24 d’octubre de 2011

Els intocables

Sobre una cala rocosa i amagada, planava una casa de formes atrevides i jardí exuberant. L’havia dissenyada un arquitecte de renom, tan exclusiu que les rajoles de la piscina flotant van venir (i encara hi ha testimonis disposats a certificar-ho) amb avió des d’algun racó de món forçosament exòtic. Potser per això, la casa va merèixer l’atenció de les revistes d’arquitectura, d’interiors, d’exteriors, de jardineria i del cor (em sembla que també de cuina, tot i que no sé per què). Va sortir en un anunci d’una beguda embafadora i en una pel·lícula de gàngsters penedits. S’hi organitzaven –diuen– festes sonades i sopars que aplegaven persones el dit de les quals movia fils invisibles. Potser també per això, els amos de la casa es van apropiar d’un tram del camí de ronda i et feien anar a voltar carretera amunt o jugar-te la vida tot arrapant-te a les arrels dels pins.
De petits, ens arribàvem sovint a la casa i, arriscant el nostre cos i ànima, grimpàvem pels penya-segats per sotjar les delícies i secrets que, ben segur, ocultava. Tot just entrevèiem un tros de blau o de verd, un moviment fugisser entre la frondositat dels xiprers, quan se’ns apropava un senyor amb camisa blanca i pell bruna que semblava extret de les aventures d’en Tintín. “Fuera! Llamar policía”, repetia amb grans escarafalls mentre nosaltres ja lliscàvem per la roca com sargantanes afamades.
Anys més tard, la casa de formes atrevides i jardí exuberant va aparèixer als diaris i a la tele perquè un polític molt important que s’havia canviat de camisa hi passaria l’estiu convidat. Aleshores ja érem adolescents i ens trobàvem a la cala per fer tot allò que reclamaven les hormones i prohibien els adults. Un dissabte, quan els entrepans, les cerveses i el radiocasset prometien la felicitat i provàvem d’impressionar les noies saltant des de llocs impossibles, la policia es va presentar a la cala avisada pels amos de la casa. Xops, sense temps per vestir-nos, carregant-ho tot a corre-cuita, ens van fer marxar a crits, amb l’excusa de la seguretat del polític que s’havia canviat de camisa. Mentre desfilàvem com xais humiliats, reprimíem insults i llàgrimes (tot un primer pas cap a l’adultesa).
Avui he tornat a passar per la cala. El camí de ronda ha recuperat el seu tram robat. La casa s’exhibeix amb la mateixa arrogància sobre el mar. Tot m’ha semblat, però, més reduït, més dòcil. M’he assegut en un racó assolellat a fullejar el diari: la policia, això sí, continua defensant els interessos dels de sempre.

Diari de Girona, 23 d'octubre de 2011

10 d’octubre de 2011

Salut lingüística

Boi Ruiz, conseller de Salut, el de les retallades injustes i vergonyoses, va afegir una nova fita al seu magnífic currículum. Dimecres passat, quan Jordi Cañas, diputat de Ciutadans, li va formular una pregunta en castellà al Parlament, el conseller va respondre-li també en castellà. Poc després, el conseller de Salut va demanar disculpes per haver fet servir aquest idioma. Des d’avui, Boi Ruiz, integrant del govern dels millors, pot penjar-se una nova medalla, ja que ha estat pioner no només a degradar la sanitat pública catalana, sinó també a utilitzar el castellà al Parlament de Catalunya en qualitat de conseller.
Algú pot pensar que és una simple anècdota, una notícia sense més importància i que el fet que el conseller demanés perdó instants després l’eximeix de qualsevol responsabilitat o treu qualsevol transcendència al seu acte. No. El fet és profundament revelador, perquè respon a una reacció espontània, automàtica i que, per tant, el conseller deu tenir molt interioritzada: quan algú se m’adreça en castellà, jo li responc en castellà (“per respecte”, com diuen alguns). És una mostra més, per si algú en tenia cap dubte, del doble joc convergent, de l’ambigüitat on viuen instal·lats des de sempre, de les contradiccions que de tant en tant, quan el subconscient els traeix, afloren sense remei.
Per aquelles casualitats de la vida, el xou del conseller ha coincidit amb la meva lectura de El nacionalismo lingüístico: Una ideología destructiva de Juan Carlos Moreno, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Moreno, nascut a Madrid el 1956, ha publicat nombrosos estudis sobre les llengües i ha estat membre del Comitè Científic del Informe sobre les Llengües del Món dut a terme per la Unesco. Aquest eminent lingüista ha destapat i denunciat el nacionalisme lingüístic espanyol, excloent i radical, que vol imposar-se amb el pretext de ser la llengua comuna i avalada per la Constitució. Ha alertat també sobre els perills del bilingüisme substitutiu, com en el cas de Catalunya, on el castellà (sempre amb els pretextos ja exposats) està substituint l’idioma autòcton. Ha defensat amb fermesa i sense embuts l’ús del català i de qualsevol llengua en el seu àmbit lingüístic, on ha de ser predominant, així com el dret a l’autodeterminació de les nacions de l’Estat espanyol.
Juan Carlos Moreno ha arribat a dir: “Els reprotxo als catalans que no hagin sigut més intransigents en l’ús de la seva llengua. L’haurien de parlar a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes”. Lo ha oído, conseller?

Juan Carlos Moreno, catedràtic de Lingüística General

Diari de Girona, 9 d'octubre de 2011