30 de desembre de 2011

El sol del franquisme

L’any 1950 el matrimoni Langdon-Davies s’estableix a Catalunya. Primer a Premià de Dalt, a la casa de Marià Manent, poeta i traductor de moltes obres angleses al català i amb qui John Langdon-Davies havia fet coneixença als anys vint. I dos anys després a Sant Feliu de Guíxols, on convertiran Casa Rovira en un hotel de referència durant el creixement turístic. Hi arriben amb el seu gat anglès, unes llavors angleses i uns clàssics anglesos, en part per no perdre les seves arrels i en part per fer-se perdonar la marxa del seu país –o almenys així ho explica l’autora, amb exquisida ironia. Hi busquen una nova vida i hi troben una dictadura imposada pels vencedors. John Langdon-Davies, reporter de guerra i catalanista convençut, coneix bé Catalunya i la seva gent però, del tren estant, no deixa de sorprendre’ls l’actitud i l’esguard dels vençuts: “De tant en tant, miraven per la finestra la terra que ja no sentien com a seva, amb els senyals feixistes a l’entrada de la propera estació, els cartells en castellà i l’absència punyent de la senyera catalana”.
Patricia i John, doncs, tenen seriosos problemes per explicar als seus amics anglesos, amants de la democràcia i la tolerància, de la llibertat i la cultura, per què se’n van a viure a un país governat per un règim feixista. Al final, sembla que l’únic argument que els convenç és aquest: el sol (cosa perfectament comprensible si un ha viscut mai a Anglaterra). Perquè el sol del franquisme també escalfa, encara que s’hagin de prendre certes precaucions per no cremar-se, com la que els aconsella un taxista: “Guardi’s el català per als amics. No l’utilitzi en llocs públics”. O la que Patricia extreu de la seva forçada visita a la comissaria de Girona: “L’atmosfera inequívoca d’una dictadura: si se’t veu espantada estàs segura”.
Malgrat tot, els Langdon-Davies tiren endavant el seu negoci a Casa Rovira, “un lloc per a gent que no vol patates fregides a tot arreu”, com afirma el fullet de l’hotel. Lluiten amb la temible i caòtica maquinària burocràtica del franquisme, amb alguns clients excèntricament anglesos i amb alguns nadius decididament alarbs. Mentre el turisme altera la fisonomia de la costa, ballen sardanes i s’empelten dels usos i costums. A causa dels problemes de salut d’en John, passen llargues temporades a Anglaterra però, com diu Patricia, “fins i tot quan em menjava la meva torrada amb mantega i una capa gruixuda de melmelada de taronja, estava lluitant contra el record del pa amb tomàquet”.
Franco ha mort (el franquisme potser no) i el país, poc a poc i amb algun pas enrere, va superant les seves traves i els seus complexos. El sol continua brillant i quan “finalment sortia de l’autocar per endinsar-me en la calor tornassolada de Girona, sabia que aquí era casa meva”.
Patricia i John Langdon-Davies a Casa Rovira

La Vanguardia, 29 de desembre de 2011