27 de desembre de 2011

Mal educats

En alguns llocs públics i davant dels seus mateixos descendents, no deixa d’esgarrifar-me l’actuació de certs pares (que vol dir “pares i mares” mentre no ho desmenteixi el diccionari). Com vols que el teu fill es comporti com cal al teatre si a tu et sona el mòbil en plena obra i, a sobre, el contestes? Com vols que el teu fill respecti el silenci d’una biblioteca si tu hi parles a crits? Com vols que el teu fill sigui educat si tu no dius ni ase ni bèstia quan entres en una botiga? I això és només la part pública, la que es palesa, la punta d’un iceberg les profunditats del qual només es mostren en la intimitat de cada llar.
En gran part, els nostres fills aprenen per imitació i es comporten a imatge i semblança del que veuen a casa. Ja sé que hi entren molts més factors, ja sé que hi juguen moltes més variables, que hi ha matisos i subtileses a tenir en compte, però ens agradi o no, nosaltres som un referent constant i decisiu per als nostres fills. Per això a tanta gent li fa nosa la responsabilitat d’educar i se’n desentén del tot o la delega a mans dels altres (avis, mestres, mainaderes, televisió...) I per això els fills posen constantment a prova els nostres valors i conviccions, la nostra coherència i la nostra capacitat d’adaptació i d’aprenentatge.
No crec que existeixi una altra manera d’educar que no passi per una dedicació permanent i compromesa, sempre alerta a cada petit detall, a cada gest quotidià, a treure el màxim profit de cada moment. Això implica una relació intensíssima i sovint molt absorbent amb els nostres fills, però alhora, per poc bé que vagin les coses, molt gratificant. I implica també –malgrat que alguns pares en fugin- unes normes, uns hàbits, una disciplina i un rigor que no haurien d’estar renyits amb els valors laics ni amb una concepció progressista i oberta del món (tot i que aquests conceptes estan ja força depauperats). Si no, em sembla que confonem la tolerància amb la permissivitat i en comptes d’educar persones, estem creant petits monstres egocèntrics i despòtics que els mateixos pares retroalimenten tot justificant-los.  
Filòsofs, escriptors, pedagogs han tractat el tema de l’educació des de diferents vessants i amb infinitat d’arguments. Em quedo, però, amb la sintètica contribució del pedagog argentí Domingo Faustino Sarmiento: “Tots els problemes són problemes d’educació”. Llavors s’entenen moltes coses, fins i tot aquesta suposada crisi econòmica  que ens volen vendre.


Diari de Girona, 18 de desembre de 2011