28 d’agost de 2011

Intimitats públiques

Per als que som reservats, introvertits i escrupolosament gelosos de la nostra intimitat, l’equilibri entre la vida pública i la privada resulta de vegades problemàtic. Els lectors confonen sovint el que expliques en els teus llibres i en alguns articles amb el que vius de portes endins, en la privacitat de la teva ment, la teva llar, la teva família i els teus –pocs– amics. Ras i curt: confonen la teva vida amb la ficció de la teva vida.          
És cert que nosaltres mateixos contribuïm a aquesta confusió perquè tots els llibres són, d’alguna manera o altra, “autobiogràfics” (les cometes pretenen atorgar a la paraula un munt de matisos que requeririen un altre llibre per ser exposats). Fet i fet, no expliques res que no t’hagi passat, encara que sigui per la ment, que no hagis viscut, encara que sigui a través d’un altre, que no hagis sentit, encara que sigui motivat per les lectures o la música o l’art. Tot el que narres, descrius, argumentes o critiques neix de tu i, per tant, et pertany tan íntimament com qualsevol sentiment que mai has expressat a ningú. Ben mirat, es podria pensar que és un exercici impúdic, exhibicionista i fins i tot amb un punt de vanitat, propi de l’egocentrisme dels escriptors (si més no d’alguns).
Rosa Regàs em deia un dia que “tot el que he volgut explicar de la meva vida ja ho he fet en els meus llibres, però tot i així sempre m’insisteixen perquè escrigui unes memòries”. Les paraules de Regàs expliquen a la perfecció el que vull dir. Rere els nostres escrits sempre hi som nosaltres, és clar, però d’una manera metafòrica i xifrada, com una mena de discurs oníric que ha de ser interpretat per desentrellar-ne el sentit ocult. Tanmateix, aquesta amalgama és tan subtil i paradoxal que fins i tot si expliquéssim la nostra vida en unes memòries o en una biografia, estaríem reinventant el nostre passat i, doncs, creant un personatge que coincidiria aproximadament amb el que som, vam ser o hauríem volgut ser. Al cap i a la fi, la literatura se sustenta bàsicament en la memòria i la invenció, i la primera és tan fràgil i influenciable que cada vegada es va apropant més a la segona.
Tot plegat sembla una contradicció i potser ho és. Però no importa gaire perquè ficció i realitat es barregen constantment. I no importa sobretot perquè, en el fons, no recordem el que hem viscut i el que ens ha passat, sinó les paraules amb què expliquem el que hem viscut i el que ens ha passat, és a dir, la literatura dels fets.

Diari de Girona, 28 d'agost de 2011