25 de novembre de 2011

La crida del mar

Joan Vinyoli visita Begur per primer cop l’estiu de 1954. Té quaranta anys i una obra encara escassa al darrere, poc reconeixement públic i una feina que, sovint, li provoca frustració. Davant la seva experiència vital, discreta, gairebé grisa, Vinyoli hi confronta una potència creativa desbordant, una resposta lírica que el submergeix i ens arrossega cap als abismes de l’ésser humà. Quan el poeta veu la mar, la seva llum, la infinitud que traspua, se sent interpel·lat, sacsejat: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Després d’aquesta visió, després d’aquesta trobada, ni la persona ni el poeta (que en Vinyoli eren indestriables), ni la seva obra seran mai més igual: “(...) ha estat una revelació”.
La mar i tot el que l’envolta i suggereix esdevé des de llavors un referent metafòric en la poesia de Vinyoli. Begur, doncs, es converteix en un refugi, en un espai de ressons còsmics i naturalesa indòmita que transforma els seus versos. Així podrà afirmar: “(...) el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
Joan Vinyoli i la seva dona, Teresa Sastre, a la platja d'Aiguablava.
Foto: Arxiu Vinyoli
Vinyoli frisa perquè arribin les vacances i, amb la família i un grup d’amics, marxar cap a Begur. Els primers anys lloguen una casa d’estil indià, can Pallí, espaiosa, rudimentària i elegant, que quedarà per sempre inscrita en l’imaginari simbòlic del poeta. A partir del 1958 s’estaran a la casa que el matrimoni Guarro-Picart tenia al carrer Campuig i que, dividida en tres vivendes, llogava als amics. Els darrers anys s’allotjaran al malauradament desaparegut hotel Begur. Vinyoli matineja i contempla la sortida del sol des del cim del castell, ullprès per tanta bellesa. Reunits tota la colla a la plaça de la Vila, baixen després a Sa Riera o Aiguablava, algun cop també a Aiguafreda i Sa Tuna i, mentre la resta es banya o pren el sol, Vinyoli escriu, escriu, escriu. A les tardes, feta l’obligada migdiada canicular, el poeta passeja i sol arribar-se a l’ermita de sant Ramon per observar la posta de sol i recloure’s un cop més en la magnificència del paisatge i en les seves reflexions. Tot això, amanit amb ballades de sardanes, amb cremats, amb lectures i converses als bars i cafès, amb excursions a l’Empordanet, a Cadaqués, a Empúries.
Algunes de les persones que acompanyaran Joan Vinyoli en algun moment  d’aquests vint-i-quatre anys feliços i esplendorosos a Begur, seran l’escriptor i editor Josep Pedreira, el filòsof Francesc Gomà o el poeta i mestre Carles Riba. I sempre, sempre, una carpeta de gomes curulla de quartilles i postals.
Avui tothom es pot passejar per Begur i refer les passes de Vinyoli, que és com refer els seus versos i refer la seva existència.

La Vanguardia, 25 de novembre de 2011