16 de desembre de 2011

Tradició i llegenda

Les festes de Nadal coincideixen amb el solstici d’hivern, cosa que propiciava tota mena de ritus i creences relacionades amb les tasques agrícoles i ramaderes. Així mateix, els rituals pagans de la vida i de la mort, de la renaixença i el culte als difunts s’entrellaçaven amb cerimònies religioses i convencions socials. Avui, malgrat viure en una societat tecnificada i consumista, bona part d’aquests vestigis sobreviuen en el nostre subconscient i expliquen molts dels usos i costums que tots practiquem sense saber del tot per què.
Sigui com sigui, el Nadal ha representat sempre la unió i reunió familiar presidida per un àpat especial i pel recolliment a l’escalf del foc, que al seu torn representa la flama dels difunts (per això segurament eren freqüents les fogueres la nit de Nadal). El tió, per exemple, era un element essencial que simbolitzava la llum i l’escalfor, però a més sembla tenir un origen mític que l’associa amb la divinitat. També és probable que el ritual del caga tió rememori el tribut que els vassalls havien de lliurar al seu senyor en l’època feudal, fet que explicaria en part el costum de fer-se regals durant aquestes dates. En terres empordaneses, per exemple, era habitual que els padrins regalessin als seus fillols una rabassa o mona, una mena de coca de pa que es pastava amb diversos ingredients (com matafaluga o celiandre) i que, depenent del lloc, podia adquirir diferents formes. És curiós que a Llofriu aquestes rabasses imitessin la forma humana però sense braços, fet que recordava enormement una mòmia i que suggereix l’origen funerari d’aquest costum.
Acomplerts els rituals familiars i religiosos, la nit de Nadal era també propícia a la disbauxa. La gent, i especialment el jovent, sortia al carrer de matinada i posava en pràctica tota mena de bromes, escarnis i burles. Segons explica Joan Amades al Costumari català, a Palafrugell era típic que els joves entressin a les quadres i als estables i s’enduguessin el bestiar a un lloc ben amagat per tal que l’amo trigués força a trobar-lo. A l’Escala, en canvi, es dedicaven a pintar versos galants, satírics o fins i tot ofensius a les portes de les cases de les fadrines. I a Torroella de Montgrí era típica la serenata, un accidentat recorregut pels carrers de la vila cantant i recollint el que els oferien els veïns.
La mitologia i les llegendes omplen la nit de Nadal d’éssers fantàstics. A indrets de mar, com Roses, es deia que era perillós trobar-se en un descampat a mitjanit ja que es podia caure sota l’encanteri de les sirenes (com també succeïa la nit de sant Joan). És clar que en alguns pobles interiors de l’Empordà pensaven precisament al contrari: aquesta nit la goges perdien els seus poders i es podia passejar impunement. No era així a la Garrotxa, on la Pesanta, una mena de gos gegant, es ficava a les cases i provocava malsons.
La diada de Nadal representava una treva en la dura vida quotidiana i era capaç de produir efectes màgics. La lluna, per exemple, perdia la seva influència i no calia vigilar si era nova o vella per realitzar certes tasques, tot i que s’afirmava que si no hi havia lluna es morien moltes parteres. També donaven una treva els temibles llops: durant aquest dia no atacaven els ramats, de manera que els pastors podia deixar les muntanyes i baixar a la vall a celebrar el Nadal. Més curiosa és la creença que, aquest dia i només aquest, les pedres creixien, ni que fos de manera imperceptible per a l’ull humà.
Com es pot veure, un hàlit de llegenda recorre sempre els nostres orígens i les arrels paganes i religioses, els fets històrics i mítics, es confonen i es barregen en una amalgama que fa de mal destriar.

La Vanguardia, 16 de desembre de 2011

La Pesanta



Personatges per espantar la mainada

· En Fumera
Així anomenat perquè entrava a les cases per la xemeneia. Es representava amb un ninot que es penjava al sostre de la llar, amb set ulls i quatre orelles que li permetien veure-ho i sentir-ho tot per després transmetre-ho als Reis. Tradició present sobretot a la Catalunya Nord i bona part de l’Empordà.

· El Pelut
A la Garrotxa i al Ripollès un personatge corpulent i cabellut se’n duu dins el seu sac la mainada que no es porta bé i ho comunica als Reis perquè els deixin sense regals.