26 de setembre de 2011

Paral·lelisme

Escriure un llibre és un acte creatiu i, doncs, d’amor (pot sonar cursi, fins i tot il·luminat, però és cert). Cada línia que escrius t’enfronta a tu mateix, a les teves idees, principis i conviccions. De fet, és quan ho escrius que t’adones fins a quin punt tots els teus pensaments i opinions són vàlids, sòlids i defensables. Escrius precisament per saber què vols escriure, per entendre el món i, de passada, per entendre’t una mica més a tu mateix. Sovint, però, el camí és d’una aridesa insuportable, frustrant, i sembla que no avancis el més mínim. T’envaeix la sensació que cada línia que escrius es perd irremeiablement en el no res, com un pluja estèril. Fins que un bon dia resulta que sí, que allò rutlla, respira, viu, perquè has sabut crear, després de titànics esforços, un món autoreferent, un univers que funciona segons les seves lleis internes, amb els seus personatges, espais i situacions, amb infinitat de misteriosos detalls que fan que una novel·la se sostingui. Llavors, polides les “últimes” arestes, ja pots mirar-te el llibre com un objecte aliè, que no et pertany perquè ara pertany als lectors. Un objecte que reposa a les lleixes i que, de tant en tant i de retop, miraràs amb mal dissimulat orgull.
Tenir un fill és un acte creatiu i, doncs, d’amor (pot sonar cursi, fins i tot il·luminat, però és cert). Cada comportament que li ensenyes, cada valor que li inculques, cada impressió que li transmets, t’enfronten a tu mateix, a les teves idees i conviccions. De fet, és quan l’eduques que t’adones fins a quin punt tots els teus principis són vàlids, sòlids i defensables. Mentre l’eduques, t’eduques també a tu mateix, perquè mentre busques els seus camins vas trobant també els teus i això t’ajuda a matisar, repensar i aprofundir el teu –fins aleshores– confortable univers. Sovint, però, el camí és d’una aridesa insuportable, frustrant i sembla que no avancis el més mínim. T’envaeix la sensació que cada gest, cada paraula i cada silenci es perden irremeiablement en el no-res. Però un bon dia, quan menys t’ho esperes, i gràcies a un detall quasi insignificant, descobreixes que tot allò ha fructificat. Ha anat calant a la ment i a l’ànima del teu fill com si fos una pluja finíssima, d’aquelles que ni perceps però que t’acaben xopant. Llavors, polides les “últimes” arestes, ja pots mirar-te’l com una persona independent, que no et pertany perquè ningú pertany a ningú. Una persona que, per molt que passin els anys, no deixaràs de mirar amb tot l’orgull que ets capaç de sentir.

Diari de Girona, 25 de setembre de 2011