15 d’agost de 2011

Radiografia de l'articulista


Com en qualsevol altre àmbit professional, alguns articulistes viuen de glòries passades o popularitats presents i sospito que la gent els llegeix més per ser qui són que no pas pel que escriuen. Deuen ser els mateixos lectors que compren llibres perquè són best sellers, perquè han guanyat un premi o perquè els ha escrit un famós. Als esmentats articulistes els delata certa apatia en els temes i certa desídia en la manera d’exposar-los, segurament perquè saben que tenen un públic fidel i entregat i tampoc cal que s’hi escarrassin gaire. També és cert que d’altres articulistes s’han guanyat el prestigi a pols i el defensen i el demostren dia a dia amb una fermesa i independència admirables.
            Alguns han fet de l’article el refugi de les seves frustracions i obsessions personals, de les seves dèries i futileses quotidianes, sense saber transcendir mai l’anècdota i elevar-la a categoria, sense ser capaços de donar una dimensió universal al seu cas particular. Poden tenir més o menys gràcia, més o menys encert, però sempre se’ls acaba veient el llautó a les primeres línies, previsibles i reiteratius.
            També n’hi ha de provocadors, d’incendiaris, d’escandalosos. Alguns, la majoria, opten per enlluernadors focs d’artifici, per l’efervescència sensacionalista que dura uns segons i, en un no res, deixa al descobert tota la fatuïtat i buidor. Alguns, ben pocs, ho fan amb mestria i se serveixen de la provocació, amanida d’ironia o sarcasme, per fer-nos reflexionar, per obrir-nos els ulls i sacsejar les nostres conviccions i prejudicis.
            En canvi, altres articulistes opten per la contenció, per la mesura i la sobrietat. Però, com tot, és un recurs que cal saber usar i dosificar, perquè sovint pot acabar derivant en un discurs políticament correcte, però insuls, mancat de compromís i saturat d’ambigüitats. Els que ho dominen, però, sempre ens transmeten certa confiança, una solidesa que emana del seu equilibri i ponderació.
            Com tot el que escrivim, els articles diuen molt de nosaltres. Ens revelen les idees i les inquietuds, les pors i els desitjos, les mancances i les virtuts. De vegades fins i tot són premonitoris o simptomàtics, metàfora d’allò que resta ocult. Molt de tant en tant, sense saber com ni per què, surt un article rodó: ben travat, ben ideat, amb les dosis justes d’uns ingredients que no coneixem ben bé, però que intuïm. Llavors ens vénen el cap els nostres referents, els nostres mestres, i se’ns acut un altre article per donar-los les gràcies.

Diari de Girona, 14 d'agost de 2011