25 de novembre de 2011

La crida del mar

Joan Vinyoli visita Begur per primer cop l’estiu de 1954. Té quaranta anys i una obra encara escassa al darrere, poc reconeixement públic i una feina que, sovint, li provoca frustració. Davant la seva experiència vital, discreta, gairebé grisa, Vinyoli hi confronta una potència creativa desbordant, una resposta lírica que el submergeix i ens arrossega cap als abismes de l’ésser humà. Quan el poeta veu la mar, la seva llum, la infinitud que traspua, se sent interpel·lat, sacsejat: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Després d’aquesta visió, després d’aquesta trobada, ni la persona ni el poeta (que en Vinyoli eren indestriables), ni la seva obra seran mai més igual: “(...) ha estat una revelació”.
La mar i tot el que l’envolta i suggereix esdevé des de llavors un referent metafòric en la poesia de Vinyoli. Begur, doncs, es converteix en un refugi, en un espai de ressons còsmics i naturalesa indòmita que transforma els seus versos. Així podrà afirmar: “(...) el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
Joan Vinyoli i la seva dona, Teresa Sastre, a la platja d'Aiguablava.
Foto: Arxiu Vinyoli
Vinyoli frisa perquè arribin les vacances i, amb la família i un grup d’amics, marxar cap a Begur. Els primers anys lloguen una casa d’estil indià, can Pallí, espaiosa, rudimentària i elegant, que quedarà per sempre inscrita en l’imaginari simbòlic del poeta. A partir del 1958 s’estaran a la casa que el matrimoni Guarro-Picart tenia al carrer Campuig i que, dividida en tres vivendes, llogava als amics. Els darrers anys s’allotjaran al malauradament desaparegut hotel Begur. Vinyoli matineja i contempla la sortida del sol des del cim del castell, ullprès per tanta bellesa. Reunits tota la colla a la plaça de la Vila, baixen després a Sa Riera o Aiguablava, algun cop també a Aiguafreda i Sa Tuna i, mentre la resta es banya o pren el sol, Vinyoli escriu, escriu, escriu. A les tardes, feta l’obligada migdiada canicular, el poeta passeja i sol arribar-se a l’ermita de sant Ramon per observar la posta de sol i recloure’s un cop més en la magnificència del paisatge i en les seves reflexions. Tot això, amanit amb ballades de sardanes, amb cremats, amb lectures i converses als bars i cafès, amb excursions a l’Empordanet, a Cadaqués, a Empúries.
Algunes de les persones que acompanyaran Joan Vinyoli en algun moment  d’aquests vint-i-quatre anys feliços i esplendorosos a Begur, seran l’escriptor i editor Josep Pedreira, el filòsof Francesc Gomà o el poeta i mestre Carles Riba. I sempre, sempre, una carpeta de gomes curulla de quartilles i postals.
Avui tothom es pot passejar per Begur i refer les passes de Vinyoli, que és com refer els seus versos i refer la seva existència.

La Vanguardia, 25 de novembre de 2011

22 de novembre de 2011

Aparicions espectrals

Un dia una escriptora em va dir que ella no estava mai pendent de les crítiques –cosa que puc arribar a entendre– ni molt menys dels llibres que venia –cosa que em costa més d’entendre. Llavors vaig descobrir que aquesta escriptora, que anava de progre i enrotllada, efectivament no s’havia de preocupar dels llibres que venia perquè la seva família tenia calés per parar un tren (perdoneu però sempre m’ha agradat molt aquesta expressió). I el fet que fos de casa bona explicava, a més, moltes altres circumstàncies que, només amb la seva literatura, no em resultaven explicables.
La setmana passada, mentre ens dirigíem a un dinar de periodistes i escriptors, una amiga escriptora (i editora) i jo xerràvem de literatura mentre la pluja queia tossuda sobre les carrers de Girona i posava a prova la meva pèssima conducció i orientació. En un moment de la conversa va sortir l’escriptora enrotllada i progre (o progre i enrotllada?) i, potser accionats per un comú calfred, ens vam saltar el desviament cap al restaurant. Quan per fi, després de diverses voltes i provatures, vam veure el rètol del restaurant vam passar de llarg de l’accés al seu aparcament, això sí, just en el moment que el nom de la nostra escriptora tornava a sorgir en la conversa. La meva amiga i jo ens vam mirar entre sorpresos i enutjats i, de sobte, vam esclatar a riure. Vam decidir que, de moment, no parlaríem més d’aquella escriptora sobrevalorada.
Un cop a l’entrada del restaurant, i després de les salutacions i els ineludibles comentaris sobre el temps, vam enfilar cap a l’interior seguint els que semblaven conèixer millor el terreny. Tot va ser, però, pronunciar el nom de l’escriptora sobrevalorada que els que ens precedien van desparèixer com si se’ls hagués empassat la terra. No vèiem cap porta per la qual se’ns haguessin pogut escolar, però ells eren asseguts al menjador i nosaltres en un cul-de-sac. De nou ens vam mirar desconcertats i divertits, talment víctimes d’una conxorxa.
Vam seure, vam dinar, vam fer-la petar. Durant les postres, algú al nostre voltant va pronunciar el nom impronunciable i la meva amiga i jo ens vam tornar a buscar la mirada, ara esperant que el sostre ens caigués a sobre o se’ns indigestessin les croquetes. Però res no va succeir. No va succeir res fins que no vam ser nosaltres qui vam pronunciar el nom impronunciable. Aleshores, se’n va anar la llum i vam somriure en la foscor. “Ostres, la cosa em comença a inquietar”, va dir la meva amiga. “No pateixis”, vaig dir jo, “Això l’únic que prova és que existeixen els fantasmes”.

Diari de Girona, 20 de novembre de 2011

7 de novembre de 2011

El Barça, en català?

Seguir un partit de Champions del Barça per TVE és un esport de risc. Per defecte, quan engegues la tele, apareix la veu de Sergio Sauca, un senyor que et recorda cada vint segons que el Barça és un equip espanyol i que, és clar, Televisión Española fa costat als equips espanyols. No saps si t’ho recorda a tu o és un recurs per convence’s a si mateix, atesos els patètics esforços d’aquest periodista per tal de fer veure que li agrada un equip que, ras i curt, detesta. Amb un Barça-Viktoria Plzen encara es pot dissimular prou bé, però quan el contrincant és el Real Madrid la cosa ja se li escapa de les mans, com va succeir amb les semifinals de Champions de l’any passat. En aquella ocasió a Sauca i al seu company Rubén León els va sortir tant la vena patriòtica i partidista, que van deixar anar unes perles que només quedaven compensades per veure com patien en imaginar-se el Barça a la final de Wembley.
Quan ja fa prou estona que sents la batalla entre Sauca i les seves contradiccions (el Barça és espanyol però en el fons no ho és perquè són separatistes, però sí, però no: alguna cosa així deu rumiar l’home), TVE t’informa que “Aquest partit es pot escoltar en català. Només cal que sintonitzi l’opció al seu televisor”. I tu vas i t’ho creus. Agafes el comandament i busques l’opció, prems diverses vegades i no acabes de trobar-ho. Sents el castellà de Sauca i una altra llengua que sí, sembla romànica, però no, no sembla català, tot i que el recorda vagament. I resulta que aquella llengua que TVE anomena català és l’idioma propi dels comentaristes Moisès Rodríguez i Pepito Ramos, és a dir, un festival de castellanismes (poderío, cadete...) i punyalades a la llengua que et tempten a tornar al fervor patriòtic de Sauca. Rodríguez i Ramos desconeixen bona part dels fonemes catalans, els pronoms febles en tota la seva àmplia varietat i la conjugació de la majoria de verbs. Sistemàticament fan servir les construccions “tenir que”, “donar-se compte” i “s’ha marxat”. Ja no parlo de subtileses com ara les diferències entre els verbs ser i estar o el gènere d’alguns substantius.
Entretant, el Barça ja ha esbandit el partit amb quatre gols i la classificació per a la següent fase. Sauca recorda, per si algú massa eufòric ho havia oblidat, que ha jugat un equip espanyol i, sobretot, que demà juga un altre equip espanyol, el Real Madrid. Rodríguez i Ramos continuen parlant una llengua romànica inclassificable. I per molt que busqui al comandament, no hi ha més opcions que aquestes. Així és aquest país.

Diari de Girona, 6 de novembre de 2011