22 de novembre de 2011

Aparicions espectrals

Un dia una escriptora em va dir que ella no estava mai pendent de les crítiques –cosa que puc arribar a entendre– ni molt menys dels llibres que venia –cosa que em costa més d’entendre. Llavors vaig descobrir que aquesta escriptora, que anava de progre i enrotllada, efectivament no s’havia de preocupar dels llibres que venia perquè la seva família tenia calés per parar un tren (perdoneu però sempre m’ha agradat molt aquesta expressió). I el fet que fos de casa bona explicava, a més, moltes altres circumstàncies que, només amb la seva literatura, no em resultaven explicables.
La setmana passada, mentre ens dirigíem a un dinar de periodistes i escriptors, una amiga escriptora (i editora) i jo xerràvem de literatura mentre la pluja queia tossuda sobre les carrers de Girona i posava a prova la meva pèssima conducció i orientació. En un moment de la conversa va sortir l’escriptora enrotllada i progre (o progre i enrotllada?) i, potser accionats per un comú calfred, ens vam saltar el desviament cap al restaurant. Quan per fi, després de diverses voltes i provatures, vam veure el rètol del restaurant vam passar de llarg de l’accés al seu aparcament, això sí, just en el moment que el nom de la nostra escriptora tornava a sorgir en la conversa. La meva amiga i jo ens vam mirar entre sorpresos i enutjats i, de sobte, vam esclatar a riure. Vam decidir que, de moment, no parlaríem més d’aquella escriptora sobrevalorada.
Un cop a l’entrada del restaurant, i després de les salutacions i els ineludibles comentaris sobre el temps, vam enfilar cap a l’interior seguint els que semblaven conèixer millor el terreny. Tot va ser, però, pronunciar el nom de l’escriptora sobrevalorada que els que ens precedien van desparèixer com si se’ls hagués empassat la terra. No vèiem cap porta per la qual se’ns haguessin pogut escolar, però ells eren asseguts al menjador i nosaltres en un cul-de-sac. De nou ens vam mirar desconcertats i divertits, talment víctimes d’una conxorxa.
Vam seure, vam dinar, vam fer-la petar. Durant les postres, algú al nostre voltant va pronunciar el nom impronunciable i la meva amiga i jo ens vam tornar a buscar la mirada, ara esperant que el sostre ens caigués a sobre o se’ns indigestessin les croquetes. Però res no va succeir. No va succeir res fins que no vam ser nosaltres qui vam pronunciar el nom impronunciable. Aleshores, se’n va anar la llum i vam somriure en la foscor. “Ostres, la cosa em comença a inquietar”, va dir la meva amiga. “No pateixis”, vaig dir jo, “Això l’únic que prova és que existeixen els fantasmes”.

Diari de Girona, 20 de novembre de 2011