26 de setembre de 2011

Paral·lelisme

Escriure un llibre és un acte creatiu i, doncs, d’amor (pot sonar cursi, fins i tot il·luminat, però és cert). Cada línia que escrius t’enfronta a tu mateix, a les teves idees, principis i conviccions. De fet, és quan ho escrius que t’adones fins a quin punt tots els teus pensaments i opinions són vàlids, sòlids i defensables. Escrius precisament per saber què vols escriure, per entendre el món i, de passada, per entendre’t una mica més a tu mateix. Sovint, però, el camí és d’una aridesa insuportable, frustrant, i sembla que no avancis el més mínim. T’envaeix la sensació que cada línia que escrius es perd irremeiablement en el no res, com un pluja estèril. Fins que un bon dia resulta que sí, que allò rutlla, respira, viu, perquè has sabut crear, després de titànics esforços, un món autoreferent, un univers que funciona segons les seves lleis internes, amb els seus personatges, espais i situacions, amb infinitat de misteriosos detalls que fan que una novel·la se sostingui. Llavors, polides les “últimes” arestes, ja pots mirar-te el llibre com un objecte aliè, que no et pertany perquè ara pertany als lectors. Un objecte que reposa a les lleixes i que, de tant en tant i de retop, miraràs amb mal dissimulat orgull.
Tenir un fill és un acte creatiu i, doncs, d’amor (pot sonar cursi, fins i tot il·luminat, però és cert). Cada comportament que li ensenyes, cada valor que li inculques, cada impressió que li transmets, t’enfronten a tu mateix, a les teves idees i conviccions. De fet, és quan l’eduques que t’adones fins a quin punt tots els teus principis són vàlids, sòlids i defensables. Mentre l’eduques, t’eduques també a tu mateix, perquè mentre busques els seus camins vas trobant també els teus i això t’ajuda a matisar, repensar i aprofundir el teu –fins aleshores– confortable univers. Sovint, però, el camí és d’una aridesa insuportable, frustrant i sembla que no avancis el més mínim. T’envaeix la sensació que cada gest, cada paraula i cada silenci es perden irremeiablement en el no-res. Però un bon dia, quan menys t’ho esperes, i gràcies a un detall quasi insignificant, descobreixes que tot allò ha fructificat. Ha anat calant a la ment i a l’ànima del teu fill com si fos una pluja finíssima, d’aquelles que ni perceps però que t’acaben xopant. Llavors, polides les “últimes” arestes, ja pots mirar-te’l com una persona independent, que no et pertany perquè ningú pertany a ningú. Una persona que, per molt que passin els anys, no deixaràs de mirar amb tot l’orgull que ets capaç de sentir.

Diari de Girona, 25 de setembre de 2011

11 de setembre de 2011

Contra el desordre

Des de la nit dels temps, circula un mite segons el qual el desordre té glamur, és cosa de bohemis, de ments anàrquiques i creatives, de gent plena de sensibilitat i inquietuds. No seré pas jo qui ho posi en dubte, entre d’altres coses perquè les generalitzacions ja es posen en evidència per si mateixes. El que sí que no m’empasso, ni tip de vi, són els arguments que els desordenats esgrimeixen per justificar el seu desordre.
Una de les frases tòpic-estereotip-clixé que utilitzen em posa especialment nerviós: “Aquest és el meu ordre”, afirmen, orgullosos i desafiants, dia sí dia també quan se’ls retreu el caos. El desordre és un ordre? Des de quan? Aleshores perquè tenim dues paraules antagòniques? Això és com si un porc llardós que viu enmig de la immundícia ens digués: “Aqueta és la meva netedat”. La brutícia és brutícia, per molt que la vulguem disfressar. I el desordre és desordre, per molt que ho vulguin negar amb eufemismes i jocs de paraules.
L’altre argument, estretament relacionat amb el primer, que exposen els desordenats és: “Jo ja sé on tinc les coses”. Mentida. No ho saben (I el que és pitjor, fan que els altres no ho sàpiguen). Les perden constantment, enterrades sota deixalles; les obliden, les ignoren, les malmenen. I quan les troben, és per pura casualitat.
Racionalment parlant, el desordre no té cap avantatge. El desordre no és pràctic, no és funcional, no és estètic, no és saludable, no és desitjable. No s’ensenya a les escoles ni es procura inculcar als fills. Ser desordenat, per tant, és un hàbit nefast que no només afecta qui ho és, sinó també tota la pobra gent que l’envolta. El desordenat és, vulgui o no admetre-ho, un usurpador de l’espai i el temps aliè i un constant obstacle per a la convivència. És clar que el desordenat pot insistir a justificar-se amb tota la inversemblança que li permeti la seva imaginació, però en el fons sap que és un autoengany, una manera de dissimular la seva mancança, la seva incapacitat de ser ordenat.
Els grecs, que eren gent molt sensata, ja parlaven del caos i del cosmos, és a dir de l’ordre i el desordre. Passar del caos al cosmos significava precisament entrar en una dimensió de racionalitat, d’harmonia, de sentit.
Per tal d’entendre la diferència entre el caos i els cosmos, els podria suggerir als desordenats que busquessin a qualsevol biblioteca una llibre de, posem per cas, Plató. Però ja se sap que en aquests llocs tenen la mania d’ordenar els exemplars per ordre alfabètic i això fa de molt mal trobar les coses.

Diari de Girona, 11 de setembre de 2011