5 de desembre de 2011

Declaració d'intencions

Ens pensàvem que l’amor vessava passió eterna, que caldria estimar-nos a queixalades perquè, si no, tot es refredaria i ens engoliria el tedi i la mediocritat. Aleshores imaginàvem nits d’alcohol vora el foc, com aristòcrates russos un xic depravats, tan literaris com ingenus. I ens agradava treure’ns la roba de pressa, barroerament, i lliurar els cossos a la batalla i, estèril paradoxa, lluitar contra els cossos.
Ens pensàvem que ens cridava la fama, com la crida de la selva, i que ens havíem d’enfilar per les lianes i saltar d’arbre en arbre fins al paradís terrenal: èxit, triomf, feina! Ens pensàvem que estàvem destinats a guanyar molts calés perquè –va, siguem clars–, doncs perquè havíem estudiat com posseïts i el nostre expedient era brillant i –vinga, siguem sincers– teníem talent. I ens pensàvem que aquest talent, i aquestes ganes boges de menjar-se el món, junts, coordinats i en estreta cooperació, ens obririen totes les portes. Encara més: sota les portes ens estendrien catifes i des dels balcons ens llançarien flors i algú que sortiria del no-res faria sonar les nostres cançons favorites, com en un musical carrincló.
Convençuts estàvem, i ningú ens hauria fet baixar del burro, que la vida era una muntanya russa i no importava gaire que fossis a dalt o a baix, sempre que el vehicle es desplacés a velocitats de vertigen i anés a algun lloc, encara que fos donant voltes sobre un circuit tancat.
Ara les muntanyes russes ens maregen i preferim anar tot xino-xano, sobretot perquè així toquem de peus a terra. Precisament perquè sota els peus no hi ha catifes sinó rocs que malmenen les sabates i, segons com, fan empassegar dues o més vegades, tot i que de tant en tant trobem clapes d’herba i això ens fa mirar enlaire sospitant la cagarada d’algun ocellot. Pesem que alguna cosa en deu quedar, del talent, vist que ens hi guanyem la vida, hi aboquem la nostra creativitat i ens el regalem l’un a l’altre. Ara sabem obrir una ampolla de vi a temps i xerrar amb calma i buscar amb les mans i veure-hi a les fosques. I per tot això, suposem, ens agrada treure’ns la roba sense presses mentre sona la música i fer dels nostres cossos uns aliats i dels nostres silencis, declaracions de pau. 
Però tot això és ara i aquí. I no sabem si demà els camins seran transitables i ens acompanyarà la serenor o la inquietud. Sabem, això sí, que voldríem fer-los plegats i caminar, caminar i caminar fins a la vora del precipici i llavors, només llavors, saltar-lo junts perquè ningú ens robi el darrer moment de plenitud i complicitat.

Diari de Girona, 4 de desembre de 2011