30 de desembre de 2011

El sol del franquisme

L’any 1950 el matrimoni Langdon-Davies s’estableix a Catalunya. Primer a Premià de Dalt, a la casa de Marià Manent, poeta i traductor de moltes obres angleses al català i amb qui John Langdon-Davies havia fet coneixença als anys vint. I dos anys després a Sant Feliu de Guíxols, on convertiran Casa Rovira en un hotel de referència durant el creixement turístic. Hi arriben amb el seu gat anglès, unes llavors angleses i uns clàssics anglesos, en part per no perdre les seves arrels i en part per fer-se perdonar la marxa del seu país –o almenys així ho explica l’autora, amb exquisida ironia. Hi busquen una nova vida i hi troben una dictadura imposada pels vencedors. John Langdon-Davies, reporter de guerra i catalanista convençut, coneix bé Catalunya i la seva gent però, del tren estant, no deixa de sorprendre’ls l’actitud i l’esguard dels vençuts: “De tant en tant, miraven per la finestra la terra que ja no sentien com a seva, amb els senyals feixistes a l’entrada de la propera estació, els cartells en castellà i l’absència punyent de la senyera catalana”.
Patricia i John, doncs, tenen seriosos problemes per explicar als seus amics anglesos, amants de la democràcia i la tolerància, de la llibertat i la cultura, per què se’n van a viure a un país governat per un règim feixista. Al final, sembla que l’únic argument que els convenç és aquest: el sol (cosa perfectament comprensible si un ha viscut mai a Anglaterra). Perquè el sol del franquisme també escalfa, encara que s’hagin de prendre certes precaucions per no cremar-se, com la que els aconsella un taxista: “Guardi’s el català per als amics. No l’utilitzi en llocs públics”. O la que Patricia extreu de la seva forçada visita a la comissaria de Girona: “L’atmosfera inequívoca d’una dictadura: si se’t veu espantada estàs segura”.
Malgrat tot, els Langdon-Davies tiren endavant el seu negoci a Casa Rovira, “un lloc per a gent que no vol patates fregides a tot arreu”, com afirma el fullet de l’hotel. Lluiten amb la temible i caòtica maquinària burocràtica del franquisme, amb alguns clients excèntricament anglesos i amb alguns nadius decididament alarbs. Mentre el turisme altera la fisonomia de la costa, ballen sardanes i s’empelten dels usos i costums. A causa dels problemes de salut d’en John, passen llargues temporades a Anglaterra però, com diu Patricia, “fins i tot quan em menjava la meva torrada amb mantega i una capa gruixuda de melmelada de taronja, estava lluitant contra el record del pa amb tomàquet”.
Franco ha mort (el franquisme potser no) i el país, poc a poc i amb algun pas enrere, va superant les seves traves i els seus complexos. El sol continua brillant i quan “finalment sortia de l’autocar per endinsar-me en la calor tornassolada de Girona, sabia que aquí era casa meva”.
Patricia i John Langdon-Davies a Casa Rovira

La Vanguardia, 29 de desembre de 2011

27 de desembre de 2011

Mal educats

En alguns llocs públics i davant dels seus mateixos descendents, no deixa d’esgarrifar-me l’actuació de certs pares (que vol dir “pares i mares” mentre no ho desmenteixi el diccionari). Com vols que el teu fill es comporti com cal al teatre si a tu et sona el mòbil en plena obra i, a sobre, el contestes? Com vols que el teu fill respecti el silenci d’una biblioteca si tu hi parles a crits? Com vols que el teu fill sigui educat si tu no dius ni ase ni bèstia quan entres en una botiga? I això és només la part pública, la que es palesa, la punta d’un iceberg les profunditats del qual només es mostren en la intimitat de cada llar.
En gran part, els nostres fills aprenen per imitació i es comporten a imatge i semblança del que veuen a casa. Ja sé que hi entren molts més factors, ja sé que hi juguen moltes més variables, que hi ha matisos i subtileses a tenir en compte, però ens agradi o no, nosaltres som un referent constant i decisiu per als nostres fills. Per això a tanta gent li fa nosa la responsabilitat d’educar i se’n desentén del tot o la delega a mans dels altres (avis, mestres, mainaderes, televisió...) I per això els fills posen constantment a prova els nostres valors i conviccions, la nostra coherència i la nostra capacitat d’adaptació i d’aprenentatge.
No crec que existeixi una altra manera d’educar que no passi per una dedicació permanent i compromesa, sempre alerta a cada petit detall, a cada gest quotidià, a treure el màxim profit de cada moment. Això implica una relació intensíssima i sovint molt absorbent amb els nostres fills, però alhora, per poc bé que vagin les coses, molt gratificant. I implica també –malgrat que alguns pares en fugin- unes normes, uns hàbits, una disciplina i un rigor que no haurien d’estar renyits amb els valors laics ni amb una concepció progressista i oberta del món (tot i que aquests conceptes estan ja força depauperats). Si no, em sembla que confonem la tolerància amb la permissivitat i en comptes d’educar persones, estem creant petits monstres egocèntrics i despòtics que els mateixos pares retroalimenten tot justificant-los.  
Filòsofs, escriptors, pedagogs han tractat el tema de l’educació des de diferents vessants i amb infinitat d’arguments. Em quedo, però, amb la sintètica contribució del pedagog argentí Domingo Faustino Sarmiento: “Tots els problemes són problemes d’educació”. Llavors s’entenen moltes coses, fins i tot aquesta suposada crisi econòmica  que ens volen vendre.


Diari de Girona, 18 de desembre de 2011

16 de desembre de 2011

Tradició i llegenda

Les festes de Nadal coincideixen amb el solstici d’hivern, cosa que propiciava tota mena de ritus i creences relacionades amb les tasques agrícoles i ramaderes. Així mateix, els rituals pagans de la vida i de la mort, de la renaixença i el culte als difunts s’entrellaçaven amb cerimònies religioses i convencions socials. Avui, malgrat viure en una societat tecnificada i consumista, bona part d’aquests vestigis sobreviuen en el nostre subconscient i expliquen molts dels usos i costums que tots practiquem sense saber del tot per què.
Sigui com sigui, el Nadal ha representat sempre la unió i reunió familiar presidida per un àpat especial i pel recolliment a l’escalf del foc, que al seu torn representa la flama dels difunts (per això segurament eren freqüents les fogueres la nit de Nadal). El tió, per exemple, era un element essencial que simbolitzava la llum i l’escalfor, però a més sembla tenir un origen mític que l’associa amb la divinitat. També és probable que el ritual del caga tió rememori el tribut que els vassalls havien de lliurar al seu senyor en l’època feudal, fet que explicaria en part el costum de fer-se regals durant aquestes dates. En terres empordaneses, per exemple, era habitual que els padrins regalessin als seus fillols una rabassa o mona, una mena de coca de pa que es pastava amb diversos ingredients (com matafaluga o celiandre) i que, depenent del lloc, podia adquirir diferents formes. És curiós que a Llofriu aquestes rabasses imitessin la forma humana però sense braços, fet que recordava enormement una mòmia i que suggereix l’origen funerari d’aquest costum.
Acomplerts els rituals familiars i religiosos, la nit de Nadal era també propícia a la disbauxa. La gent, i especialment el jovent, sortia al carrer de matinada i posava en pràctica tota mena de bromes, escarnis i burles. Segons explica Joan Amades al Costumari català, a Palafrugell era típic que els joves entressin a les quadres i als estables i s’enduguessin el bestiar a un lloc ben amagat per tal que l’amo trigués força a trobar-lo. A l’Escala, en canvi, es dedicaven a pintar versos galants, satírics o fins i tot ofensius a les portes de les cases de les fadrines. I a Torroella de Montgrí era típica la serenata, un accidentat recorregut pels carrers de la vila cantant i recollint el que els oferien els veïns.
La mitologia i les llegendes omplen la nit de Nadal d’éssers fantàstics. A indrets de mar, com Roses, es deia que era perillós trobar-se en un descampat a mitjanit ja que es podia caure sota l’encanteri de les sirenes (com també succeïa la nit de sant Joan). És clar que en alguns pobles interiors de l’Empordà pensaven precisament al contrari: aquesta nit la goges perdien els seus poders i es podia passejar impunement. No era així a la Garrotxa, on la Pesanta, una mena de gos gegant, es ficava a les cases i provocava malsons.
La diada de Nadal representava una treva en la dura vida quotidiana i era capaç de produir efectes màgics. La lluna, per exemple, perdia la seva influència i no calia vigilar si era nova o vella per realitzar certes tasques, tot i que s’afirmava que si no hi havia lluna es morien moltes parteres. També donaven una treva els temibles llops: durant aquest dia no atacaven els ramats, de manera que els pastors podia deixar les muntanyes i baixar a la vall a celebrar el Nadal. Més curiosa és la creença que, aquest dia i només aquest, les pedres creixien, ni que fos de manera imperceptible per a l’ull humà.
Com es pot veure, un hàlit de llegenda recorre sempre els nostres orígens i les arrels paganes i religioses, els fets històrics i mítics, es confonen i es barregen en una amalgama que fa de mal destriar.

La Vanguardia, 16 de desembre de 2011

La Pesanta



Personatges per espantar la mainada

· En Fumera
Així anomenat perquè entrava a les cases per la xemeneia. Es representava amb un ninot que es penjava al sostre de la llar, amb set ulls i quatre orelles que li permetien veure-ho i sentir-ho tot per després transmetre-ho als Reis. Tradició present sobretot a la Catalunya Nord i bona part de l’Empordà.

· El Pelut
A la Garrotxa i al Ripollès un personatge corpulent i cabellut se’n duu dins el seu sac la mainada que no es porta bé i ho comunica als Reis perquè els deixin sense regals. 

5 de desembre de 2011

Declaració d'intencions

Ens pensàvem que l’amor vessava passió eterna, que caldria estimar-nos a queixalades perquè, si no, tot es refredaria i ens engoliria el tedi i la mediocritat. Aleshores imaginàvem nits d’alcohol vora el foc, com aristòcrates russos un xic depravats, tan literaris com ingenus. I ens agradava treure’ns la roba de pressa, barroerament, i lliurar els cossos a la batalla i, estèril paradoxa, lluitar contra els cossos.
Ens pensàvem que ens cridava la fama, com la crida de la selva, i que ens havíem d’enfilar per les lianes i saltar d’arbre en arbre fins al paradís terrenal: èxit, triomf, feina! Ens pensàvem que estàvem destinats a guanyar molts calés perquè –va, siguem clars–, doncs perquè havíem estudiat com posseïts i el nostre expedient era brillant i –vinga, siguem sincers– teníem talent. I ens pensàvem que aquest talent, i aquestes ganes boges de menjar-se el món, junts, coordinats i en estreta cooperació, ens obririen totes les portes. Encara més: sota les portes ens estendrien catifes i des dels balcons ens llançarien flors i algú que sortiria del no-res faria sonar les nostres cançons favorites, com en un musical carrincló.
Convençuts estàvem, i ningú ens hauria fet baixar del burro, que la vida era una muntanya russa i no importava gaire que fossis a dalt o a baix, sempre que el vehicle es desplacés a velocitats de vertigen i anés a algun lloc, encara que fos donant voltes sobre un circuit tancat.
Ara les muntanyes russes ens maregen i preferim anar tot xino-xano, sobretot perquè així toquem de peus a terra. Precisament perquè sota els peus no hi ha catifes sinó rocs que malmenen les sabates i, segons com, fan empassegar dues o més vegades, tot i que de tant en tant trobem clapes d’herba i això ens fa mirar enlaire sospitant la cagarada d’algun ocellot. Pesem que alguna cosa en deu quedar, del talent, vist que ens hi guanyem la vida, hi aboquem la nostra creativitat i ens el regalem l’un a l’altre. Ara sabem obrir una ampolla de vi a temps i xerrar amb calma i buscar amb les mans i veure-hi a les fosques. I per tot això, suposem, ens agrada treure’ns la roba sense presses mentre sona la música i fer dels nostres cossos uns aliats i dels nostres silencis, declaracions de pau. 
Però tot això és ara i aquí. I no sabem si demà els camins seran transitables i ens acompanyarà la serenor o la inquietud. Sabem, això sí, que voldríem fer-los plegats i caminar, caminar i caminar fins a la vora del precipici i llavors, només llavors, saltar-lo junts perquè ningú ens robi el darrer moment de plenitud i complicitat.

Diari de Girona, 4 de desembre de 2011