’ambiciosa i complexa novel·la Incerta glòria i el segon a través del dietari Unitats de xoc. Tots tres es van exiliar a Mèxic. Allà Sales va fundar amb un grup d’intel·lectuals la revista Quaderns de l’exili, una publicació atrevida i compromesa amb la llengua, la cultura i la dignitat d’un país vençut i destarotat. A propòsit de les reunions dels membres del consell de redacció, Calders recordaria les paraules de Sales: “La nostra pàtria són els Països de Llengua Catalana i aquest és l’únic camí de retrobament”. En aquests mateixos Quaderns de l’exili Tísner hi va col·laborar com a ninotaire. Tísner i Calders, que eren cunyats, també van retrobar-se en l’exili mexicà i van treballar junts de publicitaris, de la mateixa manera que van coincidir en la seva faceta de dibuixants i en la direcció, just abans de la guerra, de la revista satírica L’Esquella de la Torratxa.
En tornar de l’exili, tots tres van continuar lluitant per les llibertats del país, pels seus ideals catalanistes i democràtics i per dotar la nostra literatura de veu pròpia. Així, Tísner va participar en l’Assemblea de Catalunya, va prendre part en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i en el ressorgiment del Centre Català del Pen. Calders, per la seva banda, va col·laborar amb publicacions com el diari Avui o les revistes El Temps, Serra d’Or o Canigó, fent gala d’un periodisme lúcid, crític i combatiu. Sales va tornar amb la ferma idea “d’editar en català tant com es pogués” i va crear, amb Xavier Benguerel, el Club Editor, que va publicar obres cabdals com La plaça del Diamant i Mirall trencat de Mercè Rodoreda o Bearn de Llorenç Villalonga, a banda de traduccions indispensables.
Demà és Sant Jordi, entre tant llibre superflu i tant escriptor oportunista i superficial, cal no oblidar l’obra d’aquests tres grans autors, compromesos amb la literatura i amb els seus principis.



Diari de Girona, 22 d'abril de 2012

10 d’abril de 2012

Anormals

         Va néixer en català. En aquest idioma hi va sentir les primeres paraules, les primeres cançons i els primers contes. En aquesta llengua li enraonava tothom, fins i tot l’avi i l’àvia nascuts a Andalusia. Així parlava en Mic i en Bugs Bunny, el llop ferotge i els tres porquets. En català va pronunciar el nom dels gossos (abans que el dels pares) i va expressar gana i fred i enuig i joia. El que faria qualsevol nena en qualsevol llengua de qualsevol país normal.
      Un estiu va venir un amic anglès a passar uns dies amb la família, i la nena va preguntar què era allò que parlava. Va començar a repetir-ne algunes paraules, com un joc i un repte. Al cap de pocs dies, amb l’ajut dels gestos i les entonacions, ho entenia gairebé tot i “parlava” imitant el ritme i l’accent. Des de llavors, de tant en tant, volia jugar a “parlar anglès”. El que no sabia, s’ho inventava (i sonava molt anglès, val a dir-ho).
       Al setembre va iniciar l’escola dels grans, és a dir, P3. Una escola petita d’un poble petit. Aleshores va començar a dir paraules en castellà, novament com un joc, com un experiment, com una novetat engrescadora. Sovint demanava com es deia una paraula catalana en castellà i en anglès i posava a prova la competència lingüística dels seus pares. Aquell Nadal van anar a visitar uns parents a Andalusia. La nena els va parlar castellà amb tota desimboltura i naturalitat. Quan desconeixia una paraula, la preguntava. De vegades improvisava solucions aproximatives, divertides, però coherents amb la fonètica d’aquella altra llengua. Sempre es va fer entendre.
      Una tarda de principis de març els pares seien al sofà llegint el diari, capficats i silenciosos. Miraven de treure l’entrellat de la decisió dels vint-i-quatre magistrats de la sala de contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: admetre excepcions a la immersió lingüística a l'escola, de tal manera que totes les famílies que ho demanessin podrien ser escolaritzades en castellà com a llengua vehicular. La nena pintava estirada a terra, semblava aliena als comentaris i preocupacions dels seus pares. Tot d’una, però, va preguntar què passava. Els pares li van explicar com van poder aquell desgavell absurd, aquell precedent explosiu, provocat per la denúncia manipulada i manipuladora de tres famílies que, elles soletes, havien fet trontollar la llengua i la política lingüística d’un país. Precisament el que no se li acudiria fer a cap pare d’un país normal.

Diari de Girona, 8 d'abril de 2012


1 d’abril de 2012

Els pobles perduts


Els pobles perduts

Editorial: Edicions Sidillà, 2012
Pàgines: 308






Heus aquí aquests pobles perduts, deshabitats o desemparats. Pobles, però, que es resisteixen a morir del tot, que no volen ser oblidats i que calia fixar sobre el paper perquè la seva memòria no s’esvaís per sempre més. I aquesta ha estat precisament la tasca de deu escriptors que han rastrejat Catalunya de cap a cap, furgant en el passat, en els records, fent parlar els carrers buits, les cases abandonades i els personatges que les omplien. Els pobles perduts és un testimoni etnogràfic, històric, folklòric, antropològic i literari que han fet possible Marta Alòs, Andratx Badia, Xavier Cortadellas, Marcel Fité, Miquel Martín, Xavier Lloveras, Isabel Olesti, Judit Pujadó, Joan Todó, Jordi Vilalta i les il·lustracions de Llenas Llensa.
Hi trobareu els següents pobles: Algars, Blancafor de Noguera, Camp de la Bota, Ciutat del Born, Conill, Corbera d’Ebre, el Fonoll, Faió, Finestres, Fitor, Iscles, Marmellar, Molinàs, Mussara, Peguera, Perellós, Pinyeres, Puimanyons, Puigcercós, Querós, Rúbies, Sallent, Sant Cebrià dels Alls, Sant Genís dels Agudells, Santa Eugènia de Relat, Selmella, Solduga, Talaixà, Tragó i Valldarques.

27 de març de 2012

L'imperi dels frívols

        Cada vegada més periodistes, sobretot de ràdio i de televisió, es deixen arrossegar per una nova moda: el desplegament d’una mal entesa informalitat i espontaneïtat que ells jutgen elegant, moderna i gairebé imprescindible per a la seva feina. En lloc de dirigir-se al públic per tal d’informar-lo o comunicar-li alguna cosa, per insubstancial que sigui (posem per cas: un partit de futbol), es dediquen a fer tertúlia entre ells. Així, en comptes de transmetre des d’un estudi de ràdio o un plató de televisió, sembla que ho facin des de la barra d’un bar, compartint canyes i tapes d’olives amb els amics o els col·legues de feina. Aleshores, talment com si un munt de cerveses haguessin desaparegut canyó avall, perpetren acudits barroers, bromes de pèssim gust, frases pretesament enginyoses i estirabots que, en la majoria dels casos, només entenen ells mateixos, perquè, arribats a aquest punt d’exaltació infantil, tant se’ls en dóna la gent que els escolta o els veu (tot i que se suposa que són precisament els que justifiquen la seva feina i el seu sou).
En alguns casos, aquest tipus de programa acaba degenerant en un xou, en una mostra d’exhibicionisme estèril, en una competició per veure qui la diu més grossa (és patètic comprovar les riallades que els provoquen les seves pròpies facècies). L’espectador o l’oient amb un mínim d’intel·ligència acaba sentint vergonya aliena, i no només per la flagrant manca de respecte cap al públic, sinó també per l’aire frívol, banal i bast que desprèn tot plegat. En aquest sentit, l’ús del llenguatge és –com sempre– molt revelador. A banda dels barbarismes que solen esquitxar el públic, per molt lluny que es trobi, els periodistes gosen jugar amb la llengua malgrat que en desconeixen les normes més elementals (i quina ceba que tenen a fer jocs de paraules!). I precisament perquè confonen un plató o un estudi amb la barra d’un bar, confonen també el registre col·loquial o vulgar amb el registre estàndard. Només així s’entén que el presentador d’un telenotícies pugui dir que el cotxe “anava a tot drap” o que en una reunió hi havia “bon rotllo” i no li caigui la cara de vergonya. Només així s’explica també l’ús carregós i intempestiu de frases fetes, dites i grolleries diverses.
Ja sé que també hi ha bons programes conduïts per periodistes rigorosos i competents, però sovint queden diluïts en aquest magma superficial i anodí que ha imposat l’imperi dels frívols. I ara, ves per on, tot plegat em recorda molt allò que en diuen literatura.

Diari de Girona, 25 de març de 2012